Cave Papam: àngels, bingos, perdius que enyoren
Hilari de Cara torna amb ‘Cave Papam’ (AdiA, 2016), un recull catulià i radical en tots els sentits de la paraula, que l’ha fet mereixedor del Premi Miquel Bauçà de poesia. Sebastià Portell es deixa bressolar per la lletra afilada de De Cara.
El poeta Hilari de Cara.
Que Hilari de Cara (Melilla, 1945) ha esdevingut una de les veus poètiques imprescindibles del panorama literari actual és un fet difícilment discutible. L’autor de Via Bàltica (2012), Nunc (2012), Carrer d’Artà (2014) o Refraccions (2014, Premi Carles Riba) ha edificat al llarg dels anys una poètica pràcticament única en les nostres lletres, altament identificable, de gran volada, sense concessions. És per això que les expectatives en encetar una nova obra seva no podrien ser més altes: n’esperam el millor. I el millor és el que trobam a Cave Papam (AdiA Edicions, 2016), el seu darrer llibre de versos, pel qual el poeta manacorí va ser guardonat amb el flamant Premi Miquel Bauçà de poesia.
El títol del recull —Cave Papam, del llatí “Alerta amb el Papa”— ja n’anticipa el caràcter: ens trobam davant un llibre irreverent, sarcàstic, que carrega contra tot i contra tothom i que per això és també una oda i una elegia a la vida i a totes les alegries, les il·lusions, les misèries i les desgràcies que la componen. Amb Cave Papam, el mateix autor afirma haver volgut retre homenatge a la poesia satírica, amorosa i escatològica de Catul, i més el lector hi pot trobar, també, una represa del camí iniciat amb el mític Bolero (1998).
El llibre, dedicat a estrelles del porno com Ginger Lynn, Tracy Lords, John Holmes i Angelica Bella, està dividit en tres parts: per dir-ne d’alguna manera, podríem dir que la primera part és dedicada als temes relatius a la religió, mentre que la segona té un caràcter amorós i eròtic o pornogràfic. I, last but not least la tercera, una mica més breu que les altres però no per això menys contundent, està dedicada a les corrupcions polítiques i humanes d’alguns dels nostres governants més il·lustres. De Cara lluita per l’amor, pel país i pel sexe, i ho fa també contra l’estultícia de què parlava Miquel Bauçà, però el millor de tot és que ho fa amb una gràcia i una perfecció formal difícil d’assolir en properes publicacions.
Així doncs, capellans, bisbes, àngels i altres figures del misticisme catòlic esdevenen els protagonistes de la primera part del llibre, que ja adverteix el lector del viatge que és a punt de començar. L’autor no té por de dir el que pensa i de fer-ho de la manera més bàquica, funesta i festiva: els d’Hilari de Cara no són poemes per a subjectes massa sensibles ni per a ànimes descafeïnades i políticament correctes.
El poema “Àngelus”, per exemple, és la perfecta porta d’entrada a aquest espai de qüestionament i de reflexió desenfadada que és Cave Papam: un diàleg entre Josep i Maria sobre la concepció del nen i l’anunciació de l’àngel i tot plegat. Una estampa que De Cara no dubta a tractar amb crítica i, al cap i a la fi, realisme: parla dels àngels que “quan parlen són com els aparells / ideològics de l’estat, t’encisen, / t’opien perquè no vegis l’espasa / de foc darrere els plecs dels vestits, quan l’àngel / et convida a seure, jeus tota amollada, / ni t’adones del miracle quan / et vessa entre les cuixes”. Tampoc no és estrany trobar, entre els versos d’aquesta primera secció, referències a la pederàstia ja tradicional dins alguns sectors de l’estructura eclesiàstica —aquell capellà que vol “augmentar amb llarguesa i consol / el seu fervor de Déu i culs d’infants”—, o bé “un sant pare amb Alzheimer, estuprador, / membre de les joves SS o ara un peronista d’en Videla i en Galtieri i Corleone”. No digueu que no us n’havíem avisat.
