El Miquel de Palol visceral i nostàlgic de ‘Dos Cors per una Bèstia’

Dilluns es va presentar el poemari ‘Dos Cors per una Bèstia’ de Miquel de Palol, premi Jocs Florals de Barcelona 2015, a la llibreria Calders de Barcelona. Van acompanyar Palol l’editor Josep Lluch i el poeta Jaume C. Pons Alorda.

Miquel de Palol a la llibreria Calders de Barcelona | Foto: Laura Basagaña.

Les parets de pedra nua de la Llibreria Calders ens condueixen cap a l’esquelet poètic de Miquel de Palol. Ens endinsem al nus dels seus versos, al batec de Dos Cors per una Bèstia (Proa, 2015), poemari guardonat als Jocs Florals de Barcelona aquest any.

“Els països que volen tenir gruix cultural saben mantenir aquelles tradicions que valen la pena i els Jocs Florals en són un exemple; són tradicions que es van adaptant, renovant i continuen vives”, diu l’editor Josep Lluch. “Enguany Miquel de Palol ha guanyat els Jocs Florals de Barcelona amb un poemari unitari, concebut globalment com un tot i on -alhora- cada poema té una unitat pròpia. Hi trobem el rigor i l’ofici de Miquel de Palol, en la mètrica, en la llengua i en la forma, apassionada i vital, plena de vida. Antoni Vidal Ferrando ja va dir que era un any que hi havia obres molt bones. I, per tant, ens trobem  davant d’una gran obra dins d’un gran any”, afegeix Lluch.

L’encarregat de glossar l’obra de Palol és Jaume C. Pons Alorda, que defineix Dos Cors per una Bèstia com “una obra excepcional”. Pons Alorda recorda al públic que El Jardí dels set crepuscles s’ha traduït a França, de la mà del traductor François-Michel Durazzo, i ha rebut el premi Transfugue a la millor obra hispànica publicada a França. Es disposa a traçar la panoràmica analítica de l’obra completa de Miquel de Palol. Comença així: “Aire amb cel de fons és el final d’una trilogia poètica que engloba els poemaris El sol i la mort i Nocturns. I, d’altra banda, Dos Cors per una Bèstia tanca un cicle inciat amb El Porxo de les mirades, llibre que va obtenir el premi Carles Riba de Poesia.  En la vessant de narrador, Palol ens ofereix El Jardí dels set crepuscles i El Testament d’Alcestis –que són l’alfa i l’omega- l’inici i el final d’una sèrie de mons on s’hi encabeixen totes les altres novel·les de Palol, com a subepisodis que n’expliquen els racons ocults. Perquè en l’obra de Palol la poesia i la narrativa dialoguen i d’aquesta forma si aprofundim en la lectura del poemari El Porxo de les mirades hi trobarem connexions i ecos d’altres obres seves”.

Agafa aire i continua: “De fet, els Contes en forma de L podrien ser un possible final per a la segona novel·la de Miquel de Palol, Igur Neblí, i aporten finals alternatius a moltes altres novel·les de l’autor”, explica Pons Alorda. “Els personatges que apareixen en l’obra de Palol ens recorden -ara que estan tan de moda les sèries- un d’aquells elements que reconeixes en escenaris diferents. A Contes en forma de L presenta el personatge d’Alcestis, que desenvoluparà a la novel·la El testament d’Alcestis”.

Pons Alorda remarca que “Miquel de Palol abans que narrador és poeta. És un poeta que de tant en tant ha fet novel·les i les ha fet de conya. Són quaranta-dos anys dedicats a sa poesia”, rebla. “Sa poesia, per què serveix?”, s’interroga. “Sa poesia és una forma de vida, un filtre per entendre la realitat que segellem a partir dels nostres coneixements. I és per això que les veus que apareixen als poemes serveixen per desxifrar algunes novel·les de Palol i, també, a la inversa. En poesia Palol s’expressa sense màscares, sense l’alteritat dels personatges, però poesia i narrativa es troben molt connectades en l’obra completa de Palol”.

Tot seguit, Pons Alorda aporta les seves interpretacions sobre el poemari Dos Cors per una Bèstia i el significat de la seva essència, començant pel títol de l’obra. “La cultura grecollatina pot haver inspirat aquest títol, a través de l’antimite dels éssers hermafrodites: uns humans que tenien dos caps, dos cors i dos sexes. Però els déus van voler restar poder a aquestes bèsties i amb un cop de llamp els van dividir en dos. D’aquí podria venir sa idea de Dos Cors per una Bèstia i l’analogia amb aquesta dualitat que fou fragmentada”, diu Pons Alorda.

El poemari de Palol és ple de “burla, de sexe, de crítica, de lluita constant entre el mateix ésser i l’ésser desitjat; entre els dos cors de la bèstia”, comenta Jaume C. Pons Alorda, que afegeix que “una altra possible interpretació del significat del títol estaria relacionada amb el mateix procés creatiu. Si dins del poemari El porxo de les mirades hi llegim el vers: “He exhalat un personatge més noble que jo/ que pateixi en nom meu”, vol dir que tenim -altra vegada dos cors- el cor de la realitat (l’autor) i el cor de la ficció (el personatge exhalat). I els versos del passat serveixen per ajudar a interpretar aquests versos presents, perquè tots formen part de l’univers creatiu de Miquel de Palol”.

Finalment, Pons Alorda dóna una tercera interpretació: “La figura de cor que Palol proposa pot llegir-se com una metàfora, com una màquina del temps per saltar del passat al present i a la inversa”.

Aquesta obra, amb regust nostàlgic i l’empremta de tants comiats enllaçats contrasta amb el poemari El porxo de les mirades, que és allò que el mateix Miquel de Palol defineix com “una benvinguda”, mentre que Dos Cors per una Bèstia acara el temps del dir adéu, la brutalitat i sensualitat dels records tamisats pel temps fugisser: “On ets, on som? Qui som, què vull?/ No importen els detalls, vols dir?,/ si són l’olor i el color dels delits./ T’has fet vell quan t’adones que no és gens bona idea/ voler saber-ho tot. De violentar/ la memòria en pot sortir/ qualsevol monstre […]”.

Jaume C. Pons Alorda remarca encara tres elements que són presents en totes dues obres: el color blau, els comediants i el sexe. “A El porxo de les mirades el color blau és sinònim d’il·lusió, de primavera i alegria, mentre que a Dos Cors per una Bèstia el blau ens remet a Paul Celan i l’identifiquem amb la mort”. Apunta que “els comediants a El porxo de les mirades fan festa i, en canvi, a Dos Cors per una Bèstia s’han convertit en pallassos sense gràcia”. El darrer element analitzat, un dels elements conductors de l’obra de Palol, el sexe també ha mutat entre aquestes dues obres, que mantenen una estranya connexió: “A la primera obra, el sexe és un tret identitari de la joventut; mentre que a Dos Cors per una Bèstia és igualment majestuós i dramàtic, però més tristoi, més vinculat a una melangia tardana”.

Miquel de Palol clou la presentació recitant alguns poemes de Dos Cors per una Bèstia i també alguns versos inèdits: “Ens fa riure el que hem dit que no faríem,/ tot el que no sabem, el que n’estem segurs/ que sí, que no, de què és més fàcil/ estar segur, de què/ més excitant dubtar-ne.”