El bramular líric de l’Animal impur

Joan Duran publica ‘Animal impur’ (Meteora, 2018), poemari guanyador del Premi Cadaqués a Rosa Leveroni 2017. Aquest passat cap de setmana la llibreria Papasseit de Manresa va acollir-ne la presentació, juntament amb un concert de Jordi Calvet que n’ha musicat alguns poemes amb melodies blaves i amarades d’un misteri fosforescent.

Joan Duran, autor del poemari ‘Animal impur’, guanyador del premi Cadaqués a Rosa Leveroni 2017 | Foto: Laura Basagaña.

L’amor esquinçat. L’escriptura animal. El desig fet paraula. El torrent de versos de Joan Duran invoquen a l’Animal impur: un ésser fet de laments universals, de goigs esclatants, d’imatgeria vegetal i perfums de marina i de vinya. És, talment, la veu de la Natura qui udola, qui crida, qui fa bategar les seves sabes de fulgor i record en estampes i passatges rememorats.

Perquè la veu que trobem al poemari Animal impur, de Joan Duran, és una veu sàvia i sensual, que no estalvia els sotracs cíclics a què ens té acostumada la mare Terra: “Fes-me l’aigua/ damunt la set/ de la boca primitiva.// Paraula/ damunt/paraula:/ una pluja sorda/ en cada clivella/ d’aquest llavi ressec.// Hi sembro el silenci/ aturat en la grana/ d’un fruit esberlat/ per l’ullal del temps.”

L’amor que, com la terra, pot estar en guaret, l’animal que pot estar hivernant, fins que torna a reverdir el camp i tornen els ocells. On l’aigua equival a l’ amor–desig i la paraula al desig de perennitat.

El símbol de l’aigua que pren diverses formes: la fúria del mar, el neguit trist de la pluja, els fluids corporals dels amants, la deixa dels mots: “Hi ha un fòssil de saliva/ al fons de cada paraula,/ el dolor groc de la fruita/ i el silenci estès/ dels animals cansats.”

Amb Animal impur, el poeta aprofundeix en el llenguatge dels cossos, la melodia de les emocions, l’exuberància boscosa de les paraules, els vestigis del record i el viatge lumínic dels amants que es retroben: l’amor fet de terra i fet de pols. Són en definitiva aquests, els temes que captiven el poeta i que centren el seu estudi apassionat del desig, en totes i cadascuna de les seves cares: “També els nostres cossos/ s’estimen amb l’idioma/ dels naufragis”.

Joan Duran retrata el desig a través d’imatges de naturalesa intensa i agrícola, de versos amb tall afilat, barrejant la lletra amb les sentors de la terra. De vegades el desig es transmuta en vinya i vi, en altres ocasions és el renillar dels cavalls que separa dos amants distants, d’altres és l’oli dins del trull: “síl·laba rossa on s’hi agiten/ els cossos que hem estat”. Diferencia entre el desig germinat i l’amor: “palmell obert després de les veces”.

Deia Mercè Rodoreda que “l’amor, com més lluny més bonic” i l’udol de l’Animal impur, en certa manera, hi està d’acord: “avui que t’anomeno amb el xiscle/ d’aquests ocells que se m’escapen”. Així, la natura ingràvida i flotant d’un desig que no és fill del captiveri pren la forma simbòlica de l’ocell que quan és lliure, com el desig mateix, s’envola.

Altres elements que configuren la imatgeria i simbolisme del poemari de Duran són: les contínues referències botàniques i minerals, també a la fauna diversa (caliptra, floemes, èlitres, cavalls, argila), les al·lusions a símbols de tradició bíblica: la serp, el jardí, la fam, la set, el fang, o els passatges on hibrida el cos amb el paisatge: el mar i la saliva, la platja i els dits, o el bosc i les mans. Es tracta d’una concepció de l’amor i de la sexualitat holística i hibridada amb el paisatge. De fet, l’escriptor Sebastià Portell catalogava, a l’epíleg del poemari, la poètica de Duran d’humanimal (al·ludint al terme posthumanista exposat per Pramod K. Nayar), assenyalant que “Duran qüestiona els límits aristotèlics basats en la divisió entre éssers animats i inanimats, entre animals i vegetals, entre els humans i la resta d’animals.” I com a exemple, aquest vers:

“Què en faig del cos obert d’un matí/ després de tu; de l’herba sense nom/ que em creix a la cornisa; de l’ocell/ de pas que travessa l’estança buida.”

L’Animal impur perboca un cant elegíac on sedimenta passions i desenganys, en un paisatge mític fet de regust clàssic amb referències als versos d’Ovidi i Virgili, amb l’aleteig de la melangia vinyoliana i amb ressons ferraterians, en una arquitectura poètica feta a partir de l’acumulació de metàfores, de personificacions, de simbologia feréstega .

En la poètica de Joan Duran hi trobem la gravetat i precisió botànica rodorediana, el festeig agrícola apassionat de Lorca o el cant al record elegíac de Rosa Leveroni.

Leveroni escrivia: “Xopats d’enyorament passen els dies/com un vol d’oreneta ala cansada./ M’has deixat lluny, voltada de silencis,/ ferida pel coltell de l’hora morta.” D’aquests versos se’n desprèn la comparança oculta que l’enyor és com l’aigua, que tot ho xopa. I l‘Animal impur ens xopa amb versos que ens remeten a imatges de marina: “un mar precís,/ la menja obscura;/ detritus,/ i els cossos que m’esperin/ estesos: pòlip, gorgònia,/ estrella, arrap de pegellida,/ oferts i desclosos, violetes,/ amb formes infinites d’amor/ i d’oblits.”

L’amor, per tant, pren formes infinites dins la Natura i això fa que la seva naturalesa sigui cíclica i finita, igual com ho és el desig; ens ve a dir l’Animal impur. Els amants, llavors, no poden escapolir-se de ser abandonats, com li passa a Ariadna que es desperta a la platja de Naxos abandonada per Teseu; o com li succeeix al poeta Dafnis, també abandonat primer per la seva mare quan era un infant i més tard per Pan, el seu amant a Ida.

I si bé en les dues primeres parts del poemari el poeta ens parla de dos abandonaments i dels records elegíacs que li sobrevenen a l’Animal impur després de la pèrdua de l’amor i del desig, a la tercera part del poemari el poeta ens parla d’una recerca: altra vegada el símbol poètic de l’ocell, que aquest cop busca un altre ocell concret: l’au Simurgh, animal fantàstic i immortal, que podria simbolitzar l’amor mateix.

El desig és translúcid: això vol dir que és pur i no ho és alhora. Que deixa passar la llum i alhora encega. El poeta ho sap i captura les danses de llum dels balls de l’amor, el pòsit d’aigües del record de l’adéu, els silencis fets líquens o esdevinguts salabror marina. Diu Míriam Cano al pròleg que el poemari té “la impuresa com a divisa” i per al poeta la impuresa –com per a la Natura mateixa- és ben fructífera: “Hi has llançat la pedra d’un desig/ veloç, i ara tinc aquests ocells/ a la veu, que l’estripen,/ i dins la mà que escriu.”

Guardar

Guardar

Guardar