L’Any Planes divulga la vida i obra d’un dels periodistes d’investigació més emblemàtics

Amb motiu de l’Any Planes, que ressegueix a través de diverses activitats la vida i obra d’un dels periodistes d’investigació catalans més emblemàtics, Jordi Finestres, biògraf de Josep Maria Planes, glossa la figura d’aquest escriptor.

L’Any Planes es va obrir el passat 2 de juny amb un acte al saló de sessions de l’Ajuntament de Manresa durant el qual es va lliurar el IV Premi Josep Maria Planes de Periodisme d’Investigació a l’equip del documental “A la recerca del paradís”, emès al programa 30 minuts de TV3. El 24 d’agost, coincidint amb els vuitanta anys de l’assassinat del periodista, es va realitzar a Manresa un itinerari urbà vinculat al periodista i un acte de recordatori amb una lectura dels seus textos i una ofrena floral per part de representants de la família a la seva casa natal.

Josep Maria Planes, periodisme sense complexos

Josep M. Planes i Martí neix Manresa el 31 de gener de 1907. És el sisè fill del matrimoni Planas i Martí, els primers d’un antic llinatge originari de Sant Mateu de Bages que s’havien establert a la capital del Bages. El jove Planes estudia als Germans de La Salle de la capital del Bages i ben aviat es mou en cercles intel·lectuals manresans atrets per la política com Anselm Corrons, artista i dibuixant; Joan Baptista Claret, literat; Vicenç Prat, escriptor; l’empresari Josep Noguera i el doctor Manuel Casanovas i Gabernet, que fou l’ànima del Gremi de Sant Lluc, una entitat cultural bagenca de llarga trajectòria intel·lectual. L’atracció pel periodisme, ofici que aprendrà de manera autodidacta, el porta a escriure els primers articles a El Pla de Bages, on s’estrena el 24 de desembre de 1924 amb una una glossa d’Àngel Guimerà. Fins al 1927 escriurà notes diverses a les seccions “Blanc i negre”, “Crònica frívola” i “Motius literaris” d’El Pla de Bages i també fa la “Crònica de Barcelona” perquè es desplaça sovint a la capital catalana, on s’hi instal·la definitivament cap al final de la dècada. Tot i la distància encara podem llegir escrits de Planes en dues revistes culturals manresanes, Ciutat. Ideari d’art i cultura i L’Om, i alguna col·laboració a El Dia. Diari d’Esquerra Republicana, que neix amb l’eclosió republicana, que Planes viurà intensament a Barcelona, on el seu nom ja destaca en el món periodístic per les cròniques esportives a L’Esport Català i a La Nau dels Esports, pels reportatges de societat al setmanari Mirador, a partir del 1929, i en el món cultural per les seves crítiques teatrals a La Noche primer i a La Publicitat després, però també per haver estrenat al Romea l’adaptació al català d’El fakir Bengapur, de Lowell Brentano i Eulton Curlser, i ser l’autor de L’home que s’havia de morir i Qui l’ha vist i qui el veu!, ambdues obres estrenades al Novedades el 1930, amb prou èxit.

I encara més, el 1930 Planes, amb 23 anys, s’ha posat al capdavant del magazine Imatges, una revista d’alta qualitat literària i gràfica, inspirada en el Vu francès, però només sobreviurà un any. En tot cas, quan la Generalitat republicana ja és en funcionament, l’abril del 1931, Planes és un dels periodistes del moment. Pel Sant Jordi d’aquell any el seu llibre Nits de Barcelona ha estat tot un èxit de vendes. En aquesta obra Planes es presenta com un brillant examinador d’una època, la d’entreguerres, on arriben a Barcelona noves modes urbanes com l’esport de masses, el jazz, el music-hall i el cabaret. Planes, que ho vol viure, veure i explicar-ho tot, com si el món s’acabés l’endemà, és present a la vida diürna i nocturna de la ciutat i als barris alts i als més baixos. Vol arribar a tots els estrats socials i per això no dubta en endinsar-se a la Criolla del Barri Xino, un local ambigu en tots els sentits de la paraula, o papallonejar pel Grill del Ritz, on es passegen elegants cocottes que beuen xampany francès. Planes observa els transvestits, els cocaïnòmans, les femmes fatals, els literats, els polítics, tots, tots els que riuen i ploren, depenent de les circumstàncies, a les nits d’una Barcelona que vol superar la dictadura primoriverista, la monarquia borbònica i beure’s, literalment, la llibertat que ofereix la República.

