Càntara: ponts, transvasaments culturals i poesia del paisatge
Diumenge 28 d’octubre Sònia Moya va presentar el seu quart poemari Càntara, en un espectacle poètic i musical a la Sala gòtica de la Basílica de La Seu de Manresa, acompanyada de la sensibilitat musical i virtuosisme de la guitarrista María di Pace. Emmarcat dins dels actes del programa de la Capitalitat Cultural manresana i, també, dins del cicle literari Tocats de Lletra, el poemari Càntara va fer ressonar La Seu màgicament, a través de la interpretació a la guitarra, l’arpa, el hang o el ronroco de María di Pace, que va tenyir de sons mestissos, flamencs, orientals i mediterranis la paleta poètica de Moya. Laura Basagaña va ser l’encarregada de fer una breu introducció del poemari abans de començar l’espectacle. Podeu llegir el text de la presentació, tot seguit.
La guitarrista María di Pace musicant poemes de Sònia Moya a la sala gòtica de La Seu de Manresa, durant l’espectacle ‘Càntara’ | Foto: Txus Aloy.
Sònia Moya, a través del poemari Càntara, ens fa un convit a la celebració del paisatge, la vida, la fusió de cultures i el símbol del pont: tan present a Manresa i tan simbòlic en la Capitalitat de la Cultura Catalana.
Càntara és una paraula que la poeta Sònia Moya ha triat per donar nom al poemari, perquè la seva sonoritat és semblant al mot que en àrab serveix per designar la idea de pont. Aquesta paraula, a més, ens transporta a l’imaginari comú dels càntirs, d’aquelles mesures que servien i serveixen per emmagatzemar aigua i líquids diversos. No en va, aquests símbols, ja que la poeta retrata, al llarg de tot el poemari, la quotidianitat, l’origen de les coses, els detalls microscòpics que ens condueixen a la situació actual. És a dir: l’enllaç entre present i passat, entre ferida i cicatriu, muralla i enderroc. I ho fa a través d’un viatge en mètrica lliure, amb versos trencats, i valent-se dels recursos de l’al·legoria, la metàfora, l’antítesi o la paradoxa.
Escrutant la natura com a metàfora de la vida, que és fèrtil però també salvatge, Sònia Moya ens parla dels camins fressats de la memòria. Del ball àlgid i també àcid de la imaginació. Càntara és una veu que ens canta a recordar, a no tenyir amb les urpes de l’oblit aquells records que fan tan mal. Càntara és també l’enreixat de la barreja, el riu on es fa el transvasament de les Humanitats i de la cultura, el pont que comunica canvi, la comunió de veus diverses que s’agermanen i intercanvien punts de vista. El pont que connecta i expandeix, on s’emirallen l’arrel i l’arbre: l’ahir i el demà.
L’espectacle de ‘Càntara’ fusiona la música de María di Pace amb els versos de Sònia Moya | Foto: Txus Aloy.
La filòsofa Marina Garcés ens recorda en el llibre Nova il·lustració radical (Anagrama, 2017) que no podem deixar de banda les Humanitats ni en la vida, ni a les aules, si volem aspirar a la llibertat i al sentit crític. Penso que aquesta voluntat d’esperit crític, de repensament, i la idea de perseguir l’art amb finalitats humanístiques, socials i humanes (o quotidianes) també hi és dins d’aquest poemari. En tot el llibre hi ha la voluntat de provocar el canvi, d’analitzar les realitats incòmodes i virar-les cap a situacions més plenes d’humanitat, de calidesa, de poesia.
Al poema “Esbós”, Moya escriu: “Dibuixar un pont/ i dir revolta/ o dir ara/sí/ que tot és possible.”
Per tant, la poeta encara amb valentia tot allò que cal transformar en termes socials, humanitaris, personals, posant la mirada en les persones o estats més vulnerables, i ens encoratja a revoltar-nos contra la injustícia, empatitzant amb aquell qui pateix, a través de la metàfora de l’esquerda, de la incomoditat, de la rigidesa, del desencaix.
Sònia Moya recitant els poemes de ‘Càntara’ a la sala gòtica de La Seu de Manresa, acompanyada de la músic María di Pace, que ha compost paisatges sonors per a l’ocasió | Foto: Txus Aloy.
El feminisme, l’ecologisme, la defensa dels drets humans i socials, els estralls de la insatisfacció, el paper de l’art en la societat o l’empatia amb d’altres realitats diferents a les nostres són els temes que apuntalen tot el poemari, carregat de sentors, reflexions i píndoles de saviesa inspiradores i entreteixides partint de l’element de pont com a emblema i figura al·legòrica.
El pont pot ser comunicació, però també desnonament; pot significar connexió, però també desarrelament; pot conjurar aires de canvi o mentalitat estàtica, tot depèn del context, dels ulls amb què mirem el paisatge, de les oportunitats i prejudicis amb què banyem la realitat.
