El blau argila d’Esperança Castell

Marta Pérez i Sierra llegeix Esperança Castell i el seu poemari ‘Blau argila’, publicat per Meteora.

La poeta Esperança Castell | Foto: Marta Pérez i Sierra.

L’Esperança dedica el llibre a les seves àvies i a les seves nétes, com si el dediqués a la memòria i a la vida. M’ha fet pensar en el títol: les àvies serien blaves i les nétes d’argila.

Com Màrius Sampere, i el cito ara que ha marxat allà on són les àvies de la poeta, l’Esperança, també es remulla els peus en el Besòs. El riu com a idea de vida, que es dissol per ser mar. Fecunditat i dissolució. Riu maltractat i recuperat. Vida que ha vist de tot.

Ho penso quan enfilo el darrer tram del meu final,

ara que camino amb serenor

per les teves vores, amples i verdes.

A la primera part Blau ARGILA la poeta ens endinsa en el seu món fet terra, en el seu jo més material, tot i que ens avisa: En la veu que et parla/no em dic tota jo. Un món quotidià fet de silencis, de records, d’enyor del temps no viscut, de valoracions. Com ella diu en un poema, llaurat a llampecs de consciència. Però sempre tenyit de blau. El blau de la reflexió, el blau dels forats, del cel, del mar. Un balanç de vida: Ja m’hi he deixat la pell, /no m’hi vull deixar l’ànima.

És cert que va ser capaç

de no regar l’hort

després d’haver-lo plantat?

Si heu tingut argila a les mans, sabreu que no pot modelar-se a cuita-corrents, com aquest poemari que es fa llegir i rellegir a poc a poc, perquè, de fet, llisca així, sense pressa, que si prens embranzida en la lectura, no copsaràs la por menuda, la sensibilitat fràgil que s’esmuny entre els versos. Ni sabràs mai perquè els mirabolans rendits jeuen a terra. O com pouar dins teu per torbar-hi la teva ombra quan no hi vegis clar.

Deixar-nos ser com som

i trobar-nos en les pauses

del mateix viatge,

A BLAU argila, la segona part, la poeta ens ofereix el més espiritual del seu temps sense límits. La llum essencial, les ales ferides d’un ocell mític, la boira. Tot el que és intangible que ens sobrevola. Allà on la bellesa i el misteri canvien de rostre. On la poesia.

Tornar al temps de cada dia,

tornar al batec del poema.

Aquest blau que és d’argila, perquè som cos i transcendència. Argila/ verda, ocre i blava. Aquest blau serè, que ara i adés del poemari va dient-li al lector que no s’encaparri gaire a rastrejar dins d’un mateix, que flueixi en l’amor i la llum.

Diu la poeta: vull estimar el desésser… Deixem-nos gronxar per les paraules de l’Esperança Castell per ser una estona: neu i flors. Pluja i misteri.

Guardar