Planes examina de nit i també de dia, quan escriu al diari La Publicitat, capçalera fidel al republicanisme catalanista moderat d’Acció Catalana. I passa hores a l’Ateneu Barcelonès, entitat de la qual n’és soci des del 1927, al costat del seu mestre, amic i mentor, Josep M. de Sagarra, que el presenta arreu com un reporter modern, europeu i cosmopolita. Definitivament, el 1931 el manresà ja s’ha guanyat l’admiració dels companys de professió, que el llegeixen i l’escolten a les tertúlies de la terrassa de l’hotel Colon, a les de l’Ateneu i si cal a les de l’Excelsior, ja de matinada. Planes agrada perquè és viu, és directe, parla clar i escriu com els àngels, perquè narra la realitat d’una manera diferent al ponderat articulisme clàssic, perquè Planes se sent més còmode en el reportatge viscut.

El que Planes no pot explicar d’una manera determinada a La Publi o a Mirador ho farà a un setmanari que existirà mentre visqui la República, El Be Negre. Planes n’és el director al costat d’un grup d’amics escriptors, periodistes i dibuixants d’altíssim nivell: Rossend Llates, Josep M. de Sagarra, Àngel Ferran Just Cabot, Joaquim Muntanyola, Francesc Fontanals, Tísner, Valentí Castanys, Feliu Elíes (Apa), Romà Bonet (Bon)… Es reuneixen a la segona planta de l’Ateneu els diumenges a la nit i fabriquen el millor setmanari satíric publicat mai a Catalunya. Se’n foten de tothom: del feixisme i de l’anarquisme, de l’Església i del lerrouxisme, del carlisme i dels escamots d’Estat Català, de l’alcalde Aiguader i de Pich i Pon. Ningú, però ningú, no s’escaparà del comentari desvergonyit d’El Be. És per això que la revista viurà dures sancions, llargues èpoques de censura, amenaces, insults i agressions.

El 4 d’abril del 1934 Planes firma a La Publicitat el primer article d’una sèrie titulada “Els gàngsters de Barcelona”. Són vuit peces que considero la millor mostra del periodisme d’investigació a la Catalunya d’abans de la guerra. Per Planes els “gàngsters de Barcelona” són els pistolers que en nom de l’anarquisme assassinaven pels carrers i, segons el periodista, posaven en perill la Catalunya republicana. Per escriure aquests articles de denúncia comptarà amb la col·laboració de confidents de tot tipus, com explicarà a Mirador: “(…) La matèria del reportatge que portàvem entre mans ens obligà aquells dies a entrar en relació directa amb alguns personatges del medi criminal de Barcelona”. Tot i que el periodista pretén fer de reporter i no pas de policia i promet no utilitzar “trucs de periodisme teatral”, la seva ideologia el porta a titllar la FAI d’“organització grotesca”. Amb tot, insisteix una vegada rere l’altra que “no és veritat que la CNT i la FAI sigui unes associacions de gàngsters. En canvi, és veritat que els gàngsters han treballat per la FAI i la CNT”. Els articles causen una forta sensació a la ciutat -fins i tot són anunciats en cartells als carrers- i com que Planes encara té més informació publicarà una nova sèrie de 22 articles sobre l’organització de l’anarquisme llibertari a Catalunya i a Espanya. Ho fa, en paraules seves, perquè tothom entengui “els fets de cada dia, que obeeixen sempre al ritme obscur i misteriós de la fatalitat històrica”. I Planes, fidel als principis elementals de l’ètica periodística, escriu: “Jo donava paraula d’honor que em deia Josep Maria Planes, que era redactor de La Publicitat i que havia d’escriure un reportatge sobre els atracaments. Paraula d’honor que només publicaria les informacions per a les quals l’informador m’autoritzés. Paraula d’honor que no citaria, ni de prop ni de lluny, llur procedència. Paraula d’honor que tal i tal cosa que m’havia estat contada en un moment d’expansió, no l’escriuria. Paraula d’honor que els anava a trobar directament a ells, perquè ja que es tractava d’un reportatge sobre els atracaments, preferia conèixer el criteri dels atracadors que no pas el de la policia, que segurament seria parcial”.

El setembre del 1935, amb Companys i el govern català empresonat pels Fets d’octubre del 1934, Planes és acusat d’un delicte de desobediència civil en no portar les proves a censura d’El Be Negre, que no es tornarà a publicar fins a finals de gener de l’any següent. El manresà aprofita aquest impàs per fer estades a París i a Berlín com a corresponsal de La Publicitat. A la capital alemanya veu de ben a prop l’apogeu del nazisme: “M’ha calgut anar a Berlín per veure com la gent aplaudia l’activitat eixordadora d’un canó antiaeri, per veure ovacionar un tanc monstruós que agafava tot el llenç i semblava que anava a esclafar el públic, per veure com els picaments de mans ofegaven el petar de les metralladores. (…) Tot plegat tenia l’aire d’una broma sinistra”, escriu.

