Ion Mureșan: “La poesia et pot ajudar a viure la teva pròpia vida”

Arran de la publicació de la traducció Assedegats. Dos poetes transsilvans: Ion Mureșan i Ioan Es. Pop (AdiA Edicions, 2016) i la gira d’aquests dos poetes per terres catalanes aquest mes de maig passat, reproduïm traduïda  l’entrevista que va mantenir el traductor Xavier Montoliu Pauli amb el poeta Ion Mureșan (Vultureni, 1955) per a la revista romanesa digital Prăvălia Culturală i que en exclusiva podem llegir en català a la Llavor Cultural.

Ion Mureșan | Foto: ©Tadao Shibata.

X.Montoliu: Abans de parlar de la teva gira catalana del passat mes de maig, voldríem felicitar-te per haver rebut recentment la distinció de ciutadà d’honor del municipi de Cluj. Com a poeta consagrat, homenatjat –l’any 2014 vas rebre també el Premi Nacional Mihai Eminescu, el premi més prestigiós de poesia a Romania-, traduït i invitat a festivals internacionals, com veus des d’aquesta ‘alçada’, els teus començaments com a poeta? Quan poden datar-se?

Ion Mureșan: Estimat Xavier, em sembla que em vols electrocutar. I no amb la tensió de la xarxa, de 220 volts, sinó amb una altra tensió, de 16.000 volts. Em vols mal! Què podria pensar sinó quan fas remuntar en el temps a aquest poeta amb els cabells blancs, soterrat sota diplomes acolorits, vers l’infant amb pantalons curts que anava descalç i ben lliure pels carrerons d’un poblet de Transsilvània. ‘Lliure com un infant’ és molt més que ‘lliure com un ocell’, crec.

Vaig començar a escriure poemes quan tenia uns 10 anys. El món del poble era ple de misteris. Totes les coses estaven velades sota un misteri. Ara diria que el motor de l’univers usava com a combustible el misteri. No hi havia cap objecte que no em generés admiració. Aleshores creia que els poemes no es podien escriure a mà; només ‘amb la impremta’… Però un bon dia vaig veure a casa d’un veí, uns tres anys més gran que jo, una llibreta amb poesies escrites a mà. Vaig quedar astorat. El meu veí no em va voler deixar llegir el que hi estava escrit. Aleshores vaig decidir que jo també podia escriure versos i estrofes. Em sentia molt orgullós de mi mateix.

Tan sols al cap d’uns quants anys, em va ensenyar aquella llibreta màgica: contenia textos de música lleugera escrits per ell mateix després d’escolar les melodies a la ràdio…

Quan va sortir publicada la meva primera poesia a la revista Cutezătorii, devia fer sisè, vaig anar a Correus a recollir-la a través de la neu tan alta com jo i una nevada bestial. Vaig recollir la revista, vaig sortir mentre nevava, vaig trobar la meva poesia i el primer gest que vaig fer va ser de portar-la al nas i olorar-la. Feia olor de tinta d’impremta. D’aleshores ençà, cada vegada que cau una nevada així, la neu té per a mi l’olor de tinta d’impremta.

X.M: Parlem ara de la teva obra poètica. T’has manifestat en moltes ocasions en contra de la idea que hi ha ‘una inflació de poesia’ i has afirmat que, al contrari, ‘la poesia, avui en dia, és més important que mai’. Per què?

I.M: A l’assaig La funció social de la poesia, T.S. Eliot, deia que la poesia també és important per als qui no la llegeixen, ja que la poesia és l’art nacional més profund i i més profundament humà. És el camí més noble de l’home per anar cap a si mateix. Qui es pensa que tothom hi sap anar s’equivoca del tot. Moltes ànimes han anat a parar casualment a un cos. Dormo en aquest cos com en un motel. La poesia els desperta amb molta tendresa. La poesia et fa amic de tu mateix. La poesia et pot ajudar a viure la teva pròpia vida.

Si jo fos el cap d’aquest món, no expediria documents d’identitat, de ciutadania, de maduresa, de matrimoni, de defunció, a cap persona que no demostrés que ha escrit pel cap baix deu poemes.

