El desglaç i la duresa lírica d’Antònia Vicens

Antònia Vicens (Santanyí, 1941) ha estat guardonada recentment amb el Premi Nacional de Cultura 2016. Vicens és autora d’una quinzena de novel·les -havent obtingut el Premi Sant Jordi per 39º a l’ombra– i de tres poemaris. Sebastià Portell Clar acaba de publicar la biografia de la poeta i novel·lista, Massa deutes amb les flors (Lleonard Muntaner, 2016), que es presentarà dijous 31 de març a l’Arts Santa Mònica (19h). A Llavor Cultural avui comentem la vessant poètica de l’autora, centrant-nos en el seu darrer poemari Fred als ulls (Cafè Central, 2015).

Antònia Vicens | Foto: Lleonard Muntaner.

La poesia d’Antònia Vicens és feridora (i alhora bella) com un bloc de gel. Amb el seu poemari Fred als ulls (Cafè Central, 2015) ens transporta al cor de la tristesa, el lloc on neix el dolor agut del fred, on cristal·litza el sentit de la duresa i la bellesa de la ferida: “surts del cotxe de la policia emmanillada/ un matí fred/ amb molt de vent però lliure/ de culpes   a l’amor no/ el vas assassinar tu   quan va arribar/ ja agonitzava   begut/ d’aurores roges”. El cop de fred de la solitud, la rugositat del desamor -cicatritzat-, el desancorament de la culpa, el desdibuix del record d’un amor pretèrit.

La veu lírica vicensiana fa niu en la nostàlgia i s’aferra a la fragilitat de la bellesa per fer front al glaç torbador de la vida: “moltes de les coses que abans no vas gosar/ fer   ara sí que tens prou coratge/ de fer-les    però no pots   a la sang/ ja no t’hi creixen lliris   camines   arrossegant// amb les sabates/ enfilalls de sols petits    que no/ encalenteixen”. La metàfora del fred com a romanent de tristesa que anem acumulant al llarg de la vida, i la duresa del món -que absorbim pels ulls- són dos dels fils conductors de Fred als ulls, una reflexió agudíssima sobre les batalles quotidianes -els trencaclosques per equilibrar els tigres (les amenaces) amb les flors (les dolçors efímeres, les coses boniques del viure) de què ens parlava la poeta britànica Kathleen Raine i que Antònia Vicens cita a l’inici del seu tercer poemari-. Alguns dels símbols més potents de Fred als ulls són el llimoner (el record de l’amor finit) i els ulls (òrgan que veu, però que també sent: per on s’excreta la tristesa i per on se segreguen les il·lusions i algunes fantasies, malgrat que també és un mirall de realitats decebedores).

La fragmentació del vers d’Antònia Vicens és un tret estilístic de la seva poètica que Gabriel de la S. T. Sampol destaca en l’epíleg que escriu. El vers trencat que desfigura el poema, esmicola la imatge i fa que ens la reconstruïm dins del nostre imaginari. Perquè per transmetre duresa, austeritat i l’ascens cap a moments de dolor, Antònia Vicens es val d’un llenguatge dur, auster i dolorós: de formes erosionades, de paraules mig esborrades, de frases esquerdades on sovint la idea es desintegra i es dóna el primer element en un vers i el símbol acompanyant es proporciona sincompadament, com en un degoteig -a voltes sublim, a voltes carregat de tragèdia i del repic de l’agonia- en els versos posteriors: “donaràs corda als peixos i/ estendran les aletes igual/ que si nedessin/ en un aquàrium   donaràs corda/ al teu cos i els braços/ es mouran com si fossis un// pallasso de llauna  dins l’aparador/ d’una botiga de juguetes”.

Les reflexions sobre la mecanització de l’amor, la crítica a l’aparador que cal seguir per obtenir afecte, els retrets crus cap a un mateix fets des d’una òptica íntima i escrutadora -de persona que examina un a un els passos pretèrits i en treu conclusions devastadores que invoquen el plor: “les aletes de l’ànima se’t remouen dins el ventre// com el tremolor/ d’un banc de peixos”.

Un altre dels trets estilístics de la poètica vicensiana és el sentit unitari (i fins i tot la narrativitat) de cada obra. Tots els poemes de Fred als ulls són afluents dels temes tractats i s’interrelacionen entre ells, fins al punt que no tots poden ser entesos per separat (ni per acumulació, com passa amb obres poètiques d’altres autors), sinó que cal llegir-ne el conjunt complet per arribar a comprendre la profunditat de cada nus poètic. Lirisme i tragèdia s’entrellacen en la batalla del viure i, no obstant això, sura l’ombra de la resistència i del triomf de la bellesa per damunt de la tristesa pouada pels ulls de la poeta: “sents que et desfàs  com/ aquells jerseis de punt de/ mitja que feia la padrina   estiraves un fil/ i en un no res del jersei/ només quedava el coll o el puny/ d’una màniga  ara tu/ igual d’inconsistent// t’aferres a una rosa”. Les minúscules dosis de bellesa o de joia per als ulls -per al cor- renoven la il·lusió i dilueixen el desànim: “morir-te   encara no   tens massa/ deutes    amb les flors”.