Carles Hac Mor, imatges d’un iconoclasta

A finals de 2017, la Càtedra d’Art i Cultura Contemporanis de la Universitat de Girona, en el marc dels «Encontres de la Càtedra» que analitza cada any l’obra i la figura d’un artista contemporani, va organitzar la trobada «Lletres de Carles Hac Mor. Imatges d’un iconoclasta» coordinada per Maria Josep Balsach, directora de la Càtedra, i per la poeta Ester Xargay. Dos mesos després, Carles Sanuy i Ester Xargay varen organitzar el Contrahomenatge lleidadà a Carles Hac Mor, impulsat per l’Institut d’Estudis Ilerdencs, la Diputació i l’Ajuntament de Lleida. La Doctora en Filologia Catalana Margalida Pons ha cosit un recull d’algunes de les ponències i microponències presentades als dos encontres, el de Girona i el de Lleida, en el llibre Lletres de Carles Hac Mor, imatges d’un iconoclasta (Documenta Universitària, 2019). Aquest petit volum inclou, a més, dos escrits d’Hac Mor.

A les dues trobades van intervenir una sèrie d’escriptors que varen aportar la seva visió personal del poeta traspassat. Carles Hac Mor, un ideòleg de la negació permanent d’esquena al seny, diuen que també estavaen aquestes xerrades -no en presència corpòria com a practicant del Fracassart- tot i que va decidir mantenir-se en l’anonimat absolut, sense dir ni piu…

CHM és un poeta difícil d’encasellar perquè és un veritable escapista. Es presenta com infra-poeta quan abans havia estat anti-poeta; poc després, un des-poeta que escriu subpoemes… Difícil classificar una obra en constant evolució, molt viva. Tanmateix podríem convenir que hi ha uns eixos, unes constants, que adjectiven el seu pensament i que es plasmen en una sèrie de màximes rubricades amb particular empremta: «que mori el sentit» -o, el que és el mateix, «la poètica de la poca-solta»-, «la perfecció és
feixista», «el poeta és un ésser humà en procés d’esdevenir ca», «lluito perquè res no sigui consolidat», «hem superat tots els límits, s’imposa un retorn el desordre»… Divises que s’encavalquen en eixos més concrets com ara: dadaisme/nihilisme, Duchamp/Artaud, generositat/radicalitat, ambigüitat/subversió… Un artista, per tant, que desborda els marges d’una poesia allunyada del jo, poesia oberta al pensament i a l’acció.

En aquest volum calidoscòpic i polièdric, CHM encapçala el recull de les ponències -tot seguit comentem algunes- amb una curta ressenya que ell mateix fa del seu heterònim, l’ínclit nihilista Màrius Palmés. Un activista espasmòdic que construí veritables apories -o «absències de camí»- i que transmetia un hàlit amarat de negativitat vitalista. A més, hi llegirem el text «Periple peripatètic per l’autòdrom de Terramar de Sitges», una composició en la qual el lector, segons anota Antoni Clapés, hi trobarà sintetitzat tot Hac Mor. El mateix Clapés, en una altra ressenya, diu del poeta que és l’escriptor més potent i inclassificable del panorama del nostre temps perquè la seva activitat intel·lectual és un esforç notable per dur els límits «més enllà».

Josep M. Sala-Valldaura, poeta i crític literari, destaca del poeta nihilista el constant capgirar els conceptes més usuals en l’àmbit de l’art i la literatura, rebel·lar-se contra tota mena de dogmes, el que es defineix com a paraperèmies allò que «destarota la causa primera». La seva poesia “diu sense dir”, diu el que no diu i no vol dir res car mai no pretén fer-se intel·ligible.

Margalida Pons, en la seva acurada intervenció, diu que ens trobem davant una escriptura que insisteix tossudament en la dissolució del concepte. Idees que es poden llegir des de qualsevol mena d’acció, vídeo, càpsula o curtmetratge, sense necessitat de seguir una lògica temporal. El seu món textual és nutritiu i inestable com un ou, gomós com «un magma que s’estira ara cap aquí i ara cap allà». I és que l’ou i el magma tenen en comú la destitució del rectilini, la generació d’un sac amniòtic d’on emergeix una escriptura on tot es vincula i tot es confirma amb la regularitat caòtica i sideral.

Joaquim Sala-Sanahuja, sota el títol de: «Una èpica per a la no-poesia de demà», parla de les extenses dissertacions al voltant dels seus mestres, entre ells, Esteve Valls Baqué, el pintor de la no-pintura, entesa aquesta com una mena de desaparició, «perquè les obres se li cremaven per culpa del foc que duien a dins».

Lluís Calvo, intitulant «No ben bé i tant per tant», s’aproxima als dos darrers llibres poètics de CHM. Diu d’ellque és un autor que juga amb l’ambigüitat i amb la relació versemblant dels fets. El poeta no pretén reflectir cap realitat, ni enganyar-nos sobre la seva certesa sinó subvertir-la totalment.

Manel Guerrero destaca que una de les idees fonamentals de la pràctica creativa de CHM és el no-saber, el principi creador de no-saber-res. Segons diu el mateix poeta: «en art, en poesia, de fet no hi ha viatge, o és un viatge cap enlloc o cap a l’inconegut». I aquest no-saber és un principi estimulant per escriure, o fer coses, que l’emparenta amb la dialèctica destructiva d’Antonin Artaud.

Maria-Josep Balasch fa referència al text «Lo país de Maialussa» i del viatge que CHM va fer conjuntament amb l’Àngel Jové i en Benet Rosell per la Franja, la seva terra d’infància, i que descriu com una terra mítica, un espai mental i lingüístic amb una geografia delimitada on el poeta es recrea amb un llenguatge ancestral, un «català arcaic».

Ester Xargay descriu els happenings o accions artístiques en trobades indisciplinaries que va organitzar CHM, com ara els homenatges a Arthur Cravan davant la Galeria Ciento i al Palau de la Virreina. L’experiència
iniciàtica d’uns encontres a la masia del segle XIII, el Carç, situada al Garraf, d’on sortí El Carç: la creativitat del nihilisme, i a on llegim: «l’art és un perill per a la creativitat». Xargay descriu el muntatge, conjuntament amb Carles Santos i Jordi Benito, d’un molt particular Cabaret Voltaire amb motiu de l’exposició-tribut a Francis Picabia. «El resultat de l’acte va ser un desgavell esplendorós, sense solta ni volta, un batibull històric!».

Vicens Altaió li dedica Dos poemes d’(H)Amor a Hac Mor: «Dins el poema sobre el no-res / l’Hac Mor / només / car l’Amor no és sempitern». Afirma que ha estat referent per la seva integritat estètica i que va portar a l’extrem el seu nihilisme. «La història de l’art seria molt diferent sense ell».

Un artista, per tant, que es disgrega a si mateix. Poeta sense patró ni destí, per a qui la lògica no té lloc, ni normes i no hi ha consolidació de res. I és que, com deia el mateix Carles Hac Mor, «la realitat és una ficció!».