He sortit al balcó i he vist les merles

Marta Pérez Sierra se submergeix en la lectura del compendi de microrelats Les vides del dia (Témenos, 2018), escrit per Mercè Bagaria. Es tracta del sisè títol de la col·lecció “La bona confitura” que es dedica exclusivament al gènere del microrelat.

Les vides del dia (Témenos edicions, 2018) de Mercè Bagaria és un llibre de microrelats i relats molt breus que es divideix en tres parts, cada una d’elles amb vint històries. La primera part es titula “De la certesa i el dubte”, “De l’essència i l’existència”, la segona i “De la vida i la mort”, la tercera. Són històries crues que poden o no haver estat reals, d’aquelles que quan han passat no te les pots creure; històries surrealistes que des d’aquesta perspectiva posen sobre el paper la veritat nua d’existències difícils. Són relats amb molta imaginació, amb dosis d’humor per retratar el dolor i amb la mort com una constant, perquè la consciència de la mort ens dona la consciència de la vida.
Mercè Bagaria fa també, en el llibre, un homenatge a la literatura: fa néixer contes on parla del fet d’escriure, d’escriptors, de llibres, de biblioteques. I sobretot, cita o inclou dins el relat, personatges que, de ben segur, l’han marcada en la seva escriptura.

Al llarg de tot el llibre s’hi fa una reflexió sobre l’amor i el desamor, per exemple al relat “La prunera” on diu: “L’amor era com aquella prunera: crema amb rapidesa i deixa un bocinet de cendra enterrat a l’ànima. Davant l’amor cal gosadia, perquè de res no serveix una magnòlia de flors blanques si allò que ens estimem és una prunera”.

La vida i la mort, l’amor i el desamor sempre hi són presents d’alguna manera, com també hi és present la dignitat amb què actuen els personatges. Sovint les dones tenen un comportament equànime,
entomant el dolor amb resiliència i integritat, davant els contratemps de
l’existència, com a la història de la dona que mira les merles, quan diu: “Jo em creia que l’amor era indestructible, i ara, al cor, hi tinc un forat més profund que el que va perforar l’excavadora a la casa del farmacèutic. I lluito contra la buidor aferrant-me al record amb desfici”.

A la gran majoria de relats, hi ha una voluntat implícita de dignificar als personatges; uns personatges que han estat maltractats per les circumstàncies de la vida, com l’arqueòloga a qui un lladre
espavilat ha robat un peça molt valuosa: “És l’orgull el que m’ha de tornar. L’orgull, i poder tornar a assaborir el tzatziki”. Als relats de Les vides del dia, també hi és present la bogeria en totes
les seves manifestacions. A “Penèlope” Bagaria hi escriu que “la bogeria és una gràcia que atorguen els déus, com la bellesa o la innocència”. Així, si fem un inventari, podem trobar-hi: eixelebrament adolescent, follia amorosa, bogeria congènita, guilladura psicòpata, demència senil, paranoia i deliris, aberracions de tot tipus, alienació per causes de gènere, atordiment per alguna que altra fòbia, desequilibris tots mesurats per l’excel·lent ploma de Mercè Bagaria que els controla molt millor que qualsevol píndola, i per fer-les ben paleses i que el lector les copsi gairebé sense adonar-se’n —pensem que som davant de microrelats o relats molt i molt breus— la Mercè els presenta sota l’estratègia de la sornegueria i la ironia.

Et trobes amb un somriure als llavis o una rialla que se t’escapa quan el que acabes de llegir tracta de sang i fetge. La violència sol prendre tints còmics. No fa broma, no, no hi ha broma que valgui per temes tan seriosos, el que fa és provocar situacions hilarants de tan i tan absurdes o fora de lloc. Situacions impensables, com la d’una dona executiva, metòdica i desbordada per la feina, que decideix llogar els serveis d’una empresa de neteja mentre és fora de viatge. L’empresa va a casa de la família —la dona és casada i té fills— i la deixa neta de qualsevol destorb. I ara atenció: els marits i els fills sovint molesten quan un ha de fer dissabte, ja m’enteneu. Podeu imaginar el que s’hi narra, oi?

Però jo avui he sortit al balcó i he respirat l’aire fresc i he vist les merles
arraulides en un bocí de pàgina de Les vides del dia i he sabut que amb
coratge tot és possible, que cal lluitar per fer realitat el que desitgem, amb dents i ungles, dignament, com els personatges de la Mercè Bagaria.