Esperança Castell: “La paraula poètica sorgeix de l’inefable, d’allò que sovint desconeixem”

Arrels a la roca és el tercer poemari d’ Esperança Castell Rodríguez, publicat recentment per l’Editorial Meteora. Després de les presentacions a la Llibreria Laie i a l’Ateneu Barcelonès, el passat mes de novembre el va presentar a la Biblioteca Central de Cerdanyola del Vallès. Maria Nunes l’entrevista per a la Llavor Cultural.

La poeta Esperança Castell | Foto: Arxiu particular.

Esperança Castell (Sant Adrià del Besòs, 1951) és metgessa, psicoanalista de professió. Com a poeta es dóna a conèixer amb la publicació de Negre i fil (Montflorit, 2011). Vindran dos poemaris més : Flames a la fosca (Meteora, 2013) amb pròleg d’Ignasi Riera, i Arrels a la roca (Meteora, 2016), amb pròleg de Francesc Parcerisas. És coautora també dels llibres de poesia Trencadís (Printcolor, 2015) amb el grup 7 de Cors, i Cadències (Ònix, 2015) amb el col·lectiu enVers.

En la contracoberta d´Arrels a la roca, podem llegir versos com els següents:

Els meus dits s’aferren

a la teva ombra culpable,

roca estèril en la fondària arcaica.

Inútilment, les arrels del meu desig

cerquen en tu un alè per viure.

Maria Nunes: Respecte dels teus anteriors poemaris, ‘Negre i fil’ i ‘Flames a la fosca’, aquest nou poemari, ‘Arrels a la roca’, què aporta a l’evolució de la teva poesia?

Esperança Castell: Si et sembla, voldria comentar que els versos que acabem de llegir formen part del poema que porta per títol “El còdol que premo a les mans” i parlen  d’una relació en la que no van bé les coses. La veu poètica s’enfronta a un receptor que no es commou davant l’ajuda que li demana. I ara vaig a la pregunta . Per a mi, un nou llibre de poemes és un esdeveniment que troba el seu lloc, la seva raó de ser en un moment determinat de la vida de qui l’escriu. Crec que ‘Arrels a la roca’ posa l’accent en una actitud d´anar més cap a l´origen de la comunicació . La majoria de nosaltres tenim una ment complexa . ¿Però com hi hem arribat? De vegades descobrim zones que ens son més opaques, en les quals les emocions no poden arrelar. Les descobrim igual que podem descobrir un dia a la ciutat, una plaça que no havíem trepitjat ni sabíem que existia. De vegades es diu d’ algú que té un cor de pedra. ¿Hi pot arrelar la vida en la pedra, en la roca (humana o biològica)? ¿Qui no s’ha deixat commoure per l’esclat de vida que neix des del seu interior? M’ha motivat confegir el recull a partir d’aquest imaginari, fet que no havia passat en els poemaris anteriors, menys focalitzats. El que m´interessa és sobretot l´energia que permet la trobada entre dos éssers que es troba a l’origen de les successives transformacions evolutives.

Pel que es refereix a l’evolució de la pròpia escriptura, són les persones que llegeixen els teus llibres, les que s´adonen més que una mateixa de si ha hagut o no una evolució . Un dels aspectes que em compensen més d’afrontar el risc de la publicació, el risc d’equivocar-me, són els comentaris dels lectors que sovint es converteixen en un material més de treball i em fan créixer l’ interès i l’esforç per afinar l’ instrument comunicatiu: la música i el ritme del poema, la cura en el llenguatge (“Separar el gra de la palla en les paraules dies”), la creació imperceptible de silencis, la puntuació i el diàleg amb el blanc de la pàgina. Potser en aquest poemari, ho he aconseguit una mica més. Arrels a la roca, com els altres reculls, proposa un diàleg, un intercanvi comunicatiu amb el lector i d’aquesta manera busca expandir-se a d’altres vides.

M.N: El títol d’aquest darrer llibre de poemes, Arrels a la roca, és d’una enorme contundència. Com l’hem d’interpretar? És potser una metàfora de la força i la tenacitat de la poesia?

