L’arma poètica de Maria Sevilla: el Kalàixnikov de paraula i ombra
Maria Sevilla | Foto: Joan Martínez.
La veu de Maria Sevilla (Badalona, 1990) forada el paper. S’entreté en les marques que deixa l’absència, la soledat, la quotidiana violència. Es val dels jocs de la paraula, de la màgia negra del vers per retratar el dolor, la diferència, la insolència, la pluralitat dels mils punts de vista: la perifèria.
Amb Kalàixnikov va guanyar els Premis Ciutat de Manacor en categoria de poesia, l’any passat. En aquest poemari, que és el seu segon fill literari després de Dents de polpa (AdiA Edicions, 2015), elabora melodies modernes, del seu temps -que és el contemporani; reversiona, com si fos una DJ de la paraula, la seva ídol Clarice Lispector, al costat de Roy Batty, Doppelereffekt, però també Ryu Murakami, quan citant-lo diu: “el dolor em singuralitzava” i Maria Sevilla escriu: “Infància era la pluja/ a les teulades d’uralita, olor/ de cuc de terra i partícules/ d’amiant que mastegàvem,/ impotents, perseguits per/ l’abús dels dies, quan es feien/ impúdicament llargs.”
Imatges intenses, sorprenents, que escanyen la tinta i subratllen les injustícies: les desigualtats, el dolor, la rebel·lia del bàndol dels oprimits. Els seus versos denuncien les absències i la corrupció, la mentida i les hipocresies dels temps moderns i antics, també l’individualisme: “Cinquanta quilograms de carn/ sisplau i me la posa ben fineta. Me la talla/ ben arran del precipici. Ben al límit del / vertigen vascular;// el meu ventre és/ un avenc. Potser fa sucs i és/ mentider com déu cuinant-te la carn/ crua. Estàs viva. Repugnant. I crua.”
Sevilla encadena repeticions, anàfores i cànons de ritmes, variants melòdiques lúdiques, ressons de Maria Mercè Marçal, percussions verbals Pedralianes i sonoritats que ens remeten al mestre Casasses.
Els seus símbols són el marbre, la metralla, l’el·lipse: elements que ens condueixen a un conflicte, a l’abisme, a un final, a l’anàlisi de la violència furibunda que Maria Sevilla captura en els seus versos. Perquè ella, de la violència en fa versos. El crit contra la guerra i el plom majúscul de l’estupefacció i la pesadesa: “L’anònim solc que deixa un tret/ i el plom majúscul. La corba/ invertebrant-se del teu gep i plom/ majúscul./ Els límits aviciants/ de l’alfabet i els nostres dits/ de plom majúscul: t’as/ senyalen el clatell amb plom majúscul”. Un retrat dels fugitius, de la guerra, dels qui senten trets i corren escapant del plom pesat i omnipotent.
El jo poètic de Maria Sevilla pren la forma de la veu dissident. I la veu dissdent és la veu d’una dona de la perifèria; la perifèria de la qual parla Viriginie Despentes. És una postura retratada des d’una òptica femenina, però que transcendeix el cos femení per passar a fer-lo universal: “Rodona com un úter, em volia./Umbilical i alimentant-nos com si fóssim/ uns animals malalts. I amb l’escalf,/ precís./ Pausa. Que fa que bulli l’opi. Jo seria/ rodona i curulla/ com capolls, esqueixant-se/ amb la misèria xuclant-nos/ les pupil·les./ T’estimo: fins al límit de la sobredosi.”
El risc de viure. L’amor, malgrat el risc. El sexe contra la mort. Contra l’absència o la brutícia com a metàfora del temps, que provoca guerres, desmemòria, malaltia, oblit i absència. La brutor que es lliga al sexe, que és un túnel entre la vida i la mort; cant vital, cant del temps parat: “Acarona’m/ aquests dits enrubinats que fan/ com forns com formigó com un imperi/ desarmant-me la memòria. Com les mans/ i la brutícia.”
L’amor ens desarma, aniquila les violències del món. Els bons versos, la bona poesia, també ens acompanyen i ens reconforten. Ens fan portadors, valgui la paradoxa, de l’arma secreta -tan protectora, tan guaridora- de la paraula.
Llavor Cultural
Som el setmanari cultural de literatura que alimenta l’intel·lecte
Amb el suport de:
