Jaume Pérez Montaner: poesia de síntesi (Per Pau Vadell)

Llavor Cultural se suma a l’acció poètica conjunta que serveix per homenatjar els nostres #SèniorsPoètics vius. Avui, dia 16 d’octubre, una colla de plataformes culturals dediquem les nostres pàgines -virtuals o en paper- a homenatjar els poetes sèniors de casa nostra. Arran del cas de Francesc Garriga, poeta importantíssim dels nostres Països Catalans, que no va ser (re)conegut per la totalitat de la societat en vida, i com molt bé explicava el poeta Jaume C. Pons Alorda al digital de cultura Núvol, l’acció poètica pretén donar a conèixer i difondre el valor que té l’obra de tants i tants poetes grans de casa nostra, que mereixen ser reconeguts ara i aquí. Pau Vadell homenatja Jaume Pérez Montaner.

Jaume Pérez Montaner recitant al bar Horiginal de Barcelona | Foto: L’Horiginal.

“Véns dels morts
i tornes a la vida
i rius i cantes
i et sents lliure.”

Cal viure la poesia amb compromís i fer-la respirar. Potser és una manera de definir la poesia de Jaume Pérez Montaner d’una manera clara, sincera. Fa temps que vaig conèixer el poeta valèncià, d’Alfàs del Pi, però vaig poder veure la poesia en els seus ulls el dia que em va portar a conèixer Josep Palàcios a Sueca. Presentàrem un número de la revista Pèl capell dedicat al misteriós Palacios. Les converses i les expressions facials dels dos genis poètics m’acabà de convèncer del tipus de vida poètica que vull viure. Els dos parlen amb un somriure espès sota la barba. Sabent el patiment del seu poble i el futur incert, però irònicament positius.

La vida d’un poeta: de treballador tèxtil a versaire. De fill de Guàrdia Civil a pare literari d’algunes generacions de poetes. Com es pot fer un canvi així? Amb una barba semblant a la de Walt Whitman descobrí Figures de temps de Joan Fuster. Descobrí que es podia escriure en valencià. D’aquí i de la coneixença de l’autor el 1960 ja no s’aturà.

És un autor que des de 1976 ha anat publicant amb passió. Encetà la seva poètica amb Advertiment de l’odi (Editorial 3i4), un llibre virulent pel moment d’esperança i canvi que ell va viure des d’Amèrica; i l’han seguit una dotzena de reculls més i dues antologies. L’últim La casa buida (Bromera, 2014) amb el que va obtenir el premi Vicent Andrés Estellés de Burjassot. Un premi que porta un títol que es vincula tàcitament amb Jaume Pérez Montaner. Ja no com a poeta, sinó com a docent, Jaume ha dedicat gran part de la seva vida al mestratge d’una llengua i unes literatures que, com molt bé ha anunciat en diverses entrevistes, està en retrocés. La idea de lluita però, sempre l’acompanya. Potser el seu magisteri a la Universitat de València, la seva doble presidència a l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana, han propiciat aquesta idea de combat que, principatins, illencs o valencians, tanmateix, portam dins.
De Vicent Andrés Estellés n’ha fet estudis i antologies a balquena, sobretot a partir dels anys vuitanta, i han estat arreplegats en diferents ocasions com Subversions, editat el 1990 a Editorial 3i4 o El mural com a fons. La poesia de Vicent Andrés Estellés (Perifèric, 2009). Potser d’aquesta anàlisi n’ha extret la gran proesa de la síntesi i l’ha aplicada als seus poemes. La mesura de les paraules, sense floriments innecessaris és el secret. Diu Antoni Martí Monterde de la seva poesia: “En la poesia de Jaume Pérez Montaner, l’oblit forma part de la memòria, és memòria, tant per la seva impossibilitat cívica com per la ineludible condició fonedissa de l’experiència. Per això, en el cas dels llibres més recents Jaume Pérez Montaner –a partir de Màscares i La mirada ingènua– trobem un tractament de la memòria i de l’oblit que, sense renunciar a unes preocupacions centrals anteriors, es lliura a una esperança en què l’onirisme, o el subconscient, mostri noves formes per a entendre la individualitat i la seva relació amb el món.”

De la generació de Jaume n’han sortit alguns altres poetes com Marc Granell o Lluís Alpera. Tots ells han viscut la poesia amb passió, un exili interior –o exterior també en el cas de Jaume amb la seva anada a Amèrica, a causa de la prohibició de treballar a l’administració d’aquí després del seu empresonament d’un any i mig per activitat política antifranquista– que els ha portat a escriure d’una manera molt determinada. I la poesia no s’atura. Recentment ha estat antologat a Geografies de l’oblit (Germania, 2013) i ell mateix prepara la seva obra poètica completa compromesa amb Lleonard Muntaner Editors.

“en l’aigua freda i dura com el vidre,
la melodia humil sobre la pedra,
la vella molsa d’anys, vell viatger
que renaix sobre el temps i les fronteres”