Carlota Gurt: “Cal guardar una distància respectuosa amb el text i no fer-te’l teu”

Carlota Gurt Daví (Barcelona, 1976) és Llicenciada en Humanitats per la UOC i Llicenciada en Traducció i Interpretació per la UVIC (entre d’altres títols acadèmics). En el camp de la traducció s’ha dedicat a la traducció tècnica, traducció per a arts escèniques i audiovisual, i traduccions literàries. Les seves llengües de treball habituals són l’anglès, l’alemany, i el català. Ha cotraduït les novel·les Que tot sigui com no ha estat mai (J. Meyerhoff) i La veritat i altres mentides (S. Arango), i de forma individual ha traduït autors com David Safier –Més maleït karma, El teu príncep blau-, H. M. Enzensberger –Sempre els diners!-, i Nino Haratischwili –La Vuitena vida (per a la Brilka). Sílvia Romero l’entrevista a la secció ‘La veu del traductor’.

Sílvia Romero: Agafant el català com a idioma de referència, amb quins altres idiomes el treballes, ja sigui com a origen o com a destí?

Carlota Gurt: Tradueixo de l’anglès i de l’alemany, tot i que en l’àmbit de la traducció literària només he fet alemany-català. Espero posar-hi remei aviat! També tradueixo sobretítols de teatre, que jo considero una mena de pseudoliterària, això sí de l’anglès i de l’alemany. Si aneu al Festival Temporada Alta potser llegireu alguna traducció meva.

Sílvia Romero: Recordes quin va ser el primer llibre que vas traduir?

Carlota Gurt:  Oi tant! Com podria no recordar-me’n! Va ser un encàrrec d’aquests a quatre mans, així que, en realitat, va ser el meu primer “mig” llibre. Va ser una novel·la negra de Sascha Arango que es titula La veritat i altres mentides. Bé, abans havia fet un parell de coses petites de literatura infantil, però aquesta va ser la primera gran traducció literària. Amb això no voldria desmerèixer la traducció de LIJ,  que té molt mèrit i també molta importància: jo que tinc tres fills n’estic tipa de trobar llibres amb errors, faltes i calcs, així que aprecio molt la bona feina i els meus fills ja saben que abans de començar a llegir qualsevol llibre —infantil o no— em miro qui l’ha traduït.

Sílvia Romero: Podries dir-nos en quina traducció estàs treballant actualment? I ja posats: ens podries fer cinc cèntims sobre aquesta obra i comentar, si és el cas, amb quins problemes t’estàs trobant?

Carlota Gurt:  Ara mateix estic amb tres coses alhora, de vegades va bé fer-ne diverses a la vegada perquè quan et carregues massa amb una, pots canviar d’aires una mica. Estic amb una obra de teatre, però no sé si es pot dir, així que no us diré autora ni títol. Bé, és una obra complicada perquè és un llenguatge molt de carrer i ja sabem que amb català de vegades (i tristament) costa que la cosa soni natural i alhora correcta. M’he de trencar força les banyes per trobar solucions que funcionin. A banda, també té el problema que hi ha molts referents (barris de Berlín, plats, marques alemanyes) i he de trobar la manera de traslladar-ho. Per últim, com que es tracta d’una obra que planteja qüestions de rols de gènere, subverteix el llenguatge i inventa paraules (per entendre’ns, com si diguéssim “mestresso de casa”, “home de fer feines”) i amb això també m’hi he de trencar una mica el cap. En resum, podríem dir que és una obra que posa en escena situacions quotidianes però amb els rols invertits, i en algunes realment posa de manifest fins a quin punt és ridícul el paper que tenim (i, en part, assumim) les dones.

També estic traduint La gata i el general, de la Nino Haratischwili, una novel·lassa de més de set-centes pàgines, encara no en puc dir gran cosa perquè tot just he començat. És una novel·la amb elements de la història recent (principalment, Txetxènia) però que no és pròpiament històrica, sinó que ens parla des de la petita història, amb uns personatges d’aquells que et queden —la Haratischwili d’això en sap un niu— i una trama que genera molta expectativa.