E. C: Vaig cercar un títol que fos un aixopluc i una guia per la recerca plantejada , com ja he comentat abans i pels poemes que encara havia d’escriure. El mon de la natura se m’oferia generosament per aquesta finalitat. Vaig saber que hi havia roques “receptives “ a la humitat, a les llavors i a la vida vegetal primitiva que alimentava les transformacions successives . També la ment en ser receptiva es fa més apta per comunicar-se amb altres éssers. Si es produeix una trobada amb un altre, es pot produir una transformació emocional que dona fruits perquè es pot aprendre des de l’experiència de sentir-se acollit, comprès, i de ser capaç de tenir converses que “alimenten”. La creativitat suposa tenir força i energia vitals suficients per anar més enllà de nosaltres . Si anem a la metàfora vegetal, podem veure que les vinyes recorren vint metres cap a la profunditat de la terra a la recerca dels nutrients de la roca mare. I han de sortejar tota mena d’obstacles. Ens cal també sentir la força de l’expectativa per cercar amb tenacitat la trobada amb els altres, anar-la a buscar. Al poema “Xarxa d’arrels”,   la veu poètica deixa perdre oportunitats de relació perquè només s’hi posa a mitges. (“No sabíem que calia prémer fort amb les dues mans”). En el llibre “La resistència íntima“, Josep M. Esquirol parla de que si podem tolerar la incomoditat de mirar al buit, el dolor de l’absència, la nostra experiència humana tindrà més gruix i això ens capacitarà per viure pròxims, mirar-nos, tocar-nos, tenir confiança, afrontar les diferències sense haver de fugir. L’oposat a la proximitat, en aquest cas, no és la llunyania sinó “la cara ubiqua i monocroma del món tecnificat” diu el filòsof. Pensar, llegir o escriure poesia demana recolliment, proximitat i diàleg interior que ja és un diàleg amb l’alteritat i el context que vivim. Una actitud com aquesta, de “resistència íntima”, és impossible sense la força i la tenacitat de la que parles i que tal i com les entenc són dues qualitats associades a la vitalitat .

M.N: Des del títol mateix i al llarg de tot el llibre s’hi detecta una tensió de contraris entre la ductilitat i la immobilitat. Podríem parlar d’una tensió entre la plasticitat del pensament en pugna amb la materialitat inerta?

E. C: És ben bé això, Maria. Aquesta tensió entre una ment vital, complexa que accepta la incertesa, i un funcionament repetitiu que soscava les emocions implícites en els conflictes que inevitablement hem d’acceptar si volem respectar les altres realitats. Tots nosaltres tenim un costat fràgil i un de més dúctil. L´important és l’oscil·lació, que puguem viatjar d´un costat a l´altre en el nostre interior i formar-nos com a persones. Ens debatem entre el món mecànic, quantitatiu, ple d’automatismes i convencionalismes i el món qualitatiu del pensament. Se’ns fa difícil tolerar les diferències perquè xoquen contra el mon anhelat de les certeses i de la il·lusió de controlar-ho tot.  En el poema “Màscara” la veu poètica parla del cansament quan sent reviscolar maneres de fer repetitives, que semblaven superades, les “arrels entortolligades en el viure/ que el temps no modifica”. I això passa quan predomina una vivència circular del temps, segons la qual tot es repeteix perquè no hi ha aprenentatge. És molt diferent en els moments en els que el temps es viu com una espiral que permet fer salts qualitatius perquè les experiències que vivim ens fan diferents. En aquest cas, el retorn mai es produeix al mateix punt de partença. Aquest esdevenir anirà a favor, al meu entendre, de la poesia perquè la paraula poètica sorgeix de l’inefable, d’allò que sovint desconeixem. Com a molt podem aspirar a representar-la i a parlar-ne amb metàfores, perquè “la cosa en sí” és sempre inabastable. La realitat és misteriosa. La poesia beu d’aquesta font.

“La realitat és misteriosa. La poesia beu d’aquesta font”

M.N: El primer dels poemes del recull porta per títol “Gorg” i va encapçalat per uns versos de Joan Vinyoli: “M’he banyat en la secreta gorga, / ressorgint transfigurat en la forest de símbols.” Per què has triat aquests versos de Vinyoli? Hi ha una arrel vinyoliana en aquest nou llibre de poemes?

