Cinquena entrega #A l’illa de Lesbos o els amors silenciats

La Lena és davant la porta de l’ESCAC. És dimarts i comença les classes a les cinc. Com que li queda mitja horeta, saluda en Dani -el recepcionista del centre: un andalús d’uns vint-i-cinc anys molt simpàtic, que és tot orelles i sempre està a l’aguait de les xafarderies del moment. La Lena, però, està trista, el seu rostre denota preocupació-.

– He tallat amb la Lucía.

-Vaja…

– És el que hi ha. Ara a seguir endavant…Tampoc tinc cap altre remei.

-I va…qui et mola ara? T’agrada algú?

-No.

La Lena llança aquesta resposta juntament amb un sospir, a l’aire. En aquell moment quan en Dani intenta animar la seva amiga, veuen arribar una noia de lluny. S’acosta lentament en direcció a la porta on són en Dani i la Lena. Porta uns texans i una camisa de tirants hippy. És baixeta i té el cabell fosc. A mesura que s’acosta veuen que té els llavis prims, els ulls verds i els rínxols brillants.

La Lena mira en Dani i li diu:

– Home, aquesta que ve ara, no està gens malament.

– La Liria? Jo la conec! Te la presento!

– Què dius! No, eh?

                                                            * * *

Encara que tingués parella (i encara que a les associacions progressistes on la Món es movia, era ben sabut que ella era lesbiana) la Món mai va sortir de l’armari de manera pública davant la seva família.

-A casa meva eren molt religiosos i no ho podien concebre. La meva mare, que es va morir quan jo tenia 25 anys, crec que intuïa que la seva filla petita era homosexual, però mai em va dir res directament.

La germana de la Món, la Blanca, mai no havia volgut parlar d’aquests temes obertament i els esquivava de manera subtil cada cop que la Món els treia. Tot i això, la Blanca sabia que la Món compartia pis amb una altra dona i sempre va ser molt amable amb la Fina, la companya de la Món.  Quan la Fina i la Món es van separar, a la Blanca li va saber molt de greu.

-Quina llàstima noia, tan bé que estàveu juntes.

– Encara que sembli mentida, Blanca, les històries d’amor també tenen un final.

*  *  *

XI. Dijous 1 de juny del 2006

Avui la Món és una dona afable de seixanta-sis anys que s’indigna per les accions del PP i que llegeix L’Avui cada dia. Diu que amb l’edat es guanyen quilos, però ella també ha guanyat una saviesa que desprèn i comparteix amb tothom amb qui conversa. Gaudeix del seu temps lliure com els nens quan tenen vacances de l’escola. Ara mateix té les hores tan ocupades com quan treballava.

– Amb la jubilació aprofito per fer tot el què de jove no vaig poder fer. M’he apuntat a informàtica i a un curset de cinema. Diuen que ens ensenyaran a fer curtmetratges i això és una cosa que no vaig tenir oportunitat de fer abans, per tant, ho faig amb moltes ganes.

Treu unes quantes fotocòpies d’una bossa i llegeix atentament. És un resum d’Història del Cinema que els van passar l’altre dia, al curset. Porta el cabell curt i prefereix la roba ampla i còmoda. La camisa de màniga curta que porta és esportiva i els pantalons, foscos.

Seu a la cafeteria de Ca la Dona, el local que freqüenta per assistir a les reunions del Grup de Lesbianes Feministes de Barcelona i del col·lectiu de Les grans, un grup de dones inquietes que tenen ganes de xerrar i fer pinya. La característica principal d’aquestes dones és la voluntat de buscar solucions als petits obstacles que sorgeixen en el dia a dia a les persones que ja han deixat la joventut enrere. Ja comença a arribar gent a la reunió. La Món plega els papers i abandona el bar per entrar a la sala. Aviat la tertúlia omple l’espai del recinte, com cada primer dijous de mes.

*  *  *

Dins d’un bar egarenc, la Lena i la Liria riuen mentre aguanten dues tasses. Van quedar per fer un cafè gràcies a la contribució del Dani, el porter de l’ESCAC, que els va donar a cada una el telèfon de l’altra. I encara més. En Dani va presentar la Liria i la Sara –la millor amiga de la Lena- amb la intenció que quan la Lena anés a buscar la Sara, la Liria també hi fos present. Tot un cop magistral, que va sortir com en Dani havia previst.

Després de presentar-se i xerrar, al dia següent la Liria li va enviar un SMS a la Lena: “Em vas caure molt bé ahir. Quedem per prendre algo?”. La Lena tenia por de tornar-se a equivocar, perquè encara estava ratllada per la mala experiència amb la Lucía, però va pensar que el Dani havia arriscat i començava a tenir ganes de treure’s la solitud de sobre.

