Carla Fajardo o la treva sense pau

Enric Umbert-Rexach ha llegit Limítrofes, l’últim poemari de Carla Fajardo (Viena Edicions, 2018), i n’escriu aquesta crítica literària a la Llavor Cultural.

“Escric quan algun pensament o vivència em remou, o sobre alguna cosa que tinc guardada, com una manera de trobar-me o d’acceptar-la, així estalvio en psicoanàlisi”. Declaració d’intencions d’una jove poeta que ja compte els seus llibres per premis. Carla Fajardo (Barcelona, 1989) va merèixer el 21è Premi de Poesia Alella a Maria Oleart 2017 amb el poemari Forats (Editorial Fonoll)i, un any més tard, va rebre el Premi de Poesia Marti Dot de Sant Feliu de Llobregat amb Limítrofes (Viena Edicions, 2018). Bona carta de presentació.

Els poemes de Carla Fajardo creen tot un imaginari amb els quals es qüestiona on són els marges que ens deixa el buit existencial. Versos farcits de vivències que bullen i de reflexions que cerquen l’adaptació a l’entorn. A Forats hi llegíem un text proper i directe construït amb “paraules que fan forats”, un prefaci en tota regla del que és la segona entrega, Limítrofes, on trobem poemes força arriscats que ofereixen un ventall més ampli de significants: “he après a viure en els teus marges i a convertir-los en places majors”.

Carla Fajardo escriu amb molta naturalitat i amb estil de prosa poètica. Fins i tot en els poemes que mantenen una estructura versificada, la lectura és molt narrativa. I això és així perquè, en el seu relat, la musicalitat la trobem en la càrrega metafòrica i no pas en els instruments de la lírica més ortodoxa. Una poètica, per tant, molt prosaica al servei de la recerca d’una identitat a través d’un camí introspectiu, “la supervivència la practicàvem de memòria i fèiem classes per aprendre a fer preguntes”. Així és com la poeta potencia les qualitats evocatives del llenguatge i les utilitza com a vehicle discursiu.

Limítrofes té com a coordenades per una banda la lluita contra els marges que intenta estripar amb les paraules i, per l’altra, la reflexió sobre el gènere femení i la discriminació que aquest pateix, “tinc l’ocell engabiat a les costelles”. L’emmirallament als seus referents, que serveixen d’encapçalament o de cita prèvia als seus poemes, com ara Eva Baltasar, Mercè Rodoreda, Mireia Calafell, Blancallum Vidal, li obren camins per perdre’s o per desenvolupar les seves  dèries. D’entre aquestes cites destaco la de Maria Cabrera, “les preguntes fan soroll i el soroll fa nosa”, perquè esbossa amb més precisió el dir de la Carla, un discurs que amplifica la veu del neguit i la passió però que alhora incomoda. Un relat valent i corrosiu, a parer de la prologuista M. Antònia Massanet, en el qual emergeixen dubtes i propòsits que malden per trobar un lloc en el món: “som l’opressió convulsa d’un peix esclau fora de l’aigua cuetejant amb desesper”. I és que, tot i que per evitar ferides el jo poètic es presenti en forma de “pedra blindada”, la identitat pesa.

Les relacions de parella, la poètica del cos, la reclamació d’un espai propi, la culpabilitat com ombra inseparable, treuen cap en bona part dels poemes: “l’úter no és fàcil d’entendre. S’infla de culpa tot sovint”. I tot seguit es pregunta: quina és la distància d’un mateix amb la seva pell?, on és el límit? I en aquesta disjuntiva agafa forces per transgredir i donar-nos a conèixer altres versions d’ella: “si puc pagar amb el meu cos, és que teniu monedes de canvi” i a voltes es despulla i es reconeix com “una poncella en època d’esclats”. Però, malgrat la clara aposta per una poètica de gènere, no crec convenient subratllar en excés aquest aspecte per tal de no eclipsar-ne d’altres que feliçment l’adjectiven.

I la poeta s’acomiada deixant, com ja feia a Forats, una porta oberta a la seva pròxima entrega: “fugir de la guerra vol dir tenir totes les batalles pendents”. L’esperem a la trinxera.