Jaume Pont, la poesia com a recerca (Per Mireia Vidal-Conte)

Mireia Vidal-Conte se suma a l’homenatge fet als #SèniorsPoètics amb aquest article que repassa l’obra de Jaume Pont.

Jaume Pont| Foto de Maria Fernández.

Je est un autre je est un autre je est un autre… i així ad infinitum.
La cita de Rimbaud és “el” mantra que embolcalla la poesia de Jaume Pont, sènior poètic nascut el 1947 a Lleida. Per mi, un sènior en qualitat literària, no només pel que fa a cronologia.

El vaig conèixer el 2005, quan ell formava part del jurat del 9è Premi Maria Mercè Marçal (curiosament, un dels llibres d’en Pont, Raó d’Atzar, és anterior al títol pòstum marçalià Raó del cos). Vam tenir llavors un primer contacte i uns dies més tard va acceptar presentar-me el llibre, Anomena’m nom, del qual en va fer un text que encara conservo. Recordo i comprovo, rellegint-lo, que ell va ser un dels esperons inicials no acadèmics, fora de Teoria, que va ajudar a relacionar(-me) poesia amb universalitat; però com a treball de camp, amb llibreta i llapis, a la trinxera, no “teòricament, des de les aules universitàries” (que, per altra banda, han estat la seva segona casa). Vaig adonar-me, doncs, parlant amb ell, que la literatura comparada és aquí, a peu de carrer i lluny, bastant, de cotilles més pròpies de la filologia. Que partia de Lleida, Barcelona o Parets del Vallès i esclatava de morros a Lisboa, Perú o Santianes de Pravia, reverberant, si calia, a través dels ecos dels carrers de Praga.

I així, durant el cafè (20 minuts que en mi han durat 11 anys) previ a la presentació del llibre, em va parlar de tot plegat com si tot es tractés d’un riu tan fàcil de navegar, per exemple, quan enllaçava la meva poesia amb la de Blanca Varela o la d’Olvido García Valdés; noms que fa 10 anys jo anotava a correcuita, encarada a aquella blavor pontiana, tan intensa. Noms, entre d’altres, sense els quals ara jo seria incapaç d’entendre el que faig, ni el que escric ni, per tant (també, en el meu autre), el que sóc.

Després, cinc anys més tard, va venir el nostre segon encontre, a la Festa de la Poesia de Sitges, el 2010. Allà vaig refermar la meva admiració, també, per la seva manera de DIR poesia. Gairebé vaig conèixer abans els seus poemes des de la seva veu, que des de la soledat de la meva lectura. I sí, és dels sèniors que val la pena sentir. Aquella veu trencada i característica d’en Pont, sembla que vulgui en certa manera expressar, sense ni gota de vehemència, amb tota la serenor del món, però amb ànima, també el seu trencament interior d’escrivent, entre el que cerca i el que és, entre el que vol escriure i el que, finalment, deixa fixat. Tota recerca del poeta és trencament amb alguna cosa anterior i/o pròpia o d’autre. Tota escriptura, doncs, és trencament. Pèrdua. O així hauria de ser…

Jaume Pont | Fotografia de Laura Cuch (Festa de la Poesia de Sitges, 2010).

Aquesta foto de la Laura Cuch, feta al muntatge de la “Captura d’ànimes”, a la Festa de la Poesia de Sitges, em sembla una imatge i metàfora excel·lent, per resumir la posició del nostre autor davant l’abisme poètic. Veiem un Jaume Pont nàufrag (o, per fi, assedegat per l’oasi, en plena travessa del seu estimat desert) i, a la vegada, expectant pel que li pot oferir l’illa-oasi del poema.
Però, fixeu-vos: ens mira a nosaltres. Al tu. A l’autre.
No és un entotsolament que comença i acaba en ell, com en d’altres autors del “jo i jo i jo”, sinó que el blau pontià ens interroga i ens sedueix, amb un mig somriure; i em recorda, de nou, la proposta-convit del també mega sènior Màrius Sampere: aquell “véns?” (Per cert, atzarosament, des del mateix blau… i en Garriga!! Blavor absoluta!! Què passa amb el blau??!!…).

Per altra banda, Pont és de la colla de poetes “discrets”. Diu els seus llibres i res més. Treballa. Escriu. Cap soroll extra(ordinari). Em recorda d’altres tarannàs semblants, com els de Margarita Ballester, Zoraida Burgos, M. Rosa Font, Àngel Terron, Feliu Formosa, Antònia Vicens o, com també els dels gens sèniors, Francesch Gelonch, Silvie Rothkovic, Pau Gener…
Destaco aquesta característica, no pas perquè pel fet de treballar més “en silenci” o més “apartats del soroll”, la seva obra respongui més o menys a certa garantia d’ “alta” qualitat literària, òbviament, sinó perquè crec que són autors als quals arribem purament “només”, o “gairebé només”, pel que ens ha arribat dels seus textos. I prou. Així, arribem a Pont, com a –només- poeta (mut carnisser/del no-res) que lluita, sol i només, amb el seu silenci, la seva proposta, el seu trencament, els seus poemes.

Una altra dada, que crec que diu molt: set llibres (sense comptar les seves dues antologies) en 40 anys. Reflexionem-hi! Cap pressa, cap sobreproducció. (A)Prenem nota. Tampoc és garantia de res. O sí, depèn.

Per acabar, rellegint Pont, ara ja còmodament en la seva darrera antologia, feta per ell mateix, L’altra llum (Pagès ed. 2014), hi he retrobat un recorregut ple de veus, com la de poetes com Pessoa (autre autre autre, o bé: “m’invento un falsificador que em permeti sortir del sadollament del meu jo habitual”) i també hi he reconegut els meus ecos com a lectora (i que d’això es tracta) com els d’Anne Sexton (“Ningú/ vol dir enlloc”) o Dulce Chacón (“Dic mar/ i dic desert”… “Y digo viento”).
El viatge per tota la seva obra ens permet redescobrir un recorregut que, per mi, va avançant amb velocitat ferma de creuer, fins un dels llibres que més em va sorprendre d’ell i que, segons el meu punt de vista, va significar un punt d’inflexió i “d’arribada” en la seva obra: el seu (merescut) Premi Carles Riba, Enlloc. Sempre el recomano a qui no coneix encara el poeta lleidatà.

Personalment, comparteixo el que Pont confessa en el seu magnífic pròleg/ justificació de l’esmentada antologia (per cert, una excel·lent i inequívoca declaració sobre la seva poètica i per entendre -si es vol- des d’on escriu un/el poeta), quan reflexiona sobre la relació entre paraula i imatge, també indissolubles:
“La imatge és el nervi de l’ànima, el sotrac del pensament, la filosofia de la forma, la pulsió mateixa del desig poètic”
o bé rebla:
“el veritable abast de la poesia en particular i de l’art en general no rau en la presència aïllada de l’esfera del real o en la de l’esfera de la ficció, sinó més aviat en l’espai que resulta de la confluència i l’alteritat d’ambdues, és a dir, dels vels d’aquest eclipsi”.

(I sí, les negretes són meves: constato que darrerament només faig que viure entre universos esfèrics.)