Per tant està clar que no hi ha una inflació de poesia. Perquè se m’entengui millor, he escrit aquesta analogia: un organisme malalt, que té alguna infecció, es mobilitza i secreta anticossos que envolten la infecció i la neutralitzen. Una societat malalta secreta poetes. Els poetes són els anticossos de la societat. Amb la quantitat de malalties que hi ha avui al món, hi ha pocs poetes.

X.M: La teva poesia és tensionada, explosiva, ‘etílica’. L’autor del Llibre Alcohol s’inscriu en la sèrie d’altres ‘grans poetes alcohòlics’ com per exemple, Nichita Stănescu, Conrad, James Joyce, etc. L’alcohol no ha de ser percebut com un vici sinó com un camí? El món interior d’un got, dels alcohòlics, és al mateix temps el món de la infantesa, de la innocència, dels somnis i la imaginació, ens ajuda a percebre la fragilitat de l’existència?

I.M: Si hagués de respondre amb detall a totes les teves preguntes, menesteria un mes, ja que per a cada pregunta hauria de fer un assaig. Cosa que no faré. Per a aquesta pregunta n’hi hauria prou responent ‘sí’ o ‘no’. Aquest cop és ‘sí’. Tens raó, l’alcohol no és el final del camí, és justament el camí. K. Kavafis diu en un poema: ‘Quan surts per fer el viatge cap a Itaca / has de pregar que el camí sigui llarg’ i trobar-te amb tots els lestrígons, els ciclops i els deus que portes, sense saber-ho, dins teu. Per a mi, la taverna no és el lloc del vici, sinó més aviat un confessionari, un lloc de confessions estremidores. Allí, fins i tot la banalitat estremeix. No diria pas que s’hi reveli la fragilitat de l’existència, sinó més aviat, el seu miracle.

X.M: El ‘Poema dels alcohòlics’ ha esdevingut un poema de culte arran que la cantant romanesa Ada Milea hagi publicat el CD Alcohol musicant els teus versos. Vas intuir des d’un bon començament l’èxit del projecte d’Ada Milea? Es deu potser a la combinació de l’alcohol de la poesia i de la música? Com t’ho expliques?

I.M: L’encontre entre la poesia i la música és com la trobada entre l’home i la dona: pot ser feliç o també infeliç. Durant molt de temps vaig estar en contra de musicar la poesia, ja que defensava la poesia seca, sense fissures, propera a la filosofia. Quan anava a escola vaig escriure fins i tot un ‘Poema pedagògic’ del qual encara en recordo una estrofa: Ofereix coneixement, la música sotja / Amb cara d’aranya et sortirà al pas / Tu entre ella i la sang escollir no podràs / En miralls magnífics somriuràs mel·liflu”. Creia, altrament dit, que la música xuclava la sang de la poesia. L’estova i la fa ‘obedient’. Parlo, és clar, de la musicalitat dels versos, de les paraules, de la música continguda.

Sobre l’encontre de les dues arts, tal com he dit, és com la trobada entre un home i una dona: de la seva unió en neix un tercer. Ja no és ni la música pura, ni la poesia que ha entrat al joc, diguem-ne, eròtic. Malauradament, en la majoria dels casos, la música salva els poemes dolents, els disfressa, els maquilla i els introdueix il·lícitament en la ment de la gent.

No vaig creure en el projecte d’Ada Milea perquè durant molt de temps em vaig esforçar a tancar qualsevol porta a la música. Però Ada, aquesta criatura genial i grillada, ha aconseguit trobar les venes de la meva poesia i fer-li un vivificant empelt amb la música. En aquest cas, Ada Milea ha aconseguit fer una veritable perfusió amb la seva música als meus poemes.

Pel que fa al ‘Poema dels alcohòlics’, gaudeix d’èxit perquè, segons sembla, va com un guant als pensaments de molta gent.

X.M: Aquest maig passat vas participar a dos festivals: convidat per Biel Mesquida, al Festival Internacional de Poesia de la Mediterrània i, posteriorment, a la Setmana de la Poesia de Barcelona, invitat per Àngels Gregori i Teresa Colom; posteriorment, vas prendre part en una gira catalana juntament amb el poeta Ioan Es. Pop, coorganitzada per l’Institut Cultural Romanès (ICR) de Madrid i l’editorial AdiA Edicions. Un viatge prou ple. Què et van semblar aquests esdeveniments? Com t’has sentit?

