L’antidepressiu més potent és la ficció

Jordi Lara publica Mística conilla (Edicions de 1984, 2016), un recull de sis relats sobre els límits de la ficció i la realitat. Maria Nunes el llegeix i el gaudeix.

Vuit anys després de publicar Una màquina d’espavilar ocells de nit, una novel·la que va ser tota una revelació, Jordi Lara torna a la lletra impresa amb Mística conilla, un conjunt de sis relats heterogenis i sorprenents, publicats també per Edicions de 1984.

Entremig, ha escrit, dirigit i compost la música de la pel·lícula Ventre Blanc, una faula sobre el món de la tradició dels capgrossos com una forma subtil d’anar a la recerca de la felicitat en els vorals de la societat consumista. Una obra molt en sintonia amb el seu estil i el seu univers temàtic, que l’autor considera com a part també de la seva literatura, atenta a molts interessos vitals. Com ell mateix confessa, la seva és una escriptura de cuina lenta, i no concep el fet d’escriure com una carrera en el temps, ni mai com a obligació.

Si Una màquina d’espavilar ocells de nit era una evocació de la joventut, i Ventre blanc una evocació de la infantesa, segons Lara, Mística Conilla, se situaria nel mezzo del cammin, per parlar-nos de la maduresa.

Mística Conilla el componen sis relats «Lo matí de ma infantesa», «Zapatos de boscal», «Dasha Biryuk», «Un conte de fades», «Scherzo per a bandoneó» i el relat «Mística conilla» que dóna títol al conjunt.

En els sis relats, reprèn alguns dels temes que són habituals en la seva obra, però ha volgut jugar deliberadament amb una diversitat d’universos temàtics que el llibre de relats fa possible. Parla de relat i no de conte, ja que en el relat el pes del personatge és tant o més important que el pes de la trama, i no a l’inrevés com sol passar en el conte. De fet, són nouvelles i el conjunt de totes sis es podria llegir com una novel·la molt fragmentària perquè hi ha un fil subterrani que uneix els temes que transiten per tots els relats. La curiositat que ja era tan present en Una màquina d’espavilar ocells de nit també la trobarem aquí perquè és una característica de l’autor, una immensa curiositat encomanadissa que fa que els relats tractin d’universos tan diferents, encara que en aquest recull s’hi detecta una aparença de menys senzillesa i de molta més densitat.

Un tema central que travessa tots els relats és el de l’evasió. La literatura contemporània posa molt l’èmfasi en l’astorament, en el buit existencialista.
Jordi Lara explica que sempre li han cridat l’atenció les persones que saben trobar escletxes per evadir-se de la pressió del sistema, ho paguen amb una certa marginalitat que els fa més lliures. Aquests personatges el fascinen perquè subverteixen els límits de la ficció i la realitat.

Quant als relats en concret, «Lo matí de ma infantesa» és una evocació de la infantesa de Verdaguer, poc coneguda. Els camps de la infantesa de Verdaguer són els mateixos pels quals corria Lara en la seva infantesa. En aquest relat, explica que volia parlar del seu Verdaguer, de l’infant que descobreix la poesia. L’instant d’epifania en què un infant descobreix que és poeta, no a través de la paraula encara sinó a partir d’una mirada davant del món. Una visió mítica, fora del temps, una mirada primigènia i innocent però transcendent davant el món.

El segon dels relats, «Zapatos de boscal» tracta sobre l’angúnia de la identitat, i sobre la relació entre pares i fills quan, en la maduresa, la vellesa dels pares capgira els papers. És el relat de l’andalús que torna al poble i nega la nostàlgia però no ho aconsegueix. Lara ens parla també de
la ficció sobre una identitat col·lectiva que ens dóna benestar emocional, però també produeix tensió, com veiem en la contradicció de l’independentista amb uns parents seus andalusos, franquistes i feixistes, que encara ara estan guanyant la guerra civil. En l’acarament entre dues identitats, el pare acaba dient que la seva pàtria són els seus fills i les sabates que es va fer per anar pel món. És un relat esplèndid i divertit, escrit des de la meditació però també des de la passió i amb una manifesta al·lèrgia a la correcció política molt saludable.

«Dasha Biryuk» és un relat fascinant d’una cineasta que té el sentit d’un anacolut sobre l’art. És escrit en forma d’evangeli i narrat pel crític que va al festival de cine i veu la pel·lícula tan singular que hi presenta la directora. És un relat d’indagació sobre l’angúnia constant de la creació. Tot art acaba culminant en el silenci i en el no res.
En «Un conte de fades», el relat sobre la relació d’un home gran amb una suposada dona d’aigua és el pretext per parlar-nos de la ficció com un lenitiu del dolor i per escapolir-se de la cruesa de la realitat. Hi ha una reflexió sobre la naturalesa del desig i de la ficció. Conclou Lara que l’antidepressiu més potent és la ficció, la literatura.
«Scherzo per a bandoneó» és un esplèndid i complex laberint de ficcions literàries i cinematogràfiques, un laberint de miralls protagonitzat per un acomodador de cine i un espectador cec que naturalment resulta ser Borges. No cal dir res més!

«Mística conilla» és el darrer dels relats i el que dóna títol al conjunt. Sota el pretext d’un sopar d’antics companys d’escola, Lara hi traça el retrat d’una la generació i d’un món masculí en to de tragicomèdia, que és el que més s’assembla, a la vida. És un relat complex, molt divertit però molt agre, un retrat de la transcendència arrapada a terra, com diu ell mateix, amb unes dosis enormes d’humor i d’ironia present sempre en tot el que escriu. I sobretot amb una mirada plena d’humanitat i de naturalitat que és una de les característiques que com a lector més s’aprecia en el que escriu Jordi Lara.

«Potser una mirada més generosa ens faria més savis», ens diu, «no us esforceu a ser racionals, que pot ser útil per aixecar un pont, un negoci, una idea col·lectiva, no pas per explicar una veritat íntima.» La mística conilla designa aquesta mena d’evasió, aquesta mena de mística íntima d’estar per casa. Una mística despullada d’aparell teològic, sense dogma però plena de fabulació, d’imaginació, lliure de prejudicis i amb els braços oberts a la generositat. Aquesta és l’experiència de lectura que ens proposa Jordi Lara.
Una experiència on llegir és un autentic plaer perquè ens ofereix una mirada diferent sobre el món, i la voluntat de compartir-la sense donar mai gat per llebre.

Si com deia precisament Borges, «la ficción añade un cuarto a la casa de la vida», Mística conilla ens ofereix sis trossets de vida de propina que podem viure en el gaudi intents de la lectura.

Guardar

Guardar

Guardar

Guardar