E. C: El poema “Gorg” és un diàleg reflexiu a tres veus: la de Vinyoli, la de la realitat de la persona que es banya en el gorg i que me l’inspira i el que diu la veu poètica. Altres vegades, no utilitzo cites però la mateixa escriptura beu d’ un conjunt d’influències. Ara penso, per exemple, en el poema “ La mort també és això…”, on hi parlo de la mare: “No puc distingir-te en el blau mare, sóc el teu gest i ets la meva veu, et porto arrapada en el cos, com les escates, com la pell”. Això mateix passa amb els autors més llegits o tractats, els portem incorporats en allò que hem viscut com essencial. Vinyoli és un poeta que considero extraordinari i l’he llegit molt. I també torno sempre que en tinc l’ocasió a Rilke, Adam Zagajewski, Miguel Hernández, Tranströmer, Amikai, Espriu, Màrius Torres, o Bartomeu Rosselló Porcel…. ¿I què et puc dir de l’experiència dels Tallers de poesia de l´Escola d’Escriptura de l´Ateneu Barcelonès on vaig aprendre d’en Francesc Parcerisas, gairebé sense adonar-me’n, els recursos poètics expressius que han sigut fonamentals en el meu jo poètic? De vegades faig servir una cita explícita d’un poeta referent, com la que refereixes a “Gorg”, que condensa el poema i li ret homenatge. De vegades és el lector o un altre poeta el que troba en la meva poesia les ressonàncies de veus que ell també coneix. Per exemple, en un pròleg de Cadències (Ònix 2015) el llibre col·lectiu que vàrem publicar amb el grup enVers – en Jordi Llavina parla de que algun dels meus poemes li recorda a Vinyoli. Quan una es posa a escriure ho fa des d’un estil propi però estic molt lluny de cercar cap originalitat perquè gairebé tot, ja ho han dit i ho hem après dels poetes que ens precedeixen. Potser és gràcies als poetes de tots els temps que nosaltres seguim en l’ intent d’escriure poesia.

M.N: Els teus poemes van acompanyats d’un text molt interessant a manera d’epíleg que has titulat “Cavil·lacions des de la perifèria d’Arrels a la roca”. Hi ha una necessitat de la poeta d’explicar-se més enllà dels poemes?

E. C: El títol d´Arrels a la roca permet organitzar els poemes al voltant d’un eix. El llibre es pot considerar com una globalitat, una entitat complexa que està integrada per petits organismes, els poemes que són independents i oberts, a l’observació de la natura i a les vivències quotidianes. Com autora, vaig decidir fer l’epíleg per parlar de com havia vist aquesta entitat complexa. En les presentacions del recull, he demanat algunes vegades a d’altres poetes que facin un comentari d’ un poema que els hagi agradat. Aquest comentaris, tot i que parteixen d’ un poema concret, també refereixen aspectes de la globalitat de l’imaginari d´Arrels a la roca, com en una manifestació d’un fractal, en el sentit de que el tot ja és present  d’alguna manera, en la part. Potser, en publicar aquest epíleg, no vaig prendre una decisió que tothom pugui considerar encertada però m’he trobat amb lectors que m’han dit que després de llegir-lo, han tornat a llegir els poemes incorporant aspectes nous. Això ja fa que valgui la pena d’haver-lo fet. Si hagués sabut que faríem aquesta entrevista, potser no l’hauria publicat- diu rient-.

M.N: En aquestes “Cavil·lacions des de la perifèria d’Arrels a la roca hi podem llegir: “Les experiències viscudes en el cos sense memòria són com una roca-mare que espera les condicions ambientals (experiències emocionals) per formar un sòl, una ment on creixi la vida del pensament i la simbolització”. És aquesta la principal clau interpretativa del teu llibre de poemes? Com ha influït la teva professió de psicoanalista en els poemes d’aquest recull?