I.M: Per a aquesta pregunta et respondré amb un breu relat. Un amic meu, escriptor, va rebre d’un oncle seu difunt, una petita herència: una casa amb un jardí petit en un barri central de Cluj i, al jardí, lligat amb una cadena, sota un guinder, un gosset, petit, negre i molt mogut. L’herència li va potenciar les seves inclinacions bohèmies, per la qual cosa no es cuidava prou del gos. A més, el menjar que li donava era del tot inadequat: sopa de gallina feta amb els cèlebres ‘cubs Knor’del supermercat, és a dir, una mena d’aigua condimentada. ‘Que mengi el que jo menjo!’ –deia el meu amic. El gos també menjava guindes, però, sense ser vegetarià per naturalesa, tenia tota l’estona els ulls clavats als ocells que curullaven a centenars el guinder. Sota l’arbre hi havia col·locats, a un metre d’alçada aproximadament, un llistó, problablement de l’època en què l’oncle difunt criava gallines. Doncs bé, el gos va arribar a aconseguir saltar damunt del llistó i s’hi passejava amb la destresa d’un ocell. I fins i tot intentava caçar algun pardal, feia petits saltirons, com al circ, aterrant sense cap tipus de problema damunt el llistó. No crec que n’hagi caçat cap, però si ho va aconseguir, de ben segur se’l devia endrapar amb plomes i tot.

Tenint en compte les seves qualitats, induïdes per la fam, el vaig batejar com el ‘Gos ocell’. Un bon dia, un cambrer del restaurant del meu amic ens va dir que el seu pare, un vell pagès d’un poblet, buscava un gos. Vaig pregar al meu amic que lliurés el ‘gos ocell’ al pagès per restituir-li així el dret a ‘una vida de gos’. Van pujar el gos al cotxe i el van portar al camp. El vell pagès li va donar un tros de carn i el gos li va llepar les sabatilles; i van entrar a casa a brindar després d’una transacció exitosa. El gos es va quedar al jardí, amb les tres gallines del vell. Al cap de mitja hora tots tres quan van sortir per tornar cap a Cluj, van constatar que les gallines del vell estaven mortes i que el ‘gos ocell’ movia content la cua. Van decidir immediatament treure-se’l de sobre i dur-lo a un altre poblet i abandonar-lo. L’hi van portar i el van abandonar i, satisfets que s’havien desfet de la pesta, van entrar en una taverna a beure una cervesa. En van beure tres. Quan van arribar a casa, davant de la porta, remenant la cua, els esperava el ‘gos ocell’. El vell va interpretar el retorn del ‘gos ocell’ com una prova de fidelitat, fins i tot va trobar l’excusa: sent com era un gos de ciutat no sabia comportar-se al camp, però ho aprendria al cap de poc.

Un parell de setmanes més tard, el cambrer va rebre una trucada del seu pare. Li pregava que anés urgentment a casa seva perquè el gos havia aconseguit deslligar-se i matar les gallines de tres veïns, amb la qual cosa calia desfer-se d’ell amb qualsevol mitjà.

Tots tres de nou, l’escriptor, el cambrer i el vell pagès van endur-se el gos amb el cotxe i van anar a buscar un lloc des d’on el gos no sabés tornar. I van anar amunt i avall per poblets, desenes de quilòmetres. De sobte, el meu amic va cridar: -Atureu-vos! Aquí!

Era un poble gran i pròsper. Un rierol el travessava d’un cap a l’altre, i al rierol i pels carrerons del seu voltant hi havia centenars d’ànecs, oques, paons i gallines que feien un escàndol de cal Déu. Allí van fer baixar el ‘gos ocell’ del cotxe i van tornar.

D’aleshores han passat uns quants anys. El ‘gos ocell’ no va tornar. Tinc amics que van fer córrer per la taverna el rumor que els pagesos d’aquell poble de camp l’haurien matat. Jo crec que el nostre gos va tenir la revelació que havia arribat al paradís. Perquè allí les aus ja no eren petites i inaccessibles com les del guinder de la ciutat, sinó grans i accessibles, hi havia uns pardals grans, inflats.

Però sobretot crec que Déu, veient-lo tan feliç, va fer que li cresquessin plomes i ales i el va transformar en un ocell gran i bonic.