La segona part del llibre, però, és més dolça al gust i al tacte, i té l’aroma del tabac de pota i del bon licor. En aquesta hi retrobam l’Hilari dandi, l’Hilari gentleman, l’Hilari que és fet tot de passió: “llepa amor meu, abans d’encular-te / amb paroxisme eslau, amb mètode / germànic, amb estepes i tundres, / amb el Panteó, la font de Trevi, / amb Lluc i Montserrat, / amb les falles valencianes”.
I si la primera part del recull era ja força explícita pel que fa al posicionament humanista i racionalista del poeta, el caràcter directe també es manté en aquestes composicions. De Cara no té por de dir les coses pel seu nom perquè abans les ha tocades amb les mans i amb la boca, i les planta al paper com un fertilitzant de bons humors. Són, en aquest sentit, força remarcables alguns sonets de caràcter eròtic o directament escatològic, que ens recorden el mític “Sonet al forat del cul”, de Verlain i Rimbaud: “Jo et don tot allò que vols i que et pertoca / si vols sodoma sense dissimul / m’arm de valor i t’entafor el cul, / si vols verrim la te clav a la boca, // si vols per caprici tornar a gomorra, / tot d’una estic dispost a la barrina, / i amb zel, amb delit, amb disciplina, / li faig una festassa a ta cotorra”. També, com dèiem, les referències no poc originals i reeixides a la perdiu, al cul, als pits, al cony: “La meva perdiu encara t’enyora, / el meu cor l’ànima t’endola; / quan m’engat, t’estima encara.”; o bé “Qui cantarà el teu cul, la teva fufa, els ulls, / els teus llavis goluts d’aquí a cinc anys?”.
Amb tot, el sexe no és l’únic ingredient d’aquests poemes, que consideram els més brillants del recull i, potser alguns dels millors de tota la producció de l’autor: “fornicar és el verb més transitiu que conec” i, quan el plaer implica la presència de l’altre, apareixen també els patiments. “He posat la teva foto a sota del coixí / i encara m’ha pegat més mal de cap. / Esper no estar mai tan fotut com per posar-la / a sota el matalàs”, canta el poeta en una rauxa d’enyor, situant l’amada al mateix lloc que l’opi del cascall. Un son dolç i amarg com el dolor que s’atenua i que conviu amb les coses quotidianes: “El dol és bingo i herbes dolces, serradura de mobles”. El foc del poeta deixa cendres, restes, pols, però tot i així ho resol sovint amb les seves armes preferides i més ben calibrades, com el sarcasme o la hipèrbole: “Li excitava el seu concert de gemecs / al llit però pensava quan sentia / els cops del veïnat a la paret: / de vegades, ropit meu, hauries de triar / entre el sexe i el bel canto”; o bé “L’única cosa que de veritat importa / quan me la xucles és no fer-se mala via”.
El tercer bloc temàtic de Cave Papam és, com hem dit, el més breu però contundent. En peu de guerra. De Cara torna a la càrrega i ho fa, en aquesta ocasió, contra els polítics de panfonteta que hem de suportar legislatura sí, legislatura no. Hi desfilen atrocitats tan divertides i agosarades com “el ximplot d’en Mates”, els “més que orinables fills de l’expresident Zaplana”, la “màfia ibèrica i valenciana” o aquesta “Ínclita Espanya de lladres, / d’en Rouco Varela i de la COPE, / dels pederastes amb sotana, / del toro, la cabra i la pistola” que tan sovint ho engoleix i ho embruta tot. Un final de traca per un llibre que crema a les mans i a la vista, que calcina cap, cor, cotorra i collons.
En definitiva, i tot superant-se una vegada més, Hilari de Cara ens regala amb Cave Papam una baula nova en aquesta cadena roent i sòlida que és la seva producció. Un assot dionisíac, excessiu i carnavalesc pels rics, pels estults, pels mal cardats, pels miserables, pels colonitzadors del cos i de l’ànima i de la terra, i una ditada de mel amb llimona pel lector atent i àvid de lletra viva, encesa, amb negrors i vermellors. La bèstia ja és a lloure: Cave Hilarium, alerta tots!
Related Posts
8 d'agost de 2017
20 d'octubre de 2016
7 d'octubre de 2016
Llavor Cultural
Som el setmanari cultural de literatura que alimenta l’intel·lecte
Amb el suport de:
