De Llull a Mestres Quadreny, o sobre la destrucció del context

Lluís Nacenta, Mònica Pagès i Josep Maria Mestres Quadreny, al CCCB | Foto: © CCCB, Miquel Taverna.

Ramon Llull va definir la música com “l’art creat per ordenar moltes veus concordants en un sol cant”—ens recorda la periodista musical Mònica Pagès Santacana, que ens presenta els dos ponents de la sessió com “l’alfa i l’omega de l’experimentació sonora”. Anna Punsoda assisteix a la segona conferència lul·liana que el CCCB va celebrar.

Es tracta de Josep Maria Mestres Quadreny, el fundador del Conjunt Català de Música Contemporània, un pioner de la música electroacústica i el compositor català viu que més i millor ha treballat amb altres disciplines —musicant, per exemple, la poesia visual de Joan Brossa. I es tracta de Lluís Nacenta —matemàtic, musicòleg i assagista especialista en disseny sonor— que encara no és un Homenot com Mestres Quadreny, però que ja ho serà.

Nacenta comenta que, segons el judici contemporani majoritari, la màquina de pensar de Ramon Llull va ser un fracàs. I es pregunta si és possible crear una combinatòria verbal (i no numèrica) que funcioni, com la que Llull es proposava crear articulant subjectes i predicats mitjançant quadrats, cercles i triangles —les figures que la tradició aristotèl·lica va considerar més perfectes. ¿És possible deslligar les paraules del seu ús discursiu, per què puguin dir totes les coses, com volia Llull? —es pregunta ell.

I per respondre’s fa un recorregut per les grans màquines de pensar de la història: l’Ars Magna de Llull, la calculadora mecànica de Leibniz, la màquina d’Alan Turing i l’ordinador actual amb els seus serveis. Segons Nacenta, les màquines de Leibniz i de Turing funcionen perquè el seu àmbit de funcionament està molt delimitat. Però ¿calcular o desencriptar missatges —com fan aquestes dues màquines— és pensar? El diu que no. I diu que l’ordinador pensa molt menys del que pot semblar-nos. Nacenta, seguint la pista de Boris Groys a l’assaig Google. Words beyong grammar, parla de Google com d’una màquina acrítica, terriblement innocent.

I és per això que conclou: si una màquina funciona, no pensa; i si una màquina pensa, no funciona, que és exactament el que li hauria passat a Ramon Llull. Per sortir d’aquest atzucac Nacenta ens obliga a reformular el terme “funcionar”. I ho fa recuperant un concepte de Ramon Llull: lo sisè seny, lo qual apelam affatus. Es tracta del sisè sentit, l’afat, que unifica la informació que rebem dels cinc sentits, que ens activa la imaginació i que ens mou a comunicar-nos i a rebre comunicació. L’entenc com una barreja de sentit unificador de sentits, de sentit comú i de bona voluntat. I entenc també, pel que diu Nacenta, que si comptem amb l’assistència d’aquest “afat”, podríem dir que la maquina de pensar de Llull sí que ens permet entendre i fer-nos entendre, convèncer i deixar-nos convèncer. Sí que pot funcionar.

Però hi ha altres exemples de comunicació on les paraules puguin deslliurar-se del seu context discursiu? Doncs en cert sentit, sí. Nacenta assenyala la tecnologia digital actual, que ens permet separar el text de la pàgina de llibre. I assenyala la música com a llenguatge, on els sons poden ser-hi tan rics i complexos com les paraules. Arribats aquí punt dóna pas a Mestres Quadreny, que ens presenta en primícia Desconhort, del recull Sonades a Ramon Llull —on no sembla que hi hagi context de cap tipus.

Per glossar la seva peça, Mestres Quadreny ens repassa tota la història de la música i de la humanitat: parla de com els pitagòrics van introduir l’harmonia a les escales musicals, de com això va convertir-se en la base del cant gregorià i de les peces dels goliards, dels trobadors i dels joglars. Parla de la polifonia medieval, desplegada a París en temps de Llull, i de com aquesta es va anar sofisticant fins a crear un corpus de regles —compilats als tractats de contrapunt, d’harmonia i de formes musicals actuals. Es concentra en el Renaixement i en com neix la música pura, alliberada del text, no subordinada a res més que les regles de composició. Passa pel classicisme i per com la sonata s’estableix com a norma perfecta. Passa pel romanticisme, i per com els mateixos compositors que exploten al màxim el potencial del piano, renoven alhora la paraula cantada amb els ‘lied’ —Schubert, Schumann, Wolff.

I finalment aterra als seus pares: parla d’Arnold Schönberg —que va prescindir per primer cop de la melodia en composició-. De Luigi Russolo, el compositor futurista que volia fer música amb el soroll. D’Igor Stravinsky, que aposta per fer una lectura moderna de la música del classicisme. I sobretot d’Anton Webern i de la seva Sonata per a piano, escrita en tècnica dodecafònica i també sense discurs melòdic.

Mestres Quadreny, com molts altres nens de la guerra, viu una ambivalència: no accepta cap discurs que vingui pautat d’entrada però tampoc tolera la fortuna. Per aquest motiu explota l’atzar, que queda a mig camí entre el determinisme i l’indeterminisme. Igual que feia Joan Miró, que pintava taques amb una brotxa emulant escatxics, Mestres Quadreny disposa els elements musicals perquè es despleguin sota certes regles —i ho fa, des de 1968, amb l’ordinador. Simular espontaneïtat, quan de fet el cervell de l’artista ja ha previst els cursos que prendrà la seqüència, jugar i trair les expectatives de l’auditori. Mestres Quadreny es diverteix deslligant els sons i Lluís Nacenta veu confirmades les seves expectatives: podem deslligar paraules i sons del seu context discurs, i que continuï havent-hi comunicació.

Guardar

Guardar

Guardar

Guardar

Guardar