Aquest relat és una petita paràbola. No descarto que pugui ser llegida com la imatge del destí sota i després de Ceaușescu. Doncs bé, estimat amic, també l’admirable poeta Biel Mesquida em va preguntar un vespre com em sentia. Li vaig respondre que sentia el paradís ben proper. Per què? –em va demanar ell. El vaig exhortar a callar i escoltar. A la sala del restaurant on menjàvem, les paraules que més freqüentment es distingien del murmuri general (com en el poble dominat pels ocells), amb una freqüència de signes de puntuació, una freqüència com de comes en un text escrit, pronunciades en totes les llengües eren POETA i POESIA. Com podia sentir-me sinó enmig de les paraules estimades, com si fos al paradís! Arribat a Catalunya, entre poetes (ocells grans com l’Albatros de Baudelaire), amb aliment espiritual a l’abast (tanmateix, no sóc caníbal!), m’he sentit com el ‘gos ocell’, arribant a l’interior d’un somni de poeta.

X.M: A Mallorca, Biel Mesquida havia preparat un programa cultural i artístic molt atractiu. Aquest festival també ha convidat, en edicions precedents, altres poetes d’Ardeal: Ioan Es. Pop (2015) i Ruxandra Cesereanu (2016). Ha estat aquest el teu primer contacte amb la literatura i la cultura catalanes? Com va anar la Nit de poesia que té lloc al Teatre Principal de Palma en la qual van prendre part altres poetes estrangers (Cuba, Canadà, etc) així com també poetes catalans?

I.M: Es diu que l’artista comença a partir d’on ja no es veu la mà de l’artista. Doncs bé, Biel Mesquida és un gestor tan bo que no vaig notar-ne l’organització. El programa em va semblar tan natural i atractiu, que semblava que nosaltres ens havíem organitzat el dia, al nostre gust. Però per harmonitzar 15 bojos notables, Biel va consumir una gran quantitat de generositat, paciència i energia.

La 19è edició del Festival de la Mediterrània va ser una veritable festa de la poesia. Al costat dels altres poetes, vaig sentir major dignitat i importància, quan vam recórrer els carrers de Palma amb una petita fanfàrria al capdavant, que feia aturar la circulació dels autobusos i dels cotxes, amb el volum de l’antologia del festival, Poesia, a les mans, fotografiats i aplaudits pels vianants des de la vorera, cridant ‘Visca la Poesia!’, aturant-nos de tant en tant als jardins d’algun banc o d’algun museu, per fer breus recitals de poesia.

Pel que fa a la Nit de poesia al Teatre Principal, on davant una sala plena cada poeta va recitar en la llengua del seu país (cada espectador disposava de l’antologia del festival), em va semblar animada, no només per l’espiritualitat de l’oralitat, sinó també per creure asbolutament en el poder de la poesia, com llenguatge inspirat, per sobrepassar la frontera de les llengües. Així, la Nit de poesia al Teatre Principal va ser, penso jo, una nit experimental, i Biel Mesquida va consolidar la seva imatge de poeta total. A mi, la Nit de poeia m’ha recordat una escena dels Fets dels Apòstols: ‘Sorpresos i meravellats, deien: No són galileus, tots aquests que parlen? Doncs com és que cada un de nosaltres els sentim en la nostra llengua materna?’ (Fets, 2, 6). I, confesso, que aquell vespre, fos quina fos la llengua en què es va llegir, vaig sentir la poesia en la meva llengua materna.

X.M: Les activitats a Catalunya, en canvi, es van concentrar en tres lectures –a la llibreria Context de Girona, a la llibreria Nollegiu del Poblenou amb el públic i els estudiants dels cursos de romanès de l’ICR i, també una trobada amb el públic i els estudiants de romanès de l’Autònoma, organitzada pel lectorat de romanès. En totes tres lectures vau mantenir un diàleg amb els assistents. Quina va ser la seva reacció escoltant els teus poemes i els del poeta Ioan Es. Pop?