E. C: En efecte, la clau, si es que n’hi ha, és l’epifania que suposa l’experiència estètica derivada de la trobada satisfactòria entre dues ments. Es tracta d’una experiència de relació que ens possibilita créixer, esdevenir. La bellesa té a veure amb les actituds. Amb la llibertat que ens ofereix el llenguatge poètic, parlem de la trobada que es dona en la natura entre el món biològic del vegetal primitiu i la roca, que farà que les coses mai siguin iguals perquè la roca comença el seu procés d’edafogènesi que l’anirà convertint en sòl fèrtil després de milers d’anys. En el cas humà la trobada és de la ment primitiva, preverbal que viu sensacions i escolta la ment pensant dels pares que s’expressa en paraules. Aquesta trobada satisfactòria va capacitant la ment per aprendre de l’experiència. A l’infant, li faltarà molt encara per arribar a poder-se expressar amb les paraules. Tampoc els adults sempre tenim a mà les paraules que necessitem. En el poemari, alguns poemes es refereixen a aquest aspecte de les paraules que no podem dir. Em preguntes per la influència de la professió de psicoanalista en la poesia que faig. El que et puc dir és que aprenc dels meus pacients i dels meus mestres i els estic molt agraïda. Hi ha un poema en que em refereixo a aquests darrers com a “Gegants”; em va sorgir com un homenatge a tots aquells que m’han ajudat a llegir “el sentit amagat en la densitat de la pedra”. També ho puc aplicar als poetes de qui he après a tenir una mirada poètica que em permet escriure poesia. Avui crec que la feina terapèutica i la de l’escriptura poètica es nodreixen mútuament. Per mi, els dos camins de vida i d’aprenentatge són en certa manera indestriables, tot i que, naturalment, tenen aspectes específics que els diferencien. Alguna vegada he pensat que el poemari d´Arrels a la roca és dels llibres que fins ara he escrit, que més reflecteix inquietuds comunes al viure poètic i psicoanalític. Vaig sentir-li dir a l’escultor Jaume Plensa que el seu art és l’alè de la seva experiència de vida. Em va agradar i crec que també val per als poetes i per a la paraula poètica. Evidentment no puc desvincular la poesia que escric de la meva vida, però també crec que aquesta és irrellevant per al lector dels poemes del llibre.

“La bellesa té a veure amb les actituds”

M.N: A quins temes i quines inquietuds responen les dues parts dels recull: “Albada, memòria” i “Desfer-se i refer-se”?

E. C: Posar un títol al poemari origina un pol de tensió, una força centrípeta que empeny cap a una coherència del contingut dels poemes. Però d’altra banda, el fluir dels dies i de les experiències quotidianes que et mouen a escriure un poema, exerceixen una força centrífuga que sembla allunyar el poema del títol més global que l’ aixoplugava. Potser l’ intent de fer dues parts amb dos títols obeeix a la necessitat de la coherència, citada abans.

La primera part (Albada , memòria) va encapçalada per la cita de Perejaume “A sota el costat de la sensibilitat present, el món està amarat de sensibilitats antigues i remotes”. Conté els poemes més propers a aquest imaginari inicial : “Primigeni 1 i 2”, “Balancí”, “Casa nadiua”, “El còdol que premo amb les mans”, “Infant”, “Xarxa d’arrels”. A la segona part , potser hi aplego els poemes que parlen de les vicissituds que suposa tota relació que no sempre és una font de goig sinó que també suposa sofriment. Per això el títol “Fer-se i refer-se” parla de que el viure comporta decepcions i sovint defallim però novament ens aixequem i refem el compromís amb la vida. “Estimar la vida quan ens fa mal” cantava Lluís Llach. La cita que encapçala aquesta segona part és de Miquel Martí i Pol amb aquells expressius i coneguts versos : “Solc rere solc per mar de cada dia/ pas rere pas amb voluntat d´aurora”. Refer-nos de les decepcions i fer-ho sense agror és un gran repte per nosaltres . La poesia ens ajuda en aquesta escomesa. Ens acompanya quan la nostra ànima necessita aliment, en moments de recerca de sentit, quan les circumstàncies vitals ens fan sentir descol·locats. Qui està entrenat i fa amistat amb la paraula poètica té una gran sort. Almenys és aquesta la meva experiència . I ho dic com a escriptora de poesia, però sobretot com a lectora.

Esperança Castell | Foto: Arxiu particular.

M.N: Hi ha en la teva poesia i en especial a ‘Arrels a la roca’ una utilització recurrent d’elements de la naturalesa (pedra, arbres, flors, llum, aigua, foscor…). Què aporten aquests elements a la teva poesia?

E. C:  El món de la naturalesa té un gran magnetisme i s’ofereix generosament per conversar, poder-hi projectar emocions, pensaments. És un entorn que permet tenir-hi interaccions comunicatives. M´interessa allò que les coses em diuen. M´agrada quan Perejaume ens fa notar que entre allò que som i el lloc que habitem hi ha una continuïtat. Diu que l’espai físic ens reclama un tracte més fraternal i proper i no únicament visual i a corre-cuita que és el que acostumem a fer els que vivim a la ciutat. El cert és que com tants altres autors han fet, en el recull d’Arrels a la roca i també en poemaris anteriors, m´adreço i dono la paraula als elements de la natura i hi converso en diferents poemes. Per exemple, la brisa marina explica a la veu poètica allò que aquesta no entén del llenguatge humà. O el diàleg es produeix amb els arbres: el saüc, el xiprer, o amb la casa o amb les places com a lloc de trobada, on conversen entre si els que ja no hi són… Aquest diàleg pren forma d’agraïment, pregària, interpel·lació, de compartir records, de fusió amb l’entorn o de comunicació profunda. M’agrada també pensar que hi ha una altra relació possible amb tot allò no humà.

