El despertar de la ingenuïtat trans a la Sitges dels 70

Antònia Massanet se submergeix en les pàgines del debut novel·lesc del poeta Joan Duran, ‘Eva Túrmix Ginebra’ (AdiA Edicions, 2016). Un viatge cap al tardofranquisme, la manca de llibertats, la clandestinitat i doble vida de personatges colpidors en una Sitges oprimida. Dissabte 22 d’octubre a les 13h, el cicle literari Tocats de Lletra acollirà la presentació d’aquesta novel·la, a la llibreria Papasseit de Manresa (Plaça Gispert, 2).

Joan Duran retrata la Sitges del tardofranquisme a ‘Eva Túrmix Ginebra’ | Foto: Arxiu particular.

Joan Duran ens transporta amb la seva primera novel·la, Eva Túrmix Ginebra (AdiA Edicions, 2016) al Sitges de finals dels setanta, als inicis de l’ambient gai i trans a la vil·la costera, lluny de l’esperit gay-friendly actual. Un retrat d’una època i d’una societat il·luminada pels clarobscurs del tardofranquisme i de la doble moral, la que per un costat repudiava les noves llibertats i per l’altra feia els ulls grossos davant els beneficis que els aportaven certs nous locals “permissius” i lliberals, del recent batejat “Carrer del Pecat Mortal”.

En aquest context de doble raser 3 veus discordants s’aixequen per revelar la seva veritable natura, a contracorrent de lleis i convencions i per fer florir el més autèntic dels seus jos: una identitat femenina altament performativitzada, les d’Eva, Túrmix i Ginebra, o el que és el mateix, el Toni, el Pablo i el Daniel. Els 3 amics de joventut descobreixen la seva feminitat i exploren una recent descoberta sexualitat aixoplugades per la permissivitat de l’excés del carnaval i la nit sitgetanes, sota l’embranzida de l’alcohol, les drogues, el ball, la música i el desig. És quan es depilen, roben maquillatge, es vesteixen amb vestits provocatius, es calcen les sabates de taló i pugen la seva recent estrenada feminitat dalt de l’escenari de la discoteca de torn que poden fugir de la repressió religiosa i moral, de l’heterosexualitat obligatòria i dels deures que comporta “ser un home”, per poder ser, a la fi, allò a que es saben destinades:

Elles ballaven com si no hi hagués demà. Ho feien per tots els seus mil·lennis de silencis i       d’estranyeses de ser. Per tota la putada d’haver de viure dins d’un cos equivocat i endurit per la pintura seca de la vergonya i la hipocresia (p. 33).

Però aquesta primerenca alliberació, els protagonistes tenen poc més de 20 anys, serà tallada en sec per la mort de l’Eva per sobredosi i un despertar a la maduresa abrupte i cruel. Les realitzacions trans del Pablo i el Daniel s’esvaneixen com el gel de totes les copes en què havien abeurat el transitori miracle de la identitat estrenada i s’enfronten a un doble exili, tant geogràfic com vital. El Pablo, el xarnego, serà obligat a tornar al poble; el Daniel, el jove de bona família, triarà l’exili a Hèlsinki, on acabarà sent professor universitari.

El segon exili serà de molt el més dur. Aleshores encara no ho saben, però la mort de l’Eva significarà la mort de les tres amigues. La Túrmix i la Ginebra acabaran sent per sempre un Pablo i un Daniel orfes de l’Eva-Toni. La mort de l’amic és també la de la ingenuïtat trans i del miratge d’altres possibles cossos i construccions del gènere i de la sexualitat en el Sitges de finals dels 70.

El punt de partida cronològic de la novel·la arrenca amb un episodi real: les detencions de la guàrdia civil de Sitges al grup de violetes o transvestits a la discoteca Los Tarantos durant el carnaval del 73. La història té, però, el seu punt culminant en la mort de l’Eva l’any 78, el secret de la qual serà desvetllada en el present i implicarà múltiples personatges, i està escrita amb tota una sèrie de flashbacks per confegir una novel·la polifònica on, a banda de les tres protagonistes, moltes altres són les veus que acaben construint-la.

També poblen la novel·la, doncs, en Jaume Carbonell, el germà de la Ginebra-Daniel, polític de dretes que segueix les passes del seu pare, alcalde del poble, símbol del Sitges més conservador i reaccionari i també més reprimit; el Rafel Carbonell, pare del Daniel i del Jaume i capitost sitgetà propietari de Salazones Carbonell i d’un negoci de tabac de contraban i de tràfic d’heroïna; la Consuelo i el Jesús, pares de la Túrmix-Pablo, xarnegos explotats pel Rafel Carbonell al xiringuito de la platja; i la Lluïsa i el Nito Casanova, pares de l’Eva i treballadors del Rafel.

Duran estableix amb mestria un entreteixit d’històries creuades que donen compte no només del moment en què començava a aparèixer l’ambient gai, trans i queer de Sitges, sinó també de molts altres temes ben epocals: els abusos i l’explotació a què era sotmesa la classe immigrant i obrera, els patrons sense escrúpols a l’hora de fer diners però salvaguardant sempre les formes de cara a la galeria; el retrat dels inicis d’una generació que acabaria sent delmada per les drogues; l’opressió moral i religiosa i la llosa que representa en la vida dels protagonistes… fins i tot les festes de Sitges, com el Corpus o Santa Tecla, recreades amb realisme i sensibilitat puntillista per un autor que també és un gran coneixedor de la cultura popular. Però també temes bells i delicats com el del descobriment de la sexualitat en els cossos joves o la sororitat trans. Eva, Túrmix i Ginebra es poden construir en la mesura de la relació que estableixen entre elles i del reconeixement que es donen les unes a les altres, enfortint-les, tot i que en un equilibri que es revela precari.

Darrerament molts són els poetes que donen el pas cap a la novel·la. Ja fa anys i premis que Jaume C. Pons o Lucia Pietrelli s’hi han atrevit i fa poc els han seguit Joan Duran i Carles Rebassa. En el cas de Duran l’herència poètica és més que notable, ja que atorga a la novel·la un embolcall líric que fa que la forma sigui gairebé tan important com el contingut.

Aquestes vides trans, basades en el precari equilibri de l’estat liminal, de la transformació i del dissimul, no serien copsades en tota la seva plenitud sense l’embolcall líric, que confegeix l’aire barroc i oníric per poder dir amb propietat la mascarada que porta a la identitat real. Què és una vida marica sense un poc de poesia que esmorteeixi el tedi i l’obscuritat d’una realitat hostil? La poesia d’Eva, Túrmix, Ginebra passa pel maquillatge, els vestits espectaculars i les perruques exuberants. Passa per la construcció de la feminitat a través d’allò drag, és a dir, de l’exageració fins al límit d’allò que representa que ha de ser una dona. Però, sobretot, passa pel somni d’una vida viable, en termes de Judith Butler, és a dir, d’una vida que pugui ser viscuda, realitzada i expressada en llibertat i que no valgui ni més ni menys que cap altra vida.

Joan Duran signa una obra valenta i desmesurada, innovadora en les nostres lletres -tot i que potser no degudament valorada- i amb un final exquisit que farà les delícies dels lectors amants del petardeo, dels de novel·la negra i, en fi, de tot aquell que tingui debilitat per la bona literatura.

Guardar

Guardar

Guardar

Guardar

Guardar

Guardar

Guardar

Guardar

Guardar