I.M: El que ens va deixar ben astorats a totes les activitats amb públic, que ja has enumerat, ha estat l’obertura de la gent a la poesia. Tens raó, és la meva primera visita a Catalunya i a la seva cultura. Ara com ara sospito que els poetes catalans tenen genialitat, ja que si amb la poesia no pots estar a l’alçada de la bellesa del paratge on vius, has de deixar de fer poesia immediatament. I si se n’escriu, ben segur que es fa molt bé. Evidentment, ens va impressionar tant a Ioan Es. Pop com a mi mateix, el fet que, per exemple, a la Universitat Autònoma de Barcelona els estudiants de la professora Maria Ioana Alexandrescu, una professora amb una vocació real, ens van llegir poemes nostres traduïts a les llengües d’estudi, fins i tot a l’ucraïnès i al japonès. I per tot arreu on vam ser, vaig remarcar l’interès pels problemes de teoria literària, l’interès per l’estatut de la poesia en la literatura. Com me n’he adonat? Molt senzill: les preguntes no cessaven i ens atacaven de totes bandes, senyal que l’interès no era simulat. I igual passava amb els recitals de poesia, tots s’acabaven, indiferentment, amb un “en volem més!”.

X.M.:L’editor mallorquí Pau Vadell va treure la tardor del 2016 l’antologia bilingüe (romanès/català) titulada Assedegats. Dos poetes transsilvans, amb una selecció dels vostres poemes dels vostres llibres; en el teu cas de tres volums publicats El llibre d’hivern (1981), El poema que no pot ser entès (1993) i El llibre Alcohol (2010), i en el cas de Ioan Es. Pop, del llibre El Ieud sense sortida (1994). Per què sou dos poetes ‘assedegats’? O de què teniu set en la vostra evolució poètica?

I.M: Estem molt agraïts a Pau Vadell perquè va apostar per nosaltres. I, evidentment, per l’excel·lent qualitat gràfica de la nostra antologia. I perquè ens va acompanyar durant el nostre viatge literari. I perquè ens va rebre ben efusivament tant a Jaume Munar com a mi (dos filòsofs dins d’un cotxe i dins una Casa de poesia [Centre de Poesia Contemporània Blai Bonet]) i a la poeta Itxaro Borda a la petita localitat de Santanyí per gaudir d’una esplèndida i íntima vetllada de poesia.

No sé qui va donar el títol d’Assedegats al nostre llibre, però és un títol que cada vegada m’agrada més. Precisament perquè no precisa de quina beguda estem assedegats. Potser millor que no sigui dit. Tanmateix, vinga, estimat Xavier, fingiré una resposta. Hi ha dos versos del Llibre Alcohol que fan així: ‘Tot ha estat begut. / Cap beguda nova no ha sortit sota el Sol durant la meva vida.’ Estem assedegats d’una beguda que encara no existeix. I, de nou Baudelaire: ‘Al fons de l’Insabut, per a trobar-hi alguna novetat’ (‘El viatge’).

X.M: El volum Ieudul fara ieșire [El Ieud sense sortida], del poeta Ioan Es. Pop, és definitori per a la seva poesia. Quin és el teu Ieud?

I.M: La Romania comunista va ser un país d’Ieuds sense sortida. És difícil d’entendre per a algú que no ho va viure, o que ha nascut després de 1990, el sistema de ‘reparticions’. El principi que regia era que en el comunisme no hi havia atur, i la gent que no tenia un lloc de treball eren ‘paràsits’, per la qual cosa cada llicenciat de l’ensenyament superior se’l ‘repartia’ automàticament quan es llicenciava a un lloc de treball, en algun lloc de cap a cap del país. Per exemple, a cada facultat es penjaven les llistes amb tots els llicenciats en història, posem per cas, del país, ordenats d’acord amb la mitjana i les llistes amb els llocs de treball disponibles. Tants llicenciats, tants llocs de treball. La repartició es feia començant pels primers de la llista ordenats d’acord amb la mitjana. Aquells que tenien una mitjana baixa se’ls enviava a vés a saber quin poblet petit, a les muntanyes o a les regions més allunyades.