“La poesia ens acompanya quan la nostra ànima necessita aliment, en moments de recerca de sentit, quan les circumstàncies vitals ens fan sentir descol·locats. Qui està entrenat i fa amistat amb la paraula poètica té una gran sort. I ho dic com a escriptora, però sobretot com a lectora”

M.N: Quant a l’estil, la teva poesia es caracteritza per la senzillesa expressiva, que no és el mateix que una poesia senzilla quant a conceptes. A aquesta senzillesa s’hi arriba després d’un llarg procés de reflexió i de polir el poema?

E. C:  De vegades he pensat si els anys que he treballat a l’escola com a mestra em van deixar la petjada de la didàctica, d’explicar clares les coses. Però un excés de concreció, un excés de descripció pot saturar un poema, sostreure el misteri que pertany a la realitat. Quan els lectors em diuen: la teva poesia sembla fàcil, però l’he hagut de llegir diverses vegades. O diuen que no poden llegir molts poemes a la vegada sinó que tenen el llibre prop i el van llegint intermitentment, em fa pensar que vaig aprenent a mantenir aquest equilibri entre la vivència subjectiva de l’experiència humana i l’experiència literària que permet que el poema arribi al lector, toqui la seva sensibilitat, promovent l’interès en la lectura. Sempre penso que la persona que llegeix és la primera destinatària del poema. En el meu cas, i crec que en el de molts companys, fer poesia suposa feina i esforç . També haig de dir que m´agrada escriure i corregir. Allò que m´emociona és verificar intuïcions, llegir el que he escrit i poder sentir: és això! Com deia, aquests procés és molt satisfactori tot i que no es dona en tots els poemes. I això crec que és així tant per qui llegeix com per qui escriu el poema.

M.N: Qualificaries la teva poesia com inserida en el corrent que s’ha anomenat poesia de l’experiència? Conceps la poesia com un fet artístic estretament lligat a l’experiència vital tant del poeta com del lector?

E. C: Recordo el pròleg que he esmentat abans d’en Jordi Llavina en el que em veia com a poeta de la consciència. Tu has parlat de la poesia de l´experiència. Suposo que sí, tot i que no estic gaire al cas dels corrents literaris per poder-ho valorar. M’agrada que algú em pugui pensar en relació a d’altres poetes i, d’aquesta manera, formar part de la comunitat que està compromesa amb la poesia. El que puc dir és que entenc la poesia estretament vinculada a l’experiència vital tant del poeta com la del lector. Crec que un poema necessita un lector per existir. No cal que s’entenguin d’entrada. Prefereixo que les paraules del poema desvetllin alguna emoció que no pas que s’entenguin del tot. La veu poètica respira l’oxigen del moment i vol suscitar l’aparició de noves preguntes i de nous punts de vista. A “Vida senzilla” hi dic : Cerco que els fets viscuts/ enfonsin els dits en la carn/ com arrels en la terra humida”. Aquest aprenentatge és el que fas mentre vas aplegant els poemes que constitueixen el poemari. No és una cosa d’avui per demà. Per mi, escriure poesia és fer com si poguessis aturar el flux constat del viure per poder escoltar el silenci: és com reposar i contemplar interna i externament el paisatge . En aquest sentit, per mi, la poesia és un lloc, una “casa de misericòrdia”, com diu Joan Margarit. I m´agradaria que així fos per molta gent. Em preocupa que la poesia arribi al cos social. És per això que participo en els recitals on sóc cridada o en els que promovem amb el grup 7 de cors. M’agradaria afegir que el recull Arrels a la roca, compren el que vaig escriure entre l’estiu de l’any 2013 i el desembre de 2015. Voldria pensar que els poemes que hi presento son el resultat d’un treball per poder reflectir poèticament l’experiència vital. Només així alguns d’ells poden aspirar a merèixer l’atenció de la persona que llegeix per verificar si per ella son vàlids o no.

Guardar