La Liria va resultar ser una malaguenya de vint-i-nou anys madura i creativa. Reia sovint i volia que la Lena li traduís al català tot el què parlaven. Deia que estava fent un curset per aprendre’l. La seva història es resumia en 6 paraules: La Liria perseguia els seus somnis. Llicenciada en comunicació audiovisual i treballadora d’una televisió local a Màlaga, la Liria s’havia avorrit de treballar per una empresa que atemptava contra els seus principis.

– La Liria em va explicar que treballava per a Popular Television, un mitjà molt religiós i evidentment contrari a la homosexualitat. Això no vol dir que no sabessin que la Liria ho era. La Liria era la bollera de la tele, sempre m’ho explica rient. Cobrava bé i tot. Però se’n va afartar. Se li va morir el pare i va dir: no cal que m’esperi a que sigui massa tard. Estic a punt de fer 30 anys i m’adono que m’estic equivocant. He de canviar ràpid. Ara.

Parlen sobre l’evolució de la imatge de les lesbianes mentre beuen cafè.

LIRIA: L’estètica pròpiament lèsbica ha canviat molt. A la meva època d’adolescent a Màlaga, les ties amb més pinta de bolleres i tal anaven en plan hippy: cabell llarg, roba ampla, collarets ètnics.

LENA: Ostres, doncs amb aquestes característiques aquí, les lesbis aquestes passarien desapercebudes. Jo tinc la imatge de bollera abstracta del pal… rotllo skater: pantalons amples, cadenes, punxes, piercings pertot arreu…

LIRIA: Aha. Ni tu ni jo anem així. Hahaha. Ja podem anar dient nosaltres, de les imatges abstractes!

El sol de la tarda cau sobre el gran finestral de la cafeteria. Els cambrers van i vénen. I el temps transcorre deliciosament.

-La Liria m’ha aportat, senzillament, l’absència de soledat.

XII. 23 Juny del 2006. 

Va, tots en fila! Robert, estigues quiet! Ara entrarem a l’hipermercat a comprar les sabates d’estiu. Vull que us porteu bé, entesos? Ara entrem en un lloc públic, obert a tothom i això vol dir que hem d’estar callats i no molestar. Mirarem les sabates, ens les emprovarem i anirem a pagar, entesos?

Senyoretaaaa, senyoreeeta! Podem comprar també iogurts? Vull iogurts, vull iogurts!!!!

Ramon- responc severa- els monitors ja comprarem el què calgui. Ara toca comprar les sabatilles per poder fer excursions, d’acord? I no se’n parli més. Si hi ha alguna interrupció més, ens quedarem sense sabatilles.

Miro els nanos i els veig atents escoltant-me. L’Aleix i l’Ignacio fan que sí amb el cap. L’Antònia somriu mirant el cel. En Tomeu i la Maria riuen. I en Ramon està enfadat perquè no sap si podrà menjar iogurt després de sopar. Ja torna a venir l’estiu, ja torna a ser estiu de nou i aquí estem: comprant amb els nanos les sabatilles d’esport per a les vacances. Sortir a l’exterior amb els nanos sempre és un enrenou: tenen ganes de jugar, de saltar, els diem que no cridin…

Avui em toca el cap de setmana de guàrdia als pisos per a discapacitats d’AMPANS. Passaré la nit amb ells, vigilaré que tot estigui en ordre: els faré el sopar, els diré que es dutxin, els donaré les pastilles i les injeccions i dormiré a la saleta per a monitors. Mentrestant, cuidant els altres m’oblidaré de mi mateixa i entraré al món dels no-prejudicis.

Ja torna a ser estiu i vull que aquest any que s’està esgotant em porti coses bones com per exemple, conèixer l’amor: el veritable, el sincer, el que no té por. Un amor real i sense amagatalls.

* * *

La Lena s’incorpora del llit i s’asseu amb les cames creuades sobre el manyoc de llençols calents. Badalla silenciosa i s’estira àmpliament alçant els braços. La Liria encara dorm. Jau al seu costat, d’esquenes a la finestra per on entren uns rajolins de llum nociva als ulls somnolents.

La Lena es lleva d’un bot i va a preparar els cafès. No té ressaca. De fet, ahir van estar una estona celebrant Sant Joan i ballant amb unes quantes orquestres de carrer, però van beure menys que no pas caminar per carrers i carrerons del casc antic de Terrassa. Alguns amics de l’ESCAC van venir amb elles a la ciutat on viu la Liria, però molts d’altres van preferir quedar-se a Barcelona. Coneix bé la cafetera del pis de la Liria, així que no li representa cap problema preparar els cafès. Quan ja té les dues tassetes fumenjants, veu venir la Liria amb la bata d’estar per casa.

