Josep Piera. Tornar a casa (Per Eduard Carmona)

Llavor Cultural se suma a l’acció poètica conjunta que serveix per homenatjar els nostres #SèniorsPoètics vius. Avui, dia 16 d’octubre, una colla de plataformes culturals dediquem les nostres pàgines -virtuals o en paper- a homenatjar els poetes sèniors de casa nostra. Arran del cas de Francesc Garriga, poeta importantíssim dels nostres Països Catalans, que no va ser (re)conegut per la totalitat de la societat en vida, i com molt bé explicava el poeta Jaume C. Pons Alorda al digital de cultura Núvol, l’acció poètica pretén donar a conèixer i difondre el valor que té l’obra de tants i tants poetes grans de casa nostra, que mereixen ser reconeguts ara i aquí. Eduard Carmona homenatja Josep Piera.

Josep Piera | Foto: Arxiu particular.

Viure ofert a la vida

no pas nugat a un arbre com vençut.

Us demano disculpes, d’entrada, perquè per parlar de Josep Piera (Beniopa 1947), hauré de parlar una mica de mi, i ho faré a partir d’uns versos de Blaise Cendrars, escriptor i aventurer francès, el qual en el poema El Panamà o les aventures dels meus set oncles, explica en primera persona la vivència d’un infant que tenia set oncles que, a causa del crack del Panamà, van haver d’escampar-se pel món per buscar-se la vida, tot vivint aventures. Aquests oncles, de tant en tant enviaven una carta a sa mare per contar-li com els hi anava. I a cada carta parlaven de paisatges llunyans, aventures, gent desconeguda, menges estranyes, ocells exòtics, etc. I l’infant se sentia fascinat:  […] i quan ella rebia cartes / Enlluernament! // El crack del Panamà té una importància més universal / Perquè va capgirar la meva infància. // El crack del Panamà va fer de mi un poeta!

Tot això és per dir-vos que Josep Piera va ser el meu Panamà.

Vaig conèixer la poesia de Josep Piera l’estiu del 86. Jo tenia 4 anys, que és l’edat més important en la vida de qualsevol poeta. La meva cosina Mariola, aleshores estudiant de biblioteconomia, em cuidava durant els mesos de vacances. Jo només m’estava quiet quan dormia (i dormia poc), si tenia un còmic a la mà o si alguna cosa nova aconseguia captar-me l’atenció. I, un dia, Mariola, es treu de la motxilla Maremar, un llibre que contava històries de llocs llunyans, però inexplicablement falimiars, amb paraules que sonaven diferent, però que no eren estranyes ni avorrides, un llibre que contenia històries plenes de llum, una llum que relacionava aleshores amb la llum del Delta de l’Ebre, i que sempre que el torno a llegir, em porta vella llum d’infantesa i em fa d’àncora als anys d’aprenentatge i fascinació. Aquell llibre no només em va captar l’atenció des de l’inici, també se’m va plantar al pit i va treure branques. I em va capgirar la infància.

Vam passar les tardes de l’estiu del 86 llegint poemes com Al moll de Kalimnós o l’Oda a Santorini, i jo no sabia què era una oda ni què diantre era Santorini. Però, literalment, al·lucinava i, de tant en tant, entrava corrent a la perruqueria de ma mare i deia de memòria uns quants versos d’un poema, i els mesclava amb els d’un altre, i acabava cridant “Kalimnós, Kalimnós!” com si llancés un encanteri a les senyores que em miraven divertides i desconcertades, amb bigudís al cap. I tornava a sortir corrent. Si Josep Piera no hagués estat amb mi aquell estiu, potser jo no hauria escrit mai ni un vers. I com que escriure versos és una de les coses que em fa més feliç a la vida, aprofito, Josep, per donar-te les gràcies un cop més.

