Homenatge en vermell per a Carles Hac Mor

“Si escrius un article sobre Carles Hac Mor, fes-ho amb tinta vermella”, suggeria Xavier Giol a l’entrada de la llibreria Calders, escenari improvisat de l’homenatge que poetes i amics van dedicar ahir a Carles Hac Mor, algunes hores després de conèixer la mort de l’artista lleidatà, infrapoeta -com ell s’autoanomenava- i pare de la paraparèmia, l’escalaborn i l’hiposeptimí. Demà el Tanatori de Les Corts acollirà l’últim comiat al poeta, a les 9.45h.

Carles Hac Mor | Foto: Víctor Sunyol.

Havia de ser un homenatge informal i proper, defugint la grandiloqüència, tocat per la vena anarquista, amb ressons de l’humor hacmorià i la seva sornegueria, on hi fos ben present el color vermell d’Hac Mor i on es fessin sentir els seus poemes i crits de guerra:

-La perfecció és feixista! L’èxit és una excedència del fracàs!

La llibreria Calders va improvisar un micro obert, ahir, per fer ressonar l’infrapoesia de Carles Hac Mor, agitador de corrents estètiques, propagador d’art, incentivador de noves veus, experimentador del llenguatge i trencador de motllos artístics.

Una munió de poetes, deixebles, artistes, admiradors i amics de l’Hac Mor esperaven, amb cerveses a les mans, per entrar a la llibreria. Un cop dins, els versos hacmorians se succeïen, acompanyats de frases amb records vinculats al poeta: “El Carles sempre m’animava a escriure”, recordava l’Elena Sixto; “l’Hac Mor va ser el primer poeta amb qui em vaig cartejar; li vaig escriure una postal comentant-li un poema i ell va tenir la barra de respondre’m”, fa la Núria Martínez-Vernis, que rememora un dia que ell va fer una conferència a l’Autònoma sobre la paraparèmia. Eduard Carmona llegeix un fragment del pròleg que Hac Mor li va escriure per al Llibre dels errors (Documenta Balear, 2010) i recorda com reia en Carles cada cop que ell li deia que havia tornat a canviar de nòvia.

Un David Caño vestit de vermell recitava ahir poemes de S’ha rebentat l’hospici (Cafè Central, 1992) i de la plaquette El cel barrat que va publicar-li Edicions Terrícola, el 2013: “En cada ‘no’ hi havia un ‘sí’ amagat/que, si es feia explícit, reclamava un ‘no’./On no hi sobrava res, hi cabia tot. L’univers/era el resultat d’un succés gratuït.” i Dolors Miquel ens emocionava fent reverberar l’esperit hacmorià al ritme de frases, textos i poemes de diferents èpoques.

Xavier Giol feia unes quantes performances dedicades a Hac Mor i, més tard, acabat l’acte reflexionava, havent baixat de l’escenari, en una conversa improvisada amb alguns dels assistents a l’homenatge: “En Carles Hac Mor era, com ho va ser en Blai Bonet, un profeta del present, perquè aquesta és l’essència poètica que predicava; que el futur no existia. I ens mostrava que la poesia situa les coses, les interpreta, les desinterpreta i les deconstrueix, en el moment present”. Annie Bats va cantar “Les anarchistes” i rememorava vetllades senceres escoltant la cançó repetidament, perquè a n’Hac Mor li encantava. Catalina Girona també recitava versos hacmorians, amb furor: “La confraria de la sang/duia uns pantalons grisos/que feien fàstic; eren tan llargs/que embolcaven les sabates,/i les vestes acabaven fent por./Seria qüestió d’entrar/a la capella d’amagatotis/i beure’s l’oli reservat/a les òlibes”, al costat de David Ymbernon, Andriy Antonovsky, Nú Miret, Tomàs Arias i Manuel Guerrero.

Eduard Escoffet recordava anècdotes de recitals, mentre llegia “un poema que en Carles sempre recitava, basat en fets reals, el poema de l’A, B, C” i  Jordi Carulla, editor d’Edicions Poncianes, recitava un text que Carles Hac Mor havia dedicat a l’obra de Joan Ponç, on reflexionava sobre art i literatura, i que resumia l’esperit poètic hacmorià: “No hi ha artistes de primera o segona divisió. Les escales de la subjectivitat no són susceptibles de generar cànons. Els cànons es mereixen canonades”. Diversos llibres d’Hac Mor (El desvari de la raó,  M’he menjat una cama, No eixuguis els plats, Si fa que sí, Fer safor, entre molts d’altres) passaven de mà en mà, entre editors, poetes i artistes abans de sortir a l’escenari i fer reviure la veu poètica hacmoriana, invocant-lo amb els seus conjurs literaris. Records de recitals al Festival Mugada, d’anècdotes hilarants i de poemes irònics. “Estem rient, però estem tristíssims”, reconeixia en veu baixa Dolors Miquel.

-Ara ets més viu que mai. Potser molts t’acabaran descobrint, Carles -comentava algú-.

Caminador entre els marges, coneixedor dels límits, esmicolador de barreres, abraçador del nihilisme, lúdic i geniüt. Generós en lletra, humilitat i batalla. Denunciador de les misèries de l’statu quo, al·lèrgic a les jerarquies, democratitzador de l’art i defensor de la contradicció: “Aquest poema/  es nega a si mateix/  i per això mateix/  s’autoafirma,/  i, en autoafirmar-se,/ nega així mateix/  qualsevol afirmació/  externa a la seva/  negació radical: /sí.”

Integrant del Grup de Treball d’art conceptual als anys 70, impulsor i cofundador de revistes poètiques com Tecstual, Ampit i L’avioneta, reconegut amb el Premi Espais a la Crítica d’Art 1988, el Premi Joan Fuster d’assaig de 1999 i el Premi de poesia Cadaqués a Rosa Leveroni 2003 i amb el Premi Jocs Florals 2012 pel poemari Dietari del pic de l’estiu, Hac Mor ens ha deixat un llegat poètic immens (una trentena de poemaris que caldrà rellegir i tenir en compte), però també assajos, novel·la i vídeoart.

Era un poeta que no es volia tancar a cap àmbit, que fugia dels límits i buscava la llibertat creativa contínuament. El 2007 va escriure l’epíleg del poemari I ser d’on no sóc, de Roger Costa-Pau i reflexionava així: “Una de les funcions de la poesia és anar-se apartant de la teoria. Cada poema condueix la poesia a carrerons sense sortida lògica, crea contradiccions a fi de posar-ho tot en crisi, començant per la pràctica mateixa de la poesia i de les elucubracions sobre la poesia. sense veure-hi! La poesia mor en cada poema i ressuscita insistentment en cada nou poema. Amb la poesia […] es tracta d’aprendre a desraonar, tal com sona; […] En conseqüència, la poesia és allò que, dialècticament, és i no és“.

Ets ben viu, Carles. Et rellegirem, et reestimarem. Gràcies, Hac!