A més, hi havia anomalies. Durant els anys 80 les grans ciutats van ser declarades ‘ciutats tancades’. No oferien llocs de treball per ser repartits. De cop, al cap d’un any, inexplicablement, s’obrien les grans ciutats. Es devia al fet que es llicenciava algun fill o filla d’algun membre del comitè central del Partit Comunista Romanès o d’algun ministre. Un any abans de llicenciar-me, Cluj va oferir 6 llocs de filosofia. L’any següent, el llicenciat amb més bona mitjana va poder escollir entre l’Institut Agrícola d’Oradea o un institut de Câmpia Turzii, la resta, a pobles, més grans o més petits. I encara una altra cosa: un cop ‘repartit’, havies de quedar-t’hi obligatòriament tres anys. Durant tres anys estaves sotmès ‘a la servitud de la gleva’ com un serf medieval. Durant tres anys no tenies ‘sortida’. El meu amic Ioan Es. Pop va ser repartit a Ieud, jo a un poblet (ni tan sols era comuna!), de la província de Cluj, Strâmbu. Strâmbu contradeia fins i tot els versos de la cançó de Maramureș: ‘Pel camí llarg vaig / al seu final ni hi arribo’, ja que a Strâmbu el camí s’acabava, no podies anar enlloc més, era un cul de sac. Strâmbu era un petit poble pobre i molt bonic, entre unes penyes abruptes, o, com diu la gent de la Bessaràbia, ‘penyes de mort’. Allí em vaig casar amb uns senyoreta professora molt bonica i vaig escriure poesia, vaig llegir molt i va néixer la primera filla, i durant set anys, entre 1981 i 1988 vaig ser ‘mestre rural’ i vaig ensenyar història, geografia, constitució, educació física i el que tocava. Hi havia dies en què al poble ni hi arribava l’autobús, i el correu venia amb el carro. A l’hivern els nens m’avisaven per veure com passen els llops en fila índia per darrere l’escola. I ni tan sols gosava somiar que podria arribar a ser professor a Dej que, des de Strâmbu, prenia dimensions de metròpoli.

Evidentment vaig tenir amics escriptors que venien sovint a veure’m (Dan David, Radu Săplăcan, Zorin Diaconescu, Alexandru Vlad o Virgil Mazilescu, que va quedar-se a casa durant deu diez i deia que havia arribat ‘al paradís’) i anava regularment a Cluj i al cenacle ‘Saeculum’ de Beclean. El 1988 em van contractar a la revista ‘Tribuna’ de Cluj, on publicava sovint. Ja tenia un llibre i un Premi de la Unió d’Escriptors. Ara enyoro Strâmbu, com la joventut.

X.M: La traducció del volum conté un epíleg firmat per Marc Romera, que també va participar en una de les lectures llegint els vostres poemes en català. Romera, d’altra banda un bon coneixedor de la poesia romanesa traduïda, ha traçat una cartografia literària romanesa del dolor: ‘Segur que hi ha expressions que s’escapen d’aquesta mena de diagnosi del dolor verbalitzat a partir de la imatge que pretén explicar i de les analogies extremades i extremes. Sigui com sigui, aquestes són algunes de les veus importants o significatives que travessen tres o quatre generacions de poetes i que casualment, malgrat la singularitat exclusiva i identificativa de cada una d’aquestes veus, hi ha un tret comú que les situa a les restes d’aquest mateix naufragi que és la Romania de Ceaușescu i la Romania de després. I és en aquesta veu ferida on trobem Ion Mureșan (1955) i Ioan Es. Pop (1958), on la seva violència expressiva ens desafia a abandonar la passivitat del lector per prendre partit i abandonar, ni que sigui mentre dura la lectura, la indiferència passiva de qui només passava a mirar.’ Què veu el vianant Ion Mureșan quan mira aquesta cartografia?

I.M: ‘Dolor verbalitzat’ i ‘veu ferida’, ‘el traspàs de la ferida al lector’ em semblen unes formes expressives molt adequades per a la poesia romanesa sota el comunisme. I, portats a l’extrem, aquests sintagmes són unes excel·lents definicions de la poesia de tots els temps. Es veu de lluny que Marc Romera és poeta. I que té una visió força bona de la poesia romanesa. En tot cas, tant Ioan Es. Pop com jo restem en deute amb ell per la paciencia i la mirada tan inspirada i profunda amb què ha llegit els nostres poemes. En resum: Marc Romera ens ha enxampant in fraganti mentre robàvem poemes de la Poesia.

Estimat Xavier, quina conversa! He respost, mal que bé, perquè penso que ets un pont extraordinari entre la poesia romanesa i la catalana.

Guardar

Guardar