Cos de poderosa llum: la nova Penèlope, en la mirada elèctrica de l’Ulisses modern

Jordi Valls llegeix el poemari ‘Cos de poderosa llum’ (Meteora, 2019) de Vicenç Llorca i en fa una dissecció per a la Llavor Cultural.

Cos de poderosa llum és, a grans trets, un repàs de la mirada estètica, intel·lectual del segle XX, a través del cinema, la literatura i l’art.
A la primera part del llibre “Viaggio in Italia” Vicenç Llorca s’endinsa en una etapa concreta de la història del cinema dels anys 60, a mig camí entre el cinema francès i l’italià, parteix de films com Le Mepris, Viaggio a Italia, L’aventura, La dolce vita, La notte, Otto e mezzo serveixen a Llorca per bastir un fris metafòric sobre el triangle amorós: Ulisses, Penèlope, Nausica.

Vicenç Llorca mostra la seva fascinació pel cinema, per la nouvelle vague francesa i sobretot pel neorealisme italià. A Cos de poderosa llum Federico Fellini, Antonioni, Rossellini, Jean-Luc Godard són voyeurs indiscrets que despullen per dins i per fora les deesses del cinema: Brigitte Bardot, Monica Vitti, Ingrid Bergman, Jeanne Moreau, Anita Ekberg, Claudia Cardinale. D’altra banda, l’altre gran personatge del poemari és el paisatge ancestral on succeeix l’acció de les pel·lícules, amb alguns elements d’història clàssica que reconeixem i ens increpen amb les noves lectures dels mites.

La segona part duu el títol del llibre “Cos de poderosa llum”, el jo poètic reflexiona sobre el desig de posseir el cos estimat, perquè la redempció del pas del temps, allò que anomenem vida, si algun sentit té és a través de l’amor. El poeta reflexiona sobre la corporeïtat, que esdevé imatge filtrada per la llum en el cinema. I també sobre la decepció en la ficció del cinema i en la realitat fugaç.

La tercera part “Sempreviva”, s’endinsa en un viatge pel món de l’art i la literatura, els títols llargs, ara clarament a l’estil del J.V. Foix de Les Irreals Omegues en un personal homenatge al poeta de Sarrià. La màgia del paisatge empordarnès, tot ho capgira cap al passat recent, i el Port de la Selva, Cadaqués, el Cap de Creus, es conjuren en una evocació a Dalí, Lorca, Buñuel. Altre cop el paisatge abrupte abocat a mar és protagonista, esdevenint un fil de connexió en el llibre, on el mar que colpeja les roques amb violència estimulen la imaginació del poeta. Un paisatge que recorda a l’evocat per Jean-Luc Godard a Capri, a la “Mepris”, és un connector temàtic subtilment unit per la sensació d’ atemporalitat, que és l’evocada per la “Sempreviva” –flor que mai no mor a ulls de Salvador Dalí-.

Passem doncs, com a repàs del segle traspassat, de l’Odissea d’Homer a l’Ulisses de James Joyce, i en aquesta lògica, la connexió de Joyce amb els poetes Ezra Pound i T.S. Eliot, com tres falques imprescindibles de l’evolució literària des del món anglosaxó, perquè l’onirisme de Llorca porta a afirmar-se en la tradició literària del segle XX que ha estat bàsicament de protagonisme anglès. Ara nous clàssics, o relectures modernes dels mateixos mites, com a salvació al nihilisme, al caos, a l’oblit. Els poemes “Ezra”, “James” i “T.S” són les reflexions de Ezra Pound, James Joyce i T.S. Eliot respectivament; el poeta les recrea en forma de monòleg. I el poema “Escolis” revela una irreverència cap a Hölderlin, el gran poeta romàntic per excel·lència. Escriu Llorca: “començo a dubtar que el que perdura ho fundin els poetes.” Així doncs, pren sentit la decepció d’aquestes “Penèlopes” de cinema, decepció identificable amb la del poeta per la fe cega en la poesia, tal i com tradicionalment ens ha arribat, en una cadena de veus aparentment indestructibles.

El poeta descreu doncs de Hölderlin i es referma en la veu rebel de Baudelaire, el primer poeta de la modernitat que anuncia que la humanitat ha d’aprendre a viure sola. Ulisses ja no invoca als déus, demanant compassió i ajut per aconseguir el seu propòsit, ara invoca als lectors, als espectadors del seu propi mirall, “mon semblable – mon frère!”. Homer canvia de punt de vista.

El poema “Sempreviva” és un resum excel·lent del viatge de Vicenç Llorca, un viatge fascinant pel convuls i complex segle XX, amb Penèlope/Brigitte Bardot filmada per Godard i amb reflexions d’Alberto Moravia. Amb Cos de poderosa llum trobem la sensualitat de Llorca en un blau elèctric, onada rere onada en un mar picat, lumínic i evanescent.