Cronenberg: la desintegració com a perfecció

Jaume C. Pons Alorda se submergeix en l’angoixa existencial de David Cronenberg, tot llegint ‘Consumits’ (Editorial Anagrama) que Yannick Garcia ha traduït al català. Podeu llegir les seves impressions a la ‘Llavor Cultural’.

David Cronenberg | Foto: David Vega.

Sembla ser que un prestigiós intel·lectual francès ha devorat la seva dona, filòsofa reconeguda, i ha fugit a Orient. Mentrestant, dos periodistes immisericordes investiguen aquest crim i tot el que l’envolta per tal d’aconseguir un reportatge que els pugui portar al cim del reconeixement públic. Aquesta història, en aparença plena de banalitat, és la que David Cronenberg orquestra amb traç de mestre en la seva primera novel·la, Consumits, que arriba quan el realitzador ha assolit la maduresa artística i gràcies a l’editorial Anagrama amb traducció de Yannick Garcia en català i d’Antonio-Prometeo Moya en castellà.

Ara bé, l’aparent escàndol de l’antropofàgia no és el tema més subversiu aquí inclòs, ja que tot el que té a veure amb el contagi i amb la “postnova carn” cronenbergiana també acaben fent-se servir amb meravellosa suculència. El resultat és fascinant. A les mans tenim un llibre escrit per un autor de 73 anys però amb el vigor, la turbulència, l’entusiasme i l’eufòria d’un autèntic adolescent. Amb aquest llibre, Cronenberg reneix en tota una altra dimensió. Amb Consumits, Cronenberg creix encara més.

La primera conclusió a la que s’arriba després de la lectura és que aquest creador, encara que sembli mentida, esdevé molt més dur quan se situa darrera del paper que quan s’amaga darrere de les càmeres. Consumits demostra amb convicció que aquest terrorífic polifacètic coneix la causa i la forma de l’el·lipsi amb tanta mesura que sap molt bé que allò que s’oculta és el que més angoixa: representa un misteri brutal de tan paorós. La segona conclusió és que si Cronenberg ha escrit Consumits amb la forma que té, o sigui, de novel·la i no de guió cinematogràfic per després traslladar-ho en imatges, és perquè no ho podia fer de cap altra manera. Estem davant de la constatació que Consumits es tracta d’un film impossible: no existeix una càmera ni un mercat que puguin filmar ni tampoc acceptar el que aquí s’hauria de mostrar. Però sí existeix una manera factible per explicar amb apogeu el que se segueix en aquesta pàgines, i aquesta oportunitat s’anomena literatura.

En una època en què sembla que cada cop s’ha de ser més explícit amb la lletra o que el setè art i les sèries televisives s’han convertit en els màxims referents a l’hora d’elaborar qualsevol text, Cronenberg ofereix una humana lliçó d’humilitat i ens retorna a l’essència del que hauria de ser l’escriptura. Quin gest més magistral venint d’un cineasta que ha lluitat tota la vida per constatar que una imatge val més que mil paraules! Podem atrevir-nos a assegurar que Consumits és, sense caure en la contradicció que això significa, la seva millor pel·lícula, el punt àlgid de la seva trajectòria, però precisament per això no la pot filmar: explicitar aquest material aquí inclòs seria assassinar-lo perquè funciona molt millor a través de la paraula. Consumits de Cronenberg demostra que una paraula val més que mil imatges: només això ja és revolucionari. Només per culpa d’aquest fet Cronenberg és tan desafiant com, que es va atrevir a dir el que no es podia a dir, i aquest va ser el seu major greuge, no pas que parlés dels genitals i els acostés a Déu.

I és que David Cronenberg mai no s’havia mostrat tan taxatiu contra les concessions, com el diví marquès, i per això arriba amb un producte insubornable, el més personal que ha fet mai en la seva desmesurada crueltat creativa, una crueltat que se sap crucial perquè és en aquest art de perversitat on Cronenberg pot mostrar l’ésser humà sense excuses, sense fissures, però també sense humanisme. El canadenc ha bastit la seva obra més implacable carismàtica, que entra perfectament en coherència amb pel·lícules de la seva filmografia com Videodrome, eXistenZ, Spider o l’última Maps to the Stars, que precisament també tocava temes com la fama, l’incest i el canibalisme. Tanmateix només Consumits s’erigeix com el màxim monument a l’evolució apocalíptica i definitiva del seu art, i és que la novel·la que ens ocupa no és un plat per a tots, però sí per a aquells que gaudeixin d’obres de radical factura i concepció.

Per constatar-ho, cal que anem a veure les personalitats que habiten l’univers literari del cineasta. Els personatges que Cronenberg construeix dins Consumits estan més que obsessionats per les noves tecnologies: estan absorbits per elles. De tal manera que, en el seu deliri intransigent, mancat de dialèctica real, pateixen processos paulatins de deshumanització i de vampirisme, un vampirisme més a prop del caràcter zombi que de Bram Stoker o Sheridan Le Fanu. Els personatges acaben convertits en versions actualitzades, però monstruoses, d’ells mateixos: una evolució catastròfica. Sens dubte, se’ns plantegen com el prototip conseqüent del que és l’ésser humà un cop superada la “nova carn” que profetitzava Cronenberg en el seu imaginari a partir dels anys 70, i és que les criatures que sempre ha creat són cíborgs que han aconseguit amalgamar la pell amb el bit, els ulls amb la pantalla, les artèries amb els cables. Per això tots els personatges de totes les seves obres, no se’n salva ni un, acaben mostrats com el que són: carcasses per a mutilacions i laceracions merescudes. I aquesta veritat insalvable és el que genera tanta angoixa mentre anem llegint la desintegració col·lectiva que representa Consumits. I aquest hàlit dolorós, evanescent, putrefacte i devastador també es construeix a partir de capítols molt curts i efectius, talment flaixos, que presenten un seguit de trames creuades que es van intercalant fins a una apoteosi on no hi ha redempció, ni salvació, possibles.

L’humor de Cronenberg, com ja ens té acostumats a les seves produccions audiovisuals, és negríssim, d’una mala llet fantàstica, que ens obliga a riure quan ens trobem en moments de repugnància total: però és que de cap de les maneres no podem evitar-ho. Aquesta és la seva genialitat precisament! Tensionar els ambients fins fer-los implosionar, com si l’art de Cronenberg fos sacsejar talment els telèpats de la pel·lícula Scanners.

Aquesta bomba que fa estremir la lectura també és gràcies, evidentment, a la magnífica feina de traducció en català, a càrrec del traductor però també escriptor Yannick Garcia, que domina els registres de Cronenberg en tot el seu esplendor i els trasllada amb mestria, la mateixa que quan treballa material propi, els seus contes. La feina que ha fet Yannick Garcia és indubtablement esplèndida, i gràcies a ell ara el millor Cronenberg de tots brilla amb morbidesa i en català per primera vegada.

Guardar