Francesc Garriga, la veu pròpia

A Llavor Cultural repassem el llegat poètic de Francesc Garriga llegint la seva antologia Demà no és mai (1959-2014), editada per AdiA Edicions, i el llibre pòstum Swing, publicat per LaBreu. Una veu inconfusible que passa comptes amb el passat, regira les butxaques del pas del temps i posa en tela de judici les paraules. Avui a les 20h els versos de Francesc Garriga seran a la Setmana del Llibre en Català.

Francesc Garriga | Foto: Ester Andorrà.

L’estil essencialista de Francesc Garriga fa que les paraules dels seus poemes se’ns clavin com fiblons a la pell, enviant-nos un missatge directe -despullat de qualsevol ornamentació accessòria: “no hi ha respostes./ potser no hem sabut mai com preguntar/ ni a qui, ni quan, ni què.”

El dolor en sordina, que els anys bressolen, i el record de les pors adolescents mitigades per la certesa d’una enyorança malèvola ressonen en els seus versos: “nus dormim/ per l’enyor sobre el vent,/ habitem defallits/ el record i l’espera./ fertilitza el retorn/ el teu vel de neguit.”

La solitud com a penyora del temps vital que fuig, que és “llebre i caçador”, conjura les melodies de la seva obra poètica: “tot és present,/ un maleït/ present/ que repeteix, humiliat, els signes/ del sobreviure.”

Un llenguatge escruixidor, el de Garriga, que amb amarga bellesa ens acara a les dificultats de trobar el camí propi, al defugiment de docilitats i obediències, al pes de les mentides i de les veritats no dites, a la projecció de promeses incertes: “qui podrà retornar-nos la certesa/ de quelcom més/ que no siguin paraules?/ han estat durant anys/ la nostra menja/ i ara estem sadollats de sons i ritme./ vosaltres que llegiu/ digueu-me:/ on dormen les realitats?”

El poeta Francesc Garriga, refugiat en l’escriptura -amic íntim del silenci, ànima crítica amb els mots, que poden ser perversos o guaridors- ens descriu l’amor tacat d’un component tràgic i, alhora, ens el mostra com a element imprescindible: “necessitem el tu per conjugar/ la vida.”

Trobem, però, en la veu de Garriga no només reflexions enceses i imatges potents, sinó també sornegueria i consells rebels. La necessitat de buscar paraules noves, un nou sil·labari, la necessitat de viure el gest i el tacte, de llegir el món: “cremeu els llibres./ nodriu-vos amb la cendra.// seieu al porxo./ contempleu la dòcil/ cal·ligrafia dels estels.”