Incendi ossi, calfred existencial

Júlia Català no es perd la piromania poètica de Jaume C. Pons Alorda i el seu ‘Cala foc als ossos’, publicat per Terrícola Edicions.

Jaume C. Pons Alorda, flanquejat per Josep M. Argemí i Lluís Calvo, va presentar el seu nou poemari ‘Cala foc als osos’ al bar de la Filmoteca | Foto: Júlia Català.

“Ha arribat

el moment.

Vull que conegueu

el meu penjat.”

I tot de sobte ens trobem a La Monroe de La Filmo, la tarda d’un dimarts 15 de novembre del 2016. Misteri? No ben bé. Sens dubte inèrcia. Pura simplicitat. Transcendència. La mateixa que incendia els versos d’aquest Cala foc als ossos (Ed. Terrícola), de Jaume C. Pons Alorda, que hem vingut a exaltar. Esteu preparats per a una festa piròmana?

Els editors Joan Duran i Esteve Plantada, de Terrícola Edicions | Foto: Júlia Català.

Cau el silenci, es concentren les mirades, s’escarteja la baralla. I apareixen els dos primers arcans: Els Editors. Joan Duran i Esteve Plantada enceten una vetllada desitjant al públic que les entranyes els cremin amb la poesia de Pons Alorda, i és que la il·lusió pel part és múltiple. “Cala foc als ossos no és només el desè poemari de la col·lecció Llibres de l’Afrau, sinó també el millor llibre d’Alorda, una mena de poesia que només sap fer ell”, diuen els editors; ell, Ell, El Poeta. I es destapa el tercer arcà.

“Força descomunal de la literatura catalana recent. Poeta de connexions indòmites, novel·lista que imbueix el lector en mons extraordinaris, contista de precisió exuberant, rapsode d’emocions extremes, lector afamat de lletra i un traductor voraç i elegant”. Revelació. Espasme total. Profecia. Es basta i se sobra, però, avui, Alorda no ve sol, l’acompanyen Josep Maria Argemí, arcà IV, i Lluís Calvo, arcà V -i autor del primer Llibre de l’Afrau i del pròleg d’aquest darrer, per cert-. Trio cotorrejador. I el foc camina amb ells.

Escrit entre 2009 i 2012, Cala foc als ossos surt a la llum anys després per incendiar cors i sacsejar consciències. Per interpel·lar-nos, com ho fan el pròleg de Màrius Sampere i els ulls de la postal que il·lustra l’edició, obra de Cristòfol Pons Bendito. Un univers que “oscil·la entre Satanàs i Uriel, furga en els mons imaginaris de Màrius Sampere, espigola imatges del món del còmic i la sèrie B, espicossa deliris i fondàries cinematogràfiques, s’abeura en les turmentades cosmogonies gnòstiques […] i és capaç de culminar en visions futuristes i de ciència ficció”. Un “veritable tarot còsmic”, en mots de Calvo, que fogalleja violent i líric, impúdic, radical, excessiu. “l’atemptat a punt de produir-se” que crida “Desactiveu-me o celebreu-me” en un dels seus poemes. Un món en destrucció i construcció perpètues, com apunta Argemí. Perquè “i morir deu voler dir reviure / en un idioma que invento / a través d’aquests versos”.

La poeta Anna Gual recitant ‘Cala foc als ossos’ de Pons Alorda | Foto: Júlia Català.

I sota la flama d’aquest optimisme sideral, comencen a cremar llumins. És el torn dels quatre arcans Rapsodes. Al so d’un Stevie Wonder fantasmagòric, se succeeixen a l’escenari Anna Guitart, Ferran Garcia, Anna Gual i Bernat Dedéu -taròticament dits La Fugitiva, El Gòtic, L’Estimada i El Gasetiller- per recordar-nos, fent retrunyir El Bard per tots costats, que “La vida ho dominarà tot”, “perquè en realitat som eterns”. Que “tot és infinit / i no té final”.

Bernat Dedéu durant la presentació del poemari | Foto: Júlia Català.

Oh, privilegi sulfúric de seguir “essent Final, Sempre i També”. Oh, lectura immortal.