I el tercer: avui m’ha arribat un llibre que hem de traduir amb una companya en set dies, per allò que de vegades cal córrer per sortir juntament amb l’edició castellana. És un llibre d’una activista alemanya, no te’n puc dir res perquè tot just l’he obert aquest matí, però em ve molt de gust perquè serà un àmbit totalment diferent. Bé, això d’emmanillar-me a l’ordinador durant una setmana no em ve de gust, però de vegades no hi ha alternativa.

Sílvia Romero: En general, qui tria el traductor d’una obra?

Carlota Gurt:  L’editor. Vaja, aquesta és la meva experiència. Jo crec que els autors s’haurien d’implicar més en la selecció del traductor i que caldria fomentar una major relació entre autor i traductor (igual que caldria fomentar la col·laboració entre traductors i correctors), però bé, ja se sap, manies de traductor, suposo. També hi ha aquests casos que un traductor proposa una obra a una editorial i llavors és el mateix traductor qui es tria, però crec que no és una cosa gaire generalitzada, que només es poden permetre “els grans” (sí, tenim el nostre propi star system) o els que treballen amb llengües més minoritàries; amb les grans llengües (anglès, francès, alemany, italià), em sembla que els editors ja tenen els seus propis prescriptors.

Sílvia Romero: Un traductor hauria de ser escriptor? Comportaria això algun avantatge o pel contrari pot ser un inconvenient?

Carlota Gurt:  Dona, “haver de”, segur que no, però sí que crec que ajuda que un traductor sigui escriptor, perquè llavors és més conscient dels elements que hi ha en joc, de les tècniques narratives, de les eines, i això sens dubte redunda en una major qualitat de la traducció. Jo he cursat l’itinerari de Narrativa a l’Ateneu i estic revisant un recull de contes i una novel·la. Confio que l’any vinent alguna cosa sortirà publicada (digue’m ingènua!). El perill, és clar, és que el traductor contamini l’obra de l’autor amb els seu propi estil, amb els seus tics, sempre cal guardar una distància respectuosa amb el text i no fer-te’l teu.

Sílvia Romero: Hi ha alguna traducció que t’hagi proporcionat una satisfacció més intensa pel motiu “x” que sigui?

Carlota Gurt:  La vuitena vida (per a la Brilka), també de la Nino Haratischwili, que acaba de sortir publicada a Navona. És una novel·la que repassa la història d’una família georgiana al llarg d’un segle i l’empremta de la Història en les vides privades, té un aire de literatura russa clàssica, amb uns personatges molt potents, però també està escrita en una prosa violentament femenina. Com que és un llibre colossal —l’original té gairebé mil tres-centes pàgines— ha sigut tot un repte. Ha implicat una immersió total: sis mesos sencers dedicats a aquesta dona, que a més em sembla admirable que hagi estat capaç d’escriure una obra així sense que la seva llengua materna sigui l’alemany. He après molt traduint-la, crec que m’ha fet una traductora considerablement millor, i aprendre potser és el que més m’agrada a la vida.

Sílvia Romero: Sovint els lectors ens preguntem quins mecanismes utilitzeu els traductors perquè l’original no perdi intensitat en ser traduït: com trobar el significat més exacte d’un mot, com mantenir els jocs fonètics o de paraula. Ens en podries fer cinc cèntims?

Carlota Gurt:  Buf, cinc cèntims, que complicat! Són mil coses les que entren en joc. Per trobar el mot precís, el més important és haver llegit molt, perquè si una paraula no la tens ben integrada al cap, a l’hora de traduir no et sortirà. Fins i tot, hi ha paraules que coneixes molt bé, però que no uses habitualment i costa més que se t’acudeixin. Per augmentar les paraules “disponibles”, quan llegeixo i trobo paraules que voldria fer servir més o que crec que no tinc al primer calaix del cervell, les apunto en un paper en majúscules. Fer l’esforç d’escriure-les me les grava d’una manera diferent al cervell i després les tinc més a mà.