M’ha despertat el soroll de la cafetera- diu amb els ulls plens de lleganyes-.

Ohhh, pobreta! – li respon rient la Lena.

Ahir va estar bé la fiesta eh? Per aquí, de tranquis… així…

Sí, va estar bé. A mi em feia mandra anar a Barcelona. I a Manresa, ni de conya!

La veritat, és un dels meus millors Sants Joans. Celebrar l’entrada de l’estiu al teu costat és el millor que hi ha!

La Liria li fa un petó llarg a la Lena i li agafa una tasseta de cafè. Les dues en beuen i somriuen.

* * *

Després d’anar a dinar a casa la seva germana, la Món s’acomiada dels familiars -la Blanca, el seu cunyat, els nebots i els néts- amb un somriure. Són vora les sis de la tarda. Haurà de pensar en els guions del curset de cine. Aviat rodaran el curtmetratge. Ha pensat que potser li anirà bé comprar quatre llibres i veure idees anant a l’Fnac.

– Tieta, si vols ja et duc jo en cotxe cap al centre de Barcelona.

– Ui, doncs gràcies! -I un somriure ample es dibuixa poc a poc al rostre de la Món.- Així m’estalviaré el bus!

I tot seguit, la Món  li pica l’ullet de manera amistosa a la seva neboda Sílvia. La neboda també li somriu de manera còmplice.

Comença a fer caloreta, eh?- exclama la Sílvia-. Els nens ja han acabat les classes o sigui que ja només tinc cursets de formació i alguna reunió. No saps les ganes que tinc de preparar algun viatge o ja es veurà… Tu tieta ja has pensat de fer alguna cosa?

Doncs… ostres! M’agafes per sorpresa! Vosaltres amb el Toni ja ho teniu tot planificat? On voleu anar?

Al Marroc! Ha de ser preciós, no trobes?

Sí! I tant!

La Món mira en direcció cap al parabrises, que escombra lentament les petites gotetes que es multipliquen per instants en un xàfec momentani d’estiu. Està seriosa, i durant uns segons de no res, es troba abstracta en els seus pensaments sense donar conversa a la Sílvia, que condueix. Només se sent de fons la veu melodiosa de Mary J. Blidge que acompanya a Bono en la versió One a la ràdio, molt fluixet.

-Tieta… com és que et veig sempre tan sola?

La Món se la mira amb un tel de nostàlgia, encara, impregnant-li la cara.

-No n’estic pas, de sola, Sílvia. Tinc bons amics!

– Però com que sempre… als dinars familiars véns tota sola…

– Sí, sí. Ja tens raó… ja.  Però, saps? No crec que fos feliç casada i amb fills. I m’agrada trobar-me amb vosaltres de tant en tant.

– És divertit, oi? Però… ara surts amb algú, estàs enamorada?

-Doncs… la veritat és que mai deixem d’estar enamorats del tot, oi? Sempre apareix algú en qui pensar… o si ens en queda el record, costa d’esborrar.

La Sílvia somriu. La pluja ha acabat i les dues dones es troben en una retenció conversant amigablement, quan la llum del cel torna a aclarir-se havent marxat els núvols de tempesta).

Ja ho crec! El cervell és massa vanitós, s’avorriria. Necessita treballar i torturar-se per aconseguir endorfines i…

La Món riu sorollosament. Li fa gràcia estar parlant de l’amor en abstracte amb la seva neboda, que semblava molt preocupada per ella.

Tieta, tu ets lesbiana?

La Món es sorprèn per la pregunta, però no se sent ni incòmoda ni nerviosa. De fet, li agrada estar parlant amb la seva neboda de trenta-dos anys. La conversa és fluïda durant els vint minuts de trajecte restant, havent d’acabar per força quan arriben al destí i finalitza amb la promesa d’un reencontre en un altre dinar. En baixar del cotxe, la Món se sent alleugerida i feliç. La llum de la tarda és càlida i li abraça el cos amb un tacte esperançador. La infranquejable barrera del silenci comença a esquerdar-se. A partir d’ara, hi haurà algú de la família en qui podrà confiar obertament els seus enamoraments, les seves històries trencades o el seu dolor. Un punt de suport. Somriu amb el vigor energètic de les satisfaccions petites però gratificants i  passeja la rambla amunt. Havent passat davant del cafè Zurich, entra amb decisió dins l’edifici de l’Fnac i les portes corredisses automàtiques es tanquen darrera d’ella.

Juliol del 2006, Viena.