Els inicis del periple

Lluís Calvo llegeix ‘Ronda dels dies. Cent vint poemes esparsos’ (Pagès editors, 2016), de Jordi Pàmias i en fa una anàlisi literària per a la ‘Llavor Cultural’.

El poeta Jordi Pàmias.

Jordi Pàmias (1938) és un autor capdavanter amb una llarga trajectòria a l’esquena i un quefer poètic que sempre és garantia de qualitat, recerca i honestedat. Ara ens presenta el sisè volum de la seva obra poètica completa, amb un recorregut pels seus inicis artístics. El mateix Pàmias ens aclareix, a la introducció, l’origen i motivacions dels poemes, els quals es troben aplegats en tres parts: “Adolescència i joventut”, amb composicions que van del 1954 al 1962; “Primera maduresa”, del 1963 al 1978 i, finalment, “La veu consolidada”, que aplega poemes escrits entre 1981 i 1988. Es tracta, així doncs, d’un recorregut vast i divers, davant del qual cal tenir en compte que només els poemes de la primera i, parcialment, els de la segona part es poden considerar com a previs al gruix de l’obra publicada, ja que el primer llibre del poeta, La meva casa, es va editar l’any 1972. Ara bé, Pàmias inclou poemes posteriors en aquest volum justament pel seu caràcter espars, inèdit o bé difós en cercles d’escassa difusió. Dic això perquè cal destriar clarament allò que són assaigs, provatures inicials o tempteigs, del conjunt de poemes posteriors, realitzats en un període en què l’obra del poeta ja havia gaudit d’una certa difusió i reconeixement (recordem que Pàmias va rebre el Carles Riba l’any 1978, per Flauta del sol, i ja abans, el 1971, havia obtingut el premi Màrius Torres i, l’any 1969, el Salvat-Papasseit). Per tant, el període estrictament de joventut i de recerca de la veu l’hem de situar entre el 1954 i el 1969, període que aquest volum aplega de manera generosa. Les altres composicions que s’hi inclouen només tenen en comú, així doncs, el seu caràcter espars i inèdit. Com diu el mateix Pàmias a la introducció, “la publicació d’aquest sisè volum, revela, al meu entendre, la voluntat de trobar una veu poètica pròpia, al llarg dels anys –i al marge de la quinzena de llibres que han vist la llum, fins ara”. L’autor considera que alguns d’aquests poemes són “tempteigs propis de la joventut”, però caldria no prendre aquesta consideració al peu de la lletra, perquè precisament alguns dels millors poemes del volum pertanyen a l’apartat “Adolescència i joventut”, a cavall entre els anys cinquanta i seixanta. Aquí trobem poemes que es podrien qualificar de romàntics (vegeu “L’Amic absent), amb un punt d’arravatada ingenuïtat i d’il·luminació inspirada davant la natura, de l’art, de la dimensió espiritual i de l’amor. La musicalitat hi és intensa, ben forjada, amb un ús savi de la rima. Cal llegir, per exemple, el “Sonet de dues edats” i comprovar com Pàmias ja era capaç, als dinou anys, de fer un sonet perfecte:

Jo, a mitjanit, era un infant corprès

davant d’inesperades meravelles.

Semblava llum, la llum de les estrelles,

i jo he sentit, arran dels ulls, un bes!

Anava a l’hort, a l’angle dels rosers,

i obria, d’una a una, les poncelles.

I, l’endemà, em tancava les parpelles

la mà d’Algú, que no ha tornat mai més.

Ara camino sense rumb. Nit closa,

amb pes de nuvolades, aire lleu

i torbador, neguit que no reposa…

Temps d’alta llum: que n’has estat, de breu!

Ara no hi trobo, no, al meu hort, cap rosa,

ni el sento, arran dels ulls, el bes de Déu.

