La festa inflamada de Terrícola Edicions a l’Horiginal

Dimecres passat l’Horiginal, temple dels lletraferits barcelonins, va acollir la festa d’Edicions Terrícola. Els editors Esteve Plantada i Joan Duran van presentar dues de les darreres novetats: Flama de bruc, de Pau Gener Galin, i En fi, començo, de Tomàs Arias, en presència dels autors i de molts altres poetes publicats per l’editorial.

A dalt, Pau Gener Galin, autor de ‘Flama de bruc’. A baix, Tomàs Arias, autor de ‘En fi, començo’ | Fotografies de Laura Basagaña.

Hi havia molta gent, molta. Les taules eren plenes i els poetes xerraven entre ells. La llum groga, la foscor de les copes, l’aroma de les croquetes i l’escenari a punt, amb la butaca de pell de guepard esperant i el faristol de bronze, presenciant la vetllada que Edicions Terrícola havia preparat.

Aviat van aparèixer en escena els editors, Esteve Plantada i Joan Duran, que van donar pas a diferents poetes que formen part del catàleg de l’editorial (o que ho faran en un futur proper) i que, alhora, van presentar les dues darreres novetats: Flama de bruc, de Pau Gener Galin, i En fi, començo, de Tomàs Arias.

Blanca Llum Vidal | Foto: Ferran Garcia.

Blanca Llum Vidal va saber exposar molt bé les raons per les quals el poemari de Tomàs Arias és una petita joia. “En Tomàs Arias és un poeta seriós, encara que no ho sembli, que fa reflexions serioses, en aquest poemari”, diu Vidal. “Aquestes reflexions de vegades tenen forma de carta, d’altres són confessions fetes a un amic i són fetes sense renunciar a la parla col·loquial, al concepte mundanal de l’ofici de poeta”, prossegueix.

“El mateix títol del poemari En fi, començo, conté un oxímoron: ens parla del final del món i també del principi, en una espècie de retorn bíblic. En aquest llibre, Arias s’endinsa en la consciència universal a través de dos nens -un de pobre i un de ric- que juguen. El nen pobre té una rata viva a les mans -i el poeta no cau en el tòpic de l’animal mort, de la putrefacció i la lletjor; perquè una rata viva a les mans del nen, ja és una imatge prou colpidora-. Tomàs Arias ens recorda que aquell nen pobre representa les classes populars i ens fa entendre que la revolta és dels nens, que més que educadors i formadors els adults hem de deixar de ser deformadors de les qualitats pròpies dels nens”, interpreta la poeta Blanca Llum Vidal.

D’amor, de morts i dels camins de l’ànima

Vidal afegeix: “En fi, començo és, sobretot, un poemari que parla de l’amor. Del mite de Narcís, de l’alteritat, de l’amor infèrtil i de l’amor destructiu. I és, també, un diàleg poètic amb referents de Tomàs Arias: Keats, Baudelaire, Casasses, Pedrals, Foix, Cocom Pech, Frost, la Víctor Català, Rodoreda, Joyce, Blake, Proust, Shakespeare… Aquest poemari aprofundeix en el misteri i en la por al destí, versa sobre un amor que actua i que parla amb sexe i ulls”, resumeix Vidal, que acaba dient “Arias no necessita la majúscula de la personificació per estimar-se el món i estimar-ho tot; els poemes es podrien dirigir a un poll, un mosquit o una fulla caiguda, i tampoc no hi falta la ironia ni l’humor”.

Fer entrar l’alè del bes dins del poema

seria la resposta a aquest dilema

de si es pot o no capturar l’instant

més delicat i fi, i el més sagnant,

de l’acte de recórrer de memòria

les hores a través dels seus genolls

d’uns dies que entre foc i llençols molls

vam arribar a estar a prop de certa glòria.

Pro això ja ho he provat i no es pot fer.

No hi ha manera humana de poder

aturar el món per treure’n una mostra

i tornar-lo a deixar anar amb tota l’orquestra.

S’ha de pescar al vol l’aire de Puccini

i respirar-lo abans que el raciocini

arribi amb la gran màquina de batre

i cali foc a l’obra i al teatre.

(Tomàs Arias, En fi, començo).

El poeta Eduard Carmona destaca d’aquest nou poemari de Tomàs Arias el destil·lat d’experiències que relliga. Confessa que va compartir moments amb Arias mentre aquest estava gestant En fi, començo i recita el poema “Clarividència.”

Lluís Calvo en subratlla “el to líric, el doll de llenguatge que conté” i els magnífics sonets que inclou. “En un dels poemes, Tomàs Arias sembla que -fent de mèdium- transcrigui una conversa entre la Rodoreda i la Víctor Català. És un poemari que té molts registres diferents i que té certs ressons orientals, amb al·lusions a la lírica zen i reflexions metafísiques”.

Tomàs Arias explica que es va proposar el repte d’escriure sonets, en aquest llibre, homenatjant a poetes que admira com Enric Casasses, Josep Pedrals, Foix o Baudelaire. “Però sempre amb la intenció que no semblin sonets; com fan els bons cuiners, que cuinen bledes i no semblen bledes”. I la segona part del llibre “és una llarga reflexió sobre l’amor feta amb pentàmetres iàmbics”. Arias aclareix que el poema llarg que mencionava en Lluís Calvo “és un sonet inspirat en l’obra teatral La infanticida de Caterina Albert, monòleg teatral molt polèmic a l’època que va obligar l’escriptora a signar les obres posteriors amb el pseudònim de Víctor Català”.

Versos inflamats de paisatge i recerca

La Flama de bruc de Pau Gener comença a cremar i es fa sentir de la mà de Míriam Cano, que la defineix com un compendi de veritats, de natures íntimes, de daltabaixos de foc i brases. Les pors, el desamor, els camins del passat cremen en versos com aquest, que recita Cano:

el desglaç del desamor

és un combustible de risc

i fa de mal cremar

quan s’acaba fa el buit

i la sang s’oxigena tant

que ni el pare barbitúric

pot frenar-ne l’acceleració

el desguàs del desamor

és un combustible de risc

i fa de mal cremar

(Pau Gener Galin, Flama de bruc)

A dalt, Pau Galin recita al costat de Míriam Cano. A baix, Tomàs Arias presenta el seu poemari, al costat dels editors Esteve Plantada i Joan Duran |Fotografies i mosaic de Sebastià Portell Clar.

Meritxell Cucurella-Jorba es declara fervent admiradora dels poemes de Pau Gener, de la seva sinceritat i manera propera d’afrontar l’escriptura poètica. També destaca l’element del foc com a signe inspirador, i les imatges i metàfores que se’n desprenen al poemari: els encenalls i les cendres.

David Caño vol remarcar el caràcter rebel i reivindicatiu dels poemes de Pau Gener, que sovint narren el caràcter camaleònic de la vida, amb paral·lelismes naturals: “l’onada torna a començar/ tal com el cicló es torna cicle/ fem benvinguda d’artesà/ a totes les lliçons pansides// l’aprenentatge va forjant/ rosegadors de brasa encesa/ la teva picor del passat/ serà la rascada perpètua”.

Pau Gener Galin surt a l’escenari a recitar alguns dels seus poemes més metafísics i existencialistes: desnutricions anímiques, descensos als abismes del record i retrobaments amb diversos interrogants que integren el paisatge.

El recital es clou amb una declamació dels dos poetes terrícoles homenatjats, mentre la remor dels versos emboira l’espai de l’Horiginal.