LA FEBRE POÈTICA DE MIREIA COMPANYS

David Madueño llegeix ‘Un brot de febre’ (Edicions Tremendes, 2016) de Mireia Companys.

Mireia Companys Tena | Foto: Arxiu particular.

Vinyoliana des del títol, Un brot de febre (Edicions Tremendes, 2016), extret d’un vers del poema «Sí a la mort» de Joan Vinyoli, l’escriptora Mireia Companys amplia el camp temàtic iniciat a Perfils de la inconsistència (Viena edicions, 2003, Premi Octavio Paz 2002). Si en aquell títol ja hi reflectia la fragilitat de l’essència i la vivència que ens constitueixen i que dificulten la relació amb l’altre, aquí som, en paraules de Vinyoli, un «brot agut de febre», una transitorietat abrupta, que tan aviat s’encén com es refreda: és per això que ens deixem conduir pel desig i la passió, sentiments extrems d’oscil·lacions extremes. Per això, Un brot de febre està constituït fins i tot formalment com un llibre d’extrems, que passa de la «Cançó de foc» a la «Cançó de gel» sense pausa.

La música de fons que acompanya el retrat d’aquesta febre del viure la posen els hàbits desgastats per la rutina i la repetició de la vida urbana, d’un món postmodern en què transitem per espais buits de significat que ens fan més invisibles: «Des dels no-llocs, els camins tornen sempre / a començar.» És per això que la primera part, «Fluïdeses», ve encapçalada per una citació del filòsof Zygmunt Bauman, que ens recorda com és d’impossible unir en una època de fragmentació extrema. La realitat llisca com l’aigua de la «Cançó líquida», encara que aquesta també pot fer mal: «Però els líquids tenen pes / i amb el seu record aquós /es fan ullals que mosseguen / els marges de la memòria.» Companys retrata les cicatrius i les esquerdes amb un llenguatge aspre, virulent, desagradable: la decrepitud, la visceralitat, la brutícia s’hi passegen per tal de mostrar el desafecte del jo poètic davant les lletjors de la realitat que retrata. «És el pes sanguinolent / d’aquest cor esbudellat, / i l’esperma de la còpula / esventrada en llits fatals.» Tanmateix, però, aquesta semàntica no pren gens de musicalitat a un vers que llisca sense aturador, disposat a endur-se el lector cap endins d’una veu que, de moment, troba el seu naufragi sentimental reflectit en una realitat descoratjadora.

Així, gota a gota, la poeta copsa el desig, el rebuig, la pèrdua i el somni, i ho fa oscil·lant entre la duresa fins ara mostrada i la delicadesa d’altres poemes com «Nouvelle vague» (amb la referència a la mítica pel·licula de Godard À bout de souffle) o «Final de joc». A «Nota», però, ens recorda que no som res, tan sols «un diminut / comentari / a peu de pàgina», relativitzant aquest ball de passions, refredant la febre que ens ha aclaparat fins ara.

“Així, gota a gota, la poeta copsa el desig, el rebuig, la pèrdua i el somni, i ho fa oscil·lant entre la duresa fins ara mostrada i la delicadesa”

De la desfeta total, però, ens en salva el viure interior, decorat amb la paraula i la reflexió. D’aquí neix la segona part, «Mitologies», on Companys refreda el verb encès per parlar de l’amor i el desig des d’una nova perspectiva: a «Ofrena» cerca un llenguatge diferent, més sintètic, emparant-se en la formalitat de l’haiku per parlar de l’amor amb un lirisme que el depuri: «La carn immolo, / la pell i la paraula. / Em faig ofrena». En canvi, a «2 de novembre de 1975» el desig esdevé una conseqüència funesta per a l’intel·lectual i activista italià Pier Paolo Pasolini, que serà l’esquer de la seva mort, segons una conjectura extraoficial. Són, doncs, altres formes d’explorar la temàtica, però ambdues des de l’objectivació de la pausa.

El fred, però, és inevitable un cop passada la febre. A «Calfreds», Companys torna a reprendre la força de la passió de la primera part del llibre, però aquest cop ens descriu el seu revers, el desengany, el «vent» que, diu, «bufa, cansat, / dins els passadissos de l’ànima». Quan ens hem d’enfrontar al record dolorós («Memòria», «Fi de festa», «Constància»), a la solitud d’un mateix («Monstres», «La nit decrèpita»), i a la recerca d’un camí per on fer la «Bugada» bruta i tractar de tornar a recompondre’s: «Però la pedra persistirà en la tortura». Perquè després de la febre cal netejar «els llençols de l’insomni». És el pas previ a la creació del poema, a donar-li significació i unitat al relat. L’arbitrarietat del gest literari és el que ens dóna una mica d’aixopluc.

Guardar

Guardar

Guardar

Guardar

Guardar