Al gra: Josep Piera és autor d’una seixantena llarga d’obres, una tercera part de la qual és poesia. I aquesta poesia, és de la bona. Perquè, si bé podem encabir l’autor dins d’una generació, un corrent, una estètica, Piera ha fet de la seva aventura viatgera (en l’espai i en el temps) un motiu a partir del qual parlar sobre la humanitat, sobre lo bo i lo no tant bo que tenim en comú, sobretot, amb els habitants dels països veïns geogràficament o vinculats històricament a nosaltres. I ho ha fet amb un lèxic ric en diealectalismes, distintiu, familiar, que li ha conferit a la seva obra un estil marcat des del començament i reconeixible. Ens trobem davant d’una veu poètica potent i diferenciada. Els seus viatges per la Mediterrània han florit en poemaris i novel·les carregades de vivències personals que esdevenen comunes i precioses per als lectors. Els sentiments són un paisatge i el paisatge vertebra cada poema i l’obra sencera. Tot és transmutable per l’humà que sent, i, també, intercanviable. Anar al mateix lloc, viure-ho diferent. Recordar el mateix.

Participar de l’espectacle quotidià

de trobar tots els sons i les veus,

tots els perfums del vent,

les mans ofertes, totes.

Viure la saviesa de l’instant

vinguen d’on vinguen meravelles.

El plaer profund del espills.

Les imatges del gaudi.

Palpar el temps.

Els jocs estridents dels infants,

la corfa arrugada d’un vell…

Ara i ací: la vida inesgotable

De Cants i encants. Ed. Ensiola (2003)

Diu, el poeta en un article recent:

“Un viatge, per a ser de veritat “un viatge”, ha de suposar una descoberta impactant, a més d’una sorpresa permanent, i també s’ha de sentir com una eixida -no necessàriament una fugida-  de la monotonia domèstica; només així mereixerà ser escrit, i guardat com un record valuós, a més d’agradable.” El desig i la memòria, també són viatges. I el dolor.

Més: “Tot viatge comença en eixir de casa, i acaba quan s’hi torna. Una obvietat, certament. Com té unes dates que el concreten. Una altra obvietat. També es pot dir que un viatge literari s’inicia quan al narrador li ve la idea o el desig d’escriure’l, i acaba quan se’l viu ja com un record; aleshores es transforma en un altre viatge: el que es fixa i es fa amb els mots, el que es llegeix o rellegeix a plaer. El que s’inventa quan s’escriu i es viu imaginat en llegir-lo. Quan tot es fa fantàstic de tant real.”

I sobre el viatjar, imaginari o real, Piera posa en boca del poeta de Xàtiva Ibn Jubayr (1145-1217) aquests versos:

No t’allunyis mai del teu país

tin sempre present el teu destí

La rama florida lentament es marceix

si de colp se li tallen les arrels.

El jardí llunyà. Ed. 62 (2000)

Uns versos que, personalment, se’m fan presents molts cops i que el poeta sembla haver digerit perfectament, perquè transpiren per tota la seva producció, la pròpia i la traduïda. Perquè la traducció també és un lloc fort de Josep Piera i, coherent amb la seva obra i idea, tradueix les fonts literàries comunes, i no obstant, prou desconegudes: els poetes àrabs de la Xàrquia, la València andalusina. Tot plegat, perquè puguem fer aquest viatge per una casa que abans de nosaltres han habitat d’altres persones i en la qual hi han deixat empremtes, però també una obra a partir de la qual reconèixer-nos ens és senzill i necessari.

Com en una bona partida, el poeta ha fet lligar totes les cartes de la seva obra. Tot és coherent. Tot és racional i és emocional alhora. Tot és vital i és susceptible de ser contemplat. Tot està cosit amb el fil de la passió d’aquell qui se sap temporal i temporani i, sobretot, viu, actual, aquí. I empaqueta la seva vida en plecs lligats, ordenats per capítols, per etapes, per viatges, per temes, per persones. Tot creat de manera que qui vulgui pugui resseguir les passes dels camins que, sense saber-ho, algú altre va encetar fa segles i sense saber-ho també algú altre es troba recorrent en aquest moment.

Llegiu Josep Piera i estareu llegint sobre vosaltres mateixos.