De la felicitat en tecnicolor a l’extrema sordidesa, Manual per a dones de fer feines de Lucia Berlin

Maria Antònia Massanet frueix llegint ‘Manual per a dones de fer feines’ de Lucia Berlin, publicat en català per L’Altra Editorial.

Lucia Berlin| Foto: Web de l’autora.

De Manual per a dones de fer feines, de Lucia Berlin, publicat per l’Altra Editorial, a aquestes alçades ja se n’ha dit moltes coses. Èxit tant de vendes com de crítica, el premi Llibreter l’avala i se n’ha dit que és una obra mestra, però no és fins que la llegeixes per tu mateixa que realment te n’adones que es tracta d’alta literatura en majúscules, tant pel seu estil i per la seva construcció dels contes com pels temes que tracta i la mescla de delicadesa i crueltat amb què els aborda.

Fa uns deu anys una amiga em va confessar que la seva sogra tenia cirrosi. Jo li vaig demanar com podia ser, preguntant-li si no era una malaltia relacionada amb l’alcoholisme. “És que és això”, em va dir, “és alcohòlica”. Els fills mai n’havien sabut res i ara que es moria estaven destrossats. Ella comprava en diferents súpers i bevia a casa, d’amagat de tot i de tothom. Absolutament sola. Així vaig descobrir l’acoholisme femení, de dones grans, que tenen fills i treballen i compleixen les seves obligacions i després tornen a casa i beuen fins a caure rodones.

L’alcoholisme feminitzat, això que encara ens sorprèn de tant poc transitat tant en els mitjans com en la literatura, és un dels grans protagonistes del llibre. Però també la solitud, la pèrdua, la insatisfacció, la decadència, la precarietat i la malaltia, per assenyalar-ne algunes, i totes en una clau esborronadorament femenina. I amor, grans dosis d’amor entre parelles i maternofilial, mostrant les seves complicacions i contradiccions, així com amor i tendresa envers l’alteritat -il·lustrada per personatges marginals: vagabunds, alcohòlics, heroïnòmans, desarrelats sense rumb, infants amb cossos no normatius…- i tot el que representa, exposant-nos a la tendresa i vulnerabilitat a què aboca tota relació amb l’altre, que acaba actuant com a reflex d’un mateix.

Realitat i ficció s’entremesclen en l’obra de Berlin. A l’igual que les nombroses mares que poblen els seus contes, la seva mare era alcohòlica. L’avi dentista i alcohòlic de diversos contes és inspirat pel seu avi matern. Totes les àvies del llibre es diuen Mamie, com la seva pròpia. Les germanes Dolores y Sally, una alcohòlica, l’altra malalta de càncer, que protagonitzen diversos dels seus relats, també estan basats en ella i la seva germana.

I, com diverses de les seves protagonistes, la mateixa Berlin va tenir escoliosi de petita i es va quedar embarassada amb 17 anys d’un escultor que l’abandonaria embarassada del segon fill. I també, com les seves antiheroïnes, es va casar dues vegades més amb músics de jazz i va tenir dos fills més. Alcohòlica també ella mateixa, el seu declivi vital fa que vagi transitant també per feines diverses i cada vegada amb menys preparació, entre elles d’infermera, un dels seus personatges preferits, també, així com de dona de fer feines, motiu del dignificador conte homònim que dóna títol a l’obra.

Biografia i literatura es retroalimenten en l’obra de Berlin per donar lloc a una multitud de relats amb personatges de mateix nom i que comparteixen sovint també punts de partida, però que donen lloc a un nou relat que ve a eixamplar el camp de visió de la història per part del lector. Berlin ens parla de la seva història una vegada i una altra, jugant una mena de partida d’escacs entre literatura i vida, ampliant el plànol general per una banda i fent zoom cap a l’anècdota per l’altra, que avança despullant-se constantment i inexorable.

“Sembla que això hagi de ser el final d’una història, o el començament, però el cas és que només va ser una part dels anys que havien de venir. Estones d’una felicitat intensa en tecnicolor i estones sòrdides i paoroses” (316). Així podríem definir les històries de Berlin. Algunes són extraordinàriament curtes, algunes més llargues, però la majoria ens desgrana, amb unes poques pàgines, un moment, una situació, durant un període molt concret de la vida d’una persona. No aspira a explicar-nos grans veritats, sinó a mostrar-nos ni que sigui una espurna d’una realitat autèntica: “exagero molt i barrejo realitat i ficció però no dic cap mentida” (394). Per això tot sovint els seus relats no presenten una estructura narrativa a l’ús. L’estil de Berlin és també colpidor. Una batalla constant entre horror i tendresa, sordidesa i bellesa, situacions d’una cruesa inimaginable i, a la vegada, humor: “No em sap greu dir coses terribles si les puc transformar en divertides” (388).

En aquest sentit, i tot que hi ha qui assenyala una major proximitat amb Raymond Carver, la podem situar al costat de la canadenca Alice Munro, que deconstrueix l’estructura narrativa tradicional en cadascun dels seus relats. Quan n’hem arribat al final, ens n’adonem que el clímax de la història fa temps que l’hem llegit, però que de tan subtil ens n’havia passat inadvertit fins aleshores. També sobrevola en Berlin l’ombra de Bukowsky, per descomptat, però amb la novetat de la feminització, , així com els contes de Txèkhov, de marcada influència en l’autora.

Manual per a dones de fer feines hauria de ser una lectura prescriptiva en qualsevol estudis que abordin la perspectiva de gènere, a més de en els literaris. És literatura amb un marcat biaix femení i ofereix molts fils d’es d’on estirar l’anàlisi feminista, però Berlin sembla no saber actuar si no és des del límit i la seva manera de mostrar la realitat de les dones va més enllà de les reivindicacions tradicionals, presentant-nos les situacions més extremes: abusos, violacions, pederàstia, parricidis de mares desesperades… Es tracta d’una literatura de gran volada, audaç i compromesa,o que retrata fidelment el millor i pitjor de la condició humana. Tant homes com dones es sentiran interpel·lats per la seva lectura a l’igual que amb la de qualsevol gran obra de la literatura universal.

Guardar

Guardar

Guardar

Guardar

Guardar

Guardar

Guardar