També “Sonet de comiat” és un altre exemple de la tasca poètica primerenca, amb el magnífic vers final: “La rosa mor, però l’estel perdura”. En qualsevol cas estem davant de la prefiguració dels trets principals de la poètica de Pàmias, amb la natura sempre com a rerefons, sense oblidar la dimensió religiosa i, també, la lluita entre les exigències del cos i l’anhelada puresa de l’esperit, com al poema “Els meus camins”, en què es visualitza de manera clara el deambular peripatètic de Pàmias. En aquesta peça es constata que la natura es un recer enfront del conflicte carnal i del sentiment interior de culpa, una constant al llarg de la seva obra que en aquests escrits primers retrobem de tant en tant (llegiu, en aquest sentit, el poema “Amic meu: no tinc paraula”). Aquí i enllà també apareix la figura de l’amiga amada, però també del desencís. Cal dir, igualment, que el paisatge de la Segarra ja treu el cap en aquests versos primerencs, amb els camps de cereals, els bancals, els camins… Si alguna cosa caracteritza l’obra de Pàmias és la fidelitat a una sèrie de referents. En el sonet “Distret, em gronxo al balancí…”, ja trobem la figura del balancí, però també les golfes, que tanta importància adquireixen en l’obra del poeta.

A la segona part del llibre hi ha esclats lírics com “Testament de joventut”, “Adolescent”, “Solitud d’home”, “Sonet quasi elegíac” o “Complanta d’hivern”. Poesia que s’enfosqueix, dramàtica, religiosa (“Pregària”) i lírica (“Omar Khayyam”), amb moments molt colpidors. També cal citar alguns poemes deutors del moment, en què es parla del futbol, la guerra del Vietnam o la situació d’Andalusia. Poesia social, filla del realisme històric. Un àmbit en què Pàmias ha mostrat sempre una certa tirada i sensibilitat, com demostra a Fuga del mil·lenni i Narcís i l’altre. Aquests poemes, tanmateix, encara són massa deutors de tot allò circumstancial, amb un cert desequilibri entre la intenció combativa i el resultat estètic. Curiosament serà molt més endavant, en un moment en què el realisme històric ja és sols una ombra del passat, quan Pàmias assolirà el mestratge pel que fa a l’elaboració de poemes socials i polítics. Ara bé, també cal parar esment a poemes excel·lents com “Fantasia per a ús de la gent sàvia”, amb què el poeta guanyà el premi Màrius Torres l’any 1971, un poema visionari en què es constata la impotència de la lletra –i de la intel·lectualitat– davant de la força de la televisió. Enmig d’un món hostil, la saviesa de la lletra impresa recula davant del vigor seductor de la imatge. I això Pàmias ho visualitza, de manera despietada, gairebé cinquanta anys abans que el fenomen hagi adquirit un caràcter de pandèmia:

Però els nostres infants n’han fet una foguera,

de tots els llibres vells, dalt del terrat,

i han inundat la casa amb tractats d’electrònica.

I ara tenen un batalló d’imatges

sota els seves ordres. Han abocat els mots

inútils en un sac de xarpellera

i l’han venut per quatre rals

al drapaire.

El volum es clou amb un conjunt de poemes força diversos –alguns de circumstancials–, aplegats a la tercera part. Cal destacar el conjunt de sonets intitulat “Ronda dels dies” -amb que Pàmias guanyà la Flor Natural dels Jocs Florals de Barcelona l’any 1984-, així com els aplecs de poemes “Pregària dels quatre elements” i “L’hora amagada”.

Ronda dels dies és, així doncs, un volum important per entendre d’on vénen molts dels referents que emprarà, posteriorment, el poeta i per copsar quins foren els motius originaris que l’empenyeren a escriure, els quals ha mantingut després amb una gran fidelitat i coherència. Des del punt de vista formal també apreciem un ús del vers concís, esmolat i sobri que després definirà bona part de la seva producció poètica. Aquesta Ronda, per tant, és un periple que ajuda a entendre els fonaments de Jordi Pàmias, un dels nostres poetes essencials, de referència.

Guardar

Guardar

Guardar

Guardar

Guardar