Altres vegades saps (creus) que hi ha una paraula i no la trobes, no et ve. Aleshores, clar, també tiro molt de diccionaris: el de frases fetes de l’Espinal és una meravella, el de sinònims del Jané, el diccionari d’idees afins… I amb els jocs de paraules, no hi ha altre remei que pensar molt!

Per determinar el sentit de l’original, només dos trucs: els diccionaris monolingües i preguntar sempre a un nadiu en cas de dubte (ja sigui sobre el significat, el matís, les connotacions o el registre).

També  va molt bé comentar la jugada amb companys: sovint et donen idees que ni t’havien passat pel cap. En aquest sentit és molt interessant formar part d’associacions i participar en les llistes de distribució. Jo sóc de l’APTIC, l’AELC i ACEtt, i fa poc amb uns companys hem organitzat una xarxa de traductors literaris d’alemany (la xarxa Seiten). Jo crec que cal fomentar la col·laboració: l’associacionisme té molts avantatges.

Sílvia Romero: També sovint es comenta que alguns idiomes són més rics que d’altres en un camp semàntic concret. Si això és cert, com es resol aquesta qüestió?

Carlota Gurt:  Com pots, ves! Mira, un exemple molt típic: les maneres de riure. L’anglès disposa de molts verbs: chuckle, giggle, guffaw, chortle, cackle, snicker, smile, smirk, sneer, simper, etc. L’alemany també: lachen, lächeln, schmunzeln, grinsen, kichern, losprusten, feixen, griemeln, etc. I el català, què? Riure i somriure. Punt. Aleshores tu hi poses adjectius, adverbis, complements, per matisar el tipus de rialla o somriure, però tampoc no et pots passar perquè, si no, acabaries sobrecarregant el text. Seria tan bonic poder inventar paraules! Potser ens hauríem de preguntar per què els catalans tenim tan poques maneres de riure, oi?

Sílvia Romero: Per traduir bé un autor cal conèixer prèviament la seva obra i la seva escriptura?

Carlota Gurt:  És obvi que com més coneguis l’autor i com escriu millor, però segons què tradueixis no és tant important. És obvi que no és el mateix traduir Thomas Mann que un best-seller de supermercat (encara que l’autor de best-sellers també té un estil propi i per això mateix funciona).

Sílvia Romero: Creus que cal una sensibilitat especial per dedicar-se a aquesta professió? És a dir: cal que el traductor sigui una persona empàtica?

Carlota Gurt:  Empàtica? No sabria dir-te. Cal tenir una sensibilitat especial amb la llengua, sentir que les paraules són més del que diuen els diccionaris, perquè tenen una càrrega emocional (jo per això, només faig literària en català, perquè no sento el batec del castellà). I no només les paraules, també la sintaxi, l’ordre dels elements en la frase és importantíssim, canvia el significat, l’èmfasi. El traductor literari ha de tenir, és clar, sensibilitat literària, però això és gairebé una tautologia. Simplement: el traductor literari ha de ser un enamorat de la llengua i de la literatura.

Sílvia Romero: Quines són les darreres obres que has traduït? Cita’n tres o quatre.

Carlota Gurt: La vuitena vida (per a la Brilka), de Nino Haratischwili per a Navona Editorial; El viatger, d’Ulrich Alexander Boschwitz per a L’Altra Editorial; i L’any dels dofins, de Sarah Lark, per a Rosa dels Vents.

Sílvia Romero: Moltes gràcies per acceptar respondre aquest qüestionari. I ara, més que una pregunta, aquest és l’instant estrella de “La veu del traductor”. Si vols, pots comentar breument allò que consideris més oportú al voltant de la teva professió.

Carlota Gurt: Ui, què puc dir? Només que estic enamorada de la meva professió i que em sento una autèntica privilegiada. Quin tòpic, oi? Però és així. Ah, sí, i un consell: acostumeu-vos a consultar qui ha traduït el que esteu llegint, com amb tot hi ha professionals galàctics i d’altres de més fluixos, i és bona cosa formar-se un criteri propi: no oblideu mai que llegiu a través dels ulls del traductor.