El bumerang teològic i poètic de Ramon Llull

Amador Vega | Foto: © CCCB, Miquel Taverna, 2016.

“Cap objecte no es defineix per si mateix sinó per un altre”: amb aquesta cita podria resumir-se segons Amador Vega tot el pensament de Ramon Llull. Un pensament que Vega exposa a Ramon Llull i la dimensió poètica de la realitat, una conferència exigent i fascinant, però plena de digressions i de fils per tancar, amb què el CCCB obre el cicle “Ramon Llull i la gramàtica del món”.

El pensament de Ramon Llull és un pensament de l’alteritat, basat en la següent premissa: allò que primer trobem a la realitat és la diferència. Llull partia de la seva experiència, de la diferència entre comunitats religioses i ètniques a la Mallorca conquerida. I ell buscava agermanar-les, no per la unitat sinó per la concordança. Per tant, a la base del que pot semblar-nos un pensament purament abstracte, hi ha la seva vida de servidor de la cort catalana en terra disputada amb jueus i musulmans.

A diferència del dominics Ramon Martí i Ramon de Penyafort, que van voler provar la veritat del cristianisme redactant tractats sobre les falsedats de l’islam i dels seus textos sagrats, Ramon Llull va voler convertir aquests infidels a la veritat mitjançant el discurs. D’aquí ve la seva dèria per definir, per precisar. Però com és aquesta veritat que Ramon Llull abanderava? Doncs Amador Vega no dubta: per Ramon Llull la veritat és relacional.

Per a ell l’Encarnació o la Trinitat són estructures que parlen de les relacions entre elements. Són dogmes de la feblesa de Déu, que serveixen per apropar la divinitat a la nostra realitat sensible. El moviment i la relació entre les tres persones de la Trinitat trenquen la unitat del Déu hebreu. Per tant, entenc jo, Déu ja no “és el que és” —com se’ns diu al llibre de l’Exòde. Ara Déu és Pare. Déu és Fill. Déu és Esperit Sant.

I “Déu és amor”, recorda Amador Vega citant Sant Joan. I afegeix: per a Ramon Llull, Déu és aquest verb <ser> operant com a còpula. És —com recull el corpus hermètic— una esfera el centre del qual és a tot arreu i la circumferència enlloc. És una relació que es transmet de forma relacional.

Amador Vega durant la conferència al CCCB | Foto: © CCCB, Miquel Taverna, 2016.

I per exposar aquesta intuïció relacional Llull llença un bumerang, que el porta de la religió a la poesia i de la poesia a la religió. D’un banda, desplega els atribuits de Déu de forma poètica. Ens diu: si les tres religions monoteistes reciten les mateixes fórmules (Déu és bo, Déu és gran, Déu és etern, Déu és gloriós…), aleshores aquests noms de Déu són els principis d’una gramàtica. Són els principis de l’ésser i del conèixer, que segons ell impliquen una dinàmica que pot desplegar-se narrativament: així, la bondat de Déu seria alhora bonificatiu (que bonifica), bonificable (que és susceptible de ser bonificat) i bonificar (l’acció). Aquest recurs, mig gramatical i mig ontològic, que en argot se’n diu la doctrina dels correlatius, és una manera de fer circular les dignitats de Déu, de fer que emanin, que prenyin el món.

Però a banda d’aixo, en aquest bumerang, Llull es proposar assolir la veritat teològica mitjançant l’exploració poètica: ell és un trobador, un cristià que busca i troba paraules, algú que caça imatges —com ja feien els cabalistes o els místics sufis. I sembla que aquí, quan Amador Vega el posa en relació amb els trobadors, els cabalistes i els sufís, s’il·lumina la cara del públic —que entre còpules, esferes sense circumferències i els atributs de Déu desplegats s’havia desorientat.

Segons Amador Vega qui millor va compendre aquest bumerang teològic i poètic de Ramon Llull va ser Jorge Luis Borges. En un article titulat “La màquina de pensar de Ramon Llull’ Borges assegurava que, com a artefacte lògic, com a productor de raonaments, l’Ars Magna era un fracàs. Però que en canvi, com a màquina creadora de sentits, era un procediment extraordinari. L’Art multiplicaria significats semàntics, i així descobriria les correspondències entre els noms de Déu, les facultats humanes i els elements del món. Ramon Llull era un home confiat —assegura Vega. Era algú que veia connexions pertot. I jo, mentre tanquem la sessió, concloc que en aquest boomerang lul·lià, dels místics a Rilke, la recerca poètica de Déu sempre ha estat un clàssic. Però que l’emanació poètica dels atributs divins —sistematitzada i convertida en una màquina que lliga tot el visible i l’invisible—sí que és una cosa excepcional, per imperfecta que sigui.

Guardar

Guardar

Guardar

Guardar

Guardar

Guardar

Guardar

Guardar

Guardar

Guardar

Guardar

Guardar

Guardar

Guardar