Josefa Contijoch, la força existencial

Llavor Cultural se suma a l’acció poètica conjunta que serveix per homenatjar els nostres #SèniorsPoètics vius. Avui, dia 16 d’octubre, una colla de plataformes culturals dediquem les nostres pàgines -virtuals o en paper- a homenatjar els poetes sèniors de casa nostra. Arran del cas de Francesc Garriga, poeta importantíssim dels nostres Països Catalans, que no va ser (re)conegut per la totalitat de la societat en vida, i com molt bé explicava el poeta Jaume C. Pons Alorda al digital de cultura Núvol, l’acció poètica pretén donar a conèixer i difondre el valor que té l’obra de tants i tants poetes grans de casa nostra, que mereixen ser reconeguts ara i aquí. Laura Basagaña homenatja Josefa Contijoch.

Josefa Contijoch (Plana de Vic, 1940) és una poeta de versos lírics i veritats feridores. Mentre la llegim ens fa palpar la sorra fina de la memòria, les olors de l’absència, les renúncies que suposa fer camí. El seu poemari Les lentes il·lusions (Edicions 62, 2001) ve encapçalat per una cita de Paul Celan que resumeix què vol dir fer poesia i a què s’acara el/la poeta: “El poema, en la mesura que és una forma d’aparició del llenguatge i, per tant, d’essència dialògica, ve a ser una ampolla llençada al mar, abandonada a l’esperança -tan fràgil, d’altra banda- de que qualsevol dia, en algun lloc, pugui ser recollida en una platja, potser en la platja del cor.”

I és aquest material tan nu i tan sensible el que serveix per encadenar els versos. Contijoch ens submergeix en els misteris de l’amor (i en les aigües fondes del desamor), en l’arma de doble fil que és el desig i, al mateix temps, qüestiona el cos i el temps: “Perdut el cor en tu/ només el cos batega/ com un cèrvol ferit/ de boira i matinada.// El cos meu en el teu/ amarat de foscor/ territori atzarós/ oh fatal amor meu.// Amor quasi dolor/ el cercle s’obre i tanca/ perdut de vista el cor/ només el cos batega.”

El simbolisme que amaguen els mots cor, espera i batec conformen tres eixos del seu univers poètic, tan íntim i, a voltes, tan ferotge. De fet, aquests mots apareixen tot sovint en l’obra contijochiana. El cor com a òrgan indispensable de la vida -de la visió activa, de l’aventura en moviment- i com a símbol, també, de les intuïcions. El batec, com a energia de resistència i d’humil dedicació a la dura tasca de sobreviure. I l’espera, com a pas previ a l’acompliment de les esperances o de les pors. Perquè si una cosa aconsegueix la poesia de Contijoch és fer balanç de tot: de la vida, dels somnis, dels projectes i de les il·lusions.

Pot no tenir            res a veure el projecte

que fas de tu          mateix i el tu mateix

que trobes cap       d’uns anys. Començaràs

a comprovar:         realitat i desig 

són enemics.         Es porten la contrària.

Què hi fa allò        que volies de tu?

No compta ja        el que t’imaginaves.

Compta només      el resultat final:

qui ets, què fas       i la fràgil volada

                   d’unes ales intactes.

I aquest passar comptes amb un mateix vol dir, també, ensumar la multiplicitat de camins que avui ja són intransitables i continuar sent fidel a un mateix. Maria-Mercè Marçal escrivia al pròleg del poemari Ales intactes (Columna, 1996) que en la mirada contijochiana “[hi ha] el desdoblament entre el jo que sent i la mirada, volgudament distanciada, adoloridament escèptica, que jutja i sentencia.” Sentències iròniques, a voltes, d’altres àcidament reconfortants, com ens adverteix Contijoch a “Consell”: “Pots agafar/ el camí de la dreta/ el camí de l’esquerra/ o bé el camí del mig./ És igual:/ arribaràs a un lloc/ que no t’agradarà./ T’equivocaràs sempre.”

El refugi de la fantasia, dels mantres onírics i de les cançons, és el millor antídot a la duresa d’alguns paisatges. Contijoch s’embolcalla de misteri, s’emborratxa de l’impossible i sotja l’indicible per treure l’entrellat d’algunes preguntes que el viure ens genera. I la seva mirada se situa en un abisme-límit que desdibuixa l’espai, arrecerant el record: “Sorral de l’oblit/on la memòria i la set/xuclen tenebra”.