El bosc on es perd Perejaume

En un taula, a un racó de l’escenari, hi seuen Perejaume i tres rapsodes invidents, a punt per “Llull a los fosques” —l’última sessió del cicle “Ramon Llull i la gramàtica del món”, organitzat pel CCCB. Però a diferència de les sessions anteriors aquesta no és cap conferència sinó un recital poètic i musical comentat per Perejaume —que no diu mai una paraula vulgar i que ja és tot ell un espectacle de país ric i avançat. Anna Punsoda n’escriu la crònica per a la Llavor Cultural.

El bosc lul·lià on es perd Perejaume | Foto: Miquel Taberna, CCCB.

“Ningun home no és visible”, diu Perejaume que podem llegir a Llull-Tàpies, la sèrie de vint-i-quatre gravats de Tàpies que inclouen textos de Llull seleccionats per Pere Gimferrer. I aleshores es pregunta: és visible, Ramon Llull? Ell diu que no, perquè és un home forestal i cap bosc ho és. “Tot bosc viu d’amagar l’horitzó, de cabdellar l’horitzó, d’anar trenant l’horitzó, d’establir una dificultat amb l’horitzó, de perdre l’horitzó”. I conclou: “Per a mi les successives lectures de Llull han estat sempre l’experiència boscosa d’una obra que se m’escapa”.

I a pesar que Llull no és visible, és present —diu l’artista, que lamenta la lamentació infinita de la cultura catalana segons la qual mai cap autor és prou llegit o valorat: “Tenim una ansietat incurable, fatídica, potser biològica”.

Una ansietat injustificada, perquè per Perejaume la presència de Llull és molt considerable. Tenim els manuscrits que s’han conservat. El ressó de Llull a la cultura europea. Tenim la influència de Llull a la cultura popular —i per il·lustrar-ho ens fa escoltar una rondalla de l’Alcover, la Llàntia Màgica, d’inspiració lul·liana, i invoca el frare que marca el temps, on costa no veure-hi l’ermità Ramon.

I tenim també una presència fonda de Llull a la nostra tradició literària. A la literatura catalana hi viu la mística essencial de Llull, sobretot en Verdaguer —que va posar en vers 170 càntics del “Llibre d’amic i amat”. I que trobem en Joan Vinyoli al “Llibre d’Amic” prologat per Segimon Serrallonga. Després hi ha la línia de Pujols i de Dalí. La generació de Dau al set —amb Cirlot o Tàpies. Hi ha Palau i Fabre, que hauria projectat la figura de Llull sobre el país i confós un i altre. “Per Palau i Fabre, Llull és el nostre primer autor, l’arrencada. I com que l’arrencada és tan alta, no hem pogut conservar-la” —explica, i tothom riu, una mica tristament.

Però per Perejaume l’empelt més fort de Llull és J.V Foix. Hi ha els Quaderns de poesia dedicat a Llull, que J.V Foix dirigia. Els poemes a Ramon Llull i Joan XXIII. Els seus arcaismes. Els esforços per coordinar raó i follia. I “L’estació” — un poema que J.V Foix va dictar, perquè ja es moria, on hi esbossa una trobada amb Llull abans de la seva desaparició total.

Txell Aymerich, Ana Sosa; Perejaume i Ricard Cordoncillo durant el recital poètic al CCCB| Foto: Miquel Taberna, CCCB.

I acaba, l’artista: segons Llull “ningun home no és visible” perquè Déu tampoc ho és. Perquè Déu habita en una llum inaccessible que ningú ha pogut veure –explica que diu Timoteu. Perquè l’embolcalla la llum com un mantell —faria el Salm. Perquè Déu és el lloc invisible on conflueixen totes les linies de l’Art, i s’ha de morir per trobar-lo a la Glòria.

Un discurs genial però incorpori, fins que apaga l’única bombeta que crema i la Txell Aymerich, l’Ana Sosa i el Ricard Cordoncillo llegeixen fragments del Llibre de Meravelles, de l’Arbre de ciència i de l’Arbre de filosofia d’amor, textos que comencen per les plantes i s’enfilen fins a Déu. Fragments plens de referències a la visió —la llum, la visibilitat, la lucidesa, la clarividència, la contemplació— adaptats a un català actual per Jordi Cornudella.

I fins que finalment Jaume Ayats, Josep Piera, Sebastià Bardolet i Pol Blancafort interpreten uns cants que vénen de l’illa de Còrsega —que Perejaume va triar per l’arcaisme del so i per la proximitat espiritual amb Mallorca, on Ayats ha incorporat els textos de Llull. “La raïl de l’arbre és una roda”, canten les quatre veus, amb un bosc projectat a l’escenari. Un bosc immens, estàtic i en moviment, fet de clarobscurs, que crea i cabdella l’horitzó, com l’obra de Ramon Llull on sempre es perd Perejaume.

Guardar

Guardar