Restablerta la Generalitat amb la victòria de les esquerres a les eleccions del mes de febrer de 1936, Planes intensifica com mai la croada contra el radicalisme anarquista, sobretot quan el 28 d’abril els germans Josep i Miquel Badia, aquest darrer cap de les Joventuts d’Estat Català i de la policia de la Generalitat, són abatuts a trets a la confluència dels carrers Muntaner i Diputació. Miquel Badia havia dut a terme una intensa operació per eradicar el pistolerisme urbà, raó per la qual la FAI l’havia amenaçat de mort, un fet que Planes recordarà l’endemà del doble homicidi. Aquesta advertència és contestada immediatament des de Solidaridad Obrera, organ de la CNT-FAI: “Sabemos quin es José Planes. Recordamos que en el mismo diario publicó una serie de reportajes sobre los anarquistas. La descripción que hacía de las actividades y de los centros anarquistas eran propias de un alineado”. Quedava clar que no oblidaven els articles del 1934. Però tan Planes des de La Publi com Avel·lí Artís-Gener, Tísner, des de La Rambla investigaran i denunciaran el doble crim posant noms i cognoms als assassins dels Badia. Des de la Soli se’ls exigeix que rectifiquin sota pena de “obligarlos a emmudecer”. L’amenaça és clara. Planes els contesta: “Jo signo els meus escrits. Tinc, per tant, un cert dret a saber qui es fa responsable de l’amenaça de la qual sóc objecte”.

Retrat de Josep Maria Planes.

L’aixecament militar feixista del 19 de juliol de 1936 precipita els esdeveniments. Aquell mateix dia, Planes publica el seu darrer article, “Nit de vetlla”, exactament dotze anys després del primer publicat a Manresa. Planes és clar: “El qui en aquestes hores greus no estigui d’una manera decidida al costat de la Generalitat, és un traïdor. Un traïdor al qual li exigirem comptes. Ara més que mai: Visca Catalunya! Visca la República!”. Tot i que els amics i la família li preguen que marxi una temporada a l’estranger, Planes no es vol moure del país i només el convencen perquè s’aparti de la redacció del diari fins que la situació estigui més calmada. Però l’amenaça dels que el volien emmudir continua. La tarda del 24 d’agost, una patrulla de milicians anarquistes descobreix que Planes està amagat en un pis al carrer Muntaner, davant la plaça d’Adrià. S’explica que el periodista sortia sovint al balcó per fumar una cigarreta i algú l’hauria denunciat pensant, pel seu rostre esblanqueït, que es podia tractar d’un capellà. En localitzar-lo i comprovar la seva identitat, se l’emporten a la carretera de la Rabassada, on li disparen set trets al cap. És la sentència que havien vaticinat aquells a qui Planes s’havia enfrontat amb el Periodisme com a única arma.

Al cap de dos dies, alguns familiars i amics donen l’últim adéu a Josep Maria Planes al cementiri de Sants. Als 29 anys moria assassinat de la manera més cruenta un dels periodistes amb més futur de Catalunya.

Activitats emmarcades dins l’Any Planes

A Manresa, ciutat de naixement de Josep M. Planes, s’ha organitzat, de juny del 2016 fins a juny del 2017, l’Any Planes, un conjunt d’activitats orientades a difondre la figura i obra del periodista assassinat l’agost del 1936. Les entitats que lideren la iniciativa i que han creat una comissió de treball són la Demarcació Catalunya Central del Col·legi de Periodistes de Catalunya, la Fundació Independència i Progrés, l’Associació Memòria i Història de Manresa, la UVic-Universitat Central de Catalunya, la Fundació Universitària del Bages (FUB), Òmnium Cultural, el Col·lectiu Desvalls, Pep Corral (periodista), Jordi Sardans (historiador) i Jordi Finestres (biògraf de Planes). L’objectiu principal és aconseguir que l’Ajuntament de Manresa reconegui Planes com a Manresà Il·lustre.

Els membres de la Comissió Any Planes, davant la casa on va néixer el periodista manresà | Foto: Noemí Badrenas Puga.

Entrega del premi Josep Maria Planes 2016, a l’Ajuntament de Manresa | Foto: Any Planes.

El 24 de setembre Sant Mateu de Bages serà l’escenari d’una xerrada sobre Josep M. Planes a càrrec dels periodistes Jordi Finestres i Pep Corral i de l’historiador Joaquim Aloy, autor del web sobre Planes. Precisament Aloy i Finestres obriran l’11 d’octubre a Manresa un cicle de quatre conferències sobre el periodista manresà. A inicis del 2017 està previst que es faci un acte institucional de reconeixement a Barcelona, i a l’abril s’inaugurarà a Manresa una exposició dedicada a Planes; al maig es representarà una dramatització de l’obra Nits de Barcelona i al juny s’espera el nomenament oficial com a Manresà Il·lustre i la cloenda de l’Any Planes amb el lliurament del cinquè premi que porta el seu nom.

Guardar

Guardar

Guardar

Guardar

Guardar

Guardar

Guardar