Canvis, transformacions i ioga

La primavera és una època de molts canvis (físics, emocionals, anímics) i aquests canvis es tradueixen dins el nostre cos. Com ens pot ajudar el ioga a acceptar totes aquestes transformacions internes i externes? Hem contactat amb Jana Casares, professora de ioga, per aprofundir en com el ioga ens ajuda a transitar les èpoques de canvi.

El canvi és una realitat que sempre es troba present en les nostres vides. I quan practiquem ioga aquesta evidència esdevé constant. No hi ha un dia de pràctica igual a l’anterior: el cos no és igual de flexible al matí que a la nit; la nostra ment no està igual de serena si fa un minut ens hem barallat amb algú o hem estat en calma; les nostres emocions no flueixen de la mateixa manera si portem una època pensant coses destructives o bé si nedem en pensaments positius.

Ioga és parar i observar aquestes dinàmiques que normalemt passen desaparcebudes dins del nostre ritme diari. Normalment ens mirem el canvi amb recel i el veiem com una cosa que ens costa d’acceptar, perquè la nostra naturalesa busca com sigui la seguretat d’allò conegut. Aquesta seguretat que en la primera infància és tan important per créixer amb confiança i autoestima, ja d’adults es pot convertir en una presó disfressada de refugi.

Buda deia que la majoria dels éssers humans passen tota la seva vida navegant amb una barca amunt i avall en la mateixa vorera del riu, sense atrevir-se a fer la travessa que els durà a l’altre costat.

Si la vida és canvi constant, ¿no seria millor buscar les eines per aprendre a viure en la incertesa? El ioga ens convida constantment a anar a l’altre costat del riu.
Ens va mostrant què som i què no som, sobretot allò que no som.
Desvestint al personatge ens anem apropant a allò essencial: nosaltres sense condicionaments.

Quan naixem ens donen un nom. Els nostres cuidadors ens etiqueten com a simpàtics, guapos, intel·ligents, grassos, valents, forts, tímids… i ens ho creiem.

Creixem en un entorn, anem a una escola, tenim uns amics, una família determinada amb una determinada manera de pensar sobre el que està bé i està malament. Una ideologia política, unes creences… Nosaltres, que
volem encaixar i agradar a tota costa, ens anem convertint en el que s’espera de nosaltres…
Això és heretat, no és nostre, però tampoc és nostre el que creem si per rebel·lia reaccionem i ens convertim en tot el contrari. Som el que hi ha més enllà d’això.

La manera d’aprofundir en nosaltres no és rebutjant els nostres condicionaments, sinó obrint l’espectre mental, ampliant la nostra visió i questionant-nos les nostres certeses.
No ens hem de creure res del que pensem i encara menys creure que som els nostres pensaments.
Necessitem estar molt farts de “nosaltres” per començar una relació autèntica amb Nosaltres.