Ginzburg abans de Ginzburg

Anna Punsoda es deixa bressolar per Natalia Ginzburg i ressegueix les obres ‘El camí que porta a la ciutat’ i ‘Les petites virtuts’, que podem llegir en català publicades per Àtic dels Llibres i Edicions de la Ela Geminada.

Natalia Ginzburg.

Un gran èxit sol eclipsar tota l’obra anterior d’un autor. Vocabulari familiar era, i continua sent, l’obra més coneguda de Natalia Ginzburg. També l’obra que engegava una sèrie de novel·les epistolars sobre constel·lacions afectives, com Estimat Michele o La ciutat i la casa. Mons de relacions tancats en si mateixos, on els fets històrics no hi tenen importància, i on l’autora dóna veu a diversos personatges. Però, i abans de tot això?

En un any s’han publicat El camí que porta a ciutat, la primera novel·la de l’autora i Les petites virtuts, onze textos breus, d’assaig autobiogràfic, que recullen la primera part de la seva vida. El camí que porta a ciutat és una obra lacònica, intensa, gairebé rodona, amb una veu de noia molt viva. Tot hi és real: la Dèlia de disset anys, la seva família miserable en aquell poble miserable, la ciutat rica on aspira a quedar-se. Els seus amants, els seus germans, els seus pares. Tot això —que l’autora ens descriu amb quatre frases, la novel·la només té 90 pàgines— s’imposa com un món d’on pots sortir i entrar. I aquell camí que la porta del poble a la ciutat és una separació entre dos universos, esclar. Però també és la via d’accés a una vida menys d’escarràs —que igualment li sortirà caríssima.

Joan Sales deia que als pobles s’hi fa més mal per ignorància que per malícia. Aquesta novel·la explica això. Per al lector sensible l’obra és crua i sòrdida, perquè entre la moral catòlica i les necessitats materials no hi ha espai per entendre ni viure els afectes. Però la ciutat tampoc hi surt ben parada. Aquí cal acceptar les hipocresies, casar-se per ascendir, viure vides grises i buscar-se amants. Arreu, al poble i a la ciutat, se’ns presenta una vida sense horitzons i sense cultura, plena de pors, on tothom és un instrument per a tothom i on no hi ha redempció possible. És una novel·la poc caritativa, que no permet al lector justificar-se en res perquè no es pot identificar amb ningú.

I amb tot, el que Ginzburg trobarà quan marxarà d’aquest poble que va inspirar-li la seva primera novel·la —on va exiliar-se amb els seu primer home i els seus fills per l’activitat d’ell a la resistència i perquè els dos eren jueus— serà encara pitjor. Hi ha un relat, a Les petites virtuts, que és el resum de tot: “El fill de l’home”, de 1946, on explica la fi del món de seguretats on va créixer, com ha après a conviure amb la sensació que tot és temporal, perquè una casa és sempre la possibilitat d’una casa ensorrada i la nit és la possibilitat de la nit trencada per despertar els fills enmig de la guerra i fugir.

“Nosaltres no tornarem a ser gent serena”, escriu poc després que el seu primer home morís per les tortures dels nazis. I encara: “Nosaltres no podem mentir en cap de les coses que fem. És l’únic bé que ens ha donat la guerra als joves”. Els vells van absorbir la por. I els joves la necessitat de trobar una serenitat interior que no tingués res a veure amb els objectes. Aquest despreniment travessa tot el recull: és a les sabates —ara la nena de casa bona ha après a viure amb les sabates trencades, i és a l’educació dels fills —a qui vol evitar que els diners els portin a retenir coses i ensenyar-los que només ens salvem per l’esperit.

A Les petites virtuts també hi parla del seu ofici d’escriure i diu que ella només sap crear històries, treballar amb la fantasia i la memòria, i que quan fa intervenir-hi informacions del món i ha d’escriure articles o crítiques no se’n surt. A mi em sembla que no hi ha ningú interessant que escrigui res (ni novel·les ni articles ni res) amb la informació del món, sense traduir-se-la a dins. Que si la gent no té un codi propi, la gent no té res a dir. I que Ginzburg fa comèdia, quan diu que només treballa amb la fantasia i la memòria. El que escriu és propi d’una persona molt intel·ligent i atenta a l’entorn, que descobreix en qualsevol vida i relació l’orfenesa de l’existència. Els seus ulls són de gran valor —potser més que l’arquitectura dels textos. I per això una novel·la tan curta com El camí que porta a ciutat li surt tan bé: aquí ho té tot controlat, en aquesta primera novel·la cada paraula cau on ha de caure i cada cor tomba quan ha de tombar.

Guardar

Guardar

Guardar

Guardar