Moya emprèn un camí on analitza situacions de desfeta personal, social i s’aboca cap a un procés transformador. El llibre s’estructura en tres parts, que reben el nom dels elements arquitectònics que conformen el pont: “Pilar i contrafort”, a la primera part; “Tauler”, a la segona; i “Llum”, que seria un element més metafísic, dins de la idea del pont que interacciona amb el paisatge, en la tercera part del llibre.
La poeta Sònia Moya, acompanyada de la guitarrista María di Pace, durant l’espectacle ‘Càntara’ a la sala gòtica de la Basílica de La Seu de Manresa | Foto cedida per: Basílica de La Seu de Manresa.
La poeta es posa als ulls de l’immigrant, es calça les sabates de “la por/ per vèncer la por” i navega per un mar que de vegades no és cap pont. Al poema “Gibraltar” la poeta es pregunta “Quanta sal/ li caldria al mar/ per fer-se pont” i resumeix les desigualtats entre primer món i tercer món, retratant a cop de vers el destí fatal de qui escapa de la guerra i arriba a un país on no és benvingut. La temàtica de denúncia i crítica social també s’aborda a “Open arms” on la veu poètica relata el viatge en patera d’una persona refugiada que defuig misèria, fam i violència i s’aventura a fer un viatge perillós sota la promesa d’un futur més amable. També a “Savon noir”, la poeta compara l’exotisme d’un perfum de sabó forani, amb els records i enyorança que evoquen aquestes olors a qui ha hagut d’abandonar involuntàriament la ciutat d’origen i pertinença, les arrels del cor, per pura supervivència, devorant aquell perfum que li és “enyor,/ casa/ i guerra.”
Al poema “Incertesa”, la poeta escriu: “Enrere/ hi ha tot allò que sap.// L’avui/ és un pont/ que no gosem creuar.” La poeta ressegueix els punts negres del fet de viure: de fet, per saber allò que cal esmenar, cal fer un exercici de coneixement, d’autocrítica; cal conèixer per poder canviar les coses. Al poema “Transformar”, Moya escriu: “Per transformar/ calia entendre.”
El paisatge esdevé metàfora de l’ànima i de la pell. Al poema “Esquerdes”, la veu poètica dona veu a aquells a qui no en tenen: l’esglaó més dèbil, les persones que es troben en situació de vulnerabilitat. I al poema “Ombra”, la poeta ens interpel·la a ser conscients del canvi, a ser-hi presents, a d’una manera conscient aportar el nostre gra de sorra per canviar les coses i transformar la realitat cadascú des del seu àmbit i de la manera que pugui: “En la incomoditat de la llum/ va saber/ que l’ombra del pont/ no porta/ enlloc.” L’ombra és només un miratge, ens diu la poeta. Allò que cal és creuar el pont. Posar-se a la pell de l’altre, comprendre i fer l’esforç de transmudar prejudicis. Fer l’esforç (incòmode) de creuar el pont, d’implicar-se en el canvi, de no abanderar l’element estàtic i abraçar la coresponsabilitat i l’acció comunitària per transformar tot allò que pot ser susceptible de ser entès i fet d’una manera més digna i humana.
Jordi Estrada apunta al pròleg del llibre que el poemari juga hàbilment amb l’ambigüitat i aleatorietat del fat, ja que els mateixos símbols i elements poètics segons el context de cada poema, queden descrits com a càstigs o benediccions. I és cert que els símbols que recorren el poemari: l’aigua, la pedra, la llum tenen aquest valor de bidireccionalitat, de transversalitat, del doble cor que tenen totes les coses. El poeta romanès Marin Sorescu escrivia: “Em miro les coses/ dues vegades./ Una per estar alegre/ i l’altra per estar trist.// Els arbres tenen una rialla/ a la corona de fulles/ i una llàgrima gran/ a les arrels./ El sol és jove/ a la punta dels raigs,/ però els seus raigs/ estan ben clavats en la nit.// El món es clou a la perfecció/ entre aquestes dues cobertes/ on he amuntegat totes les coses/ que he estimat/ dues vegades.” I la poeta Sònia Moya, amb el deliciós vaivé de Càntara, ens ve a recordar això mateix. Que tots podem ser alhora derruïts i reconstruïts, podem ser qui cau o qui ajuda a alçar el vol a l’au ferida.
Per acabar aquest viatge poètic, no ens podem oblidar d’un altre dels eixos de Càntara: la visibilització del valor de la paraula, aliment restitutiu de l’ànima: “Allò que ja no hi és/ pot tornar a néixer.// Rebrot de maó i ciment/ cap al nord del nostre viure.//La primera pedra: la paraula.”
Gaudim doncs de l’art poètica i de les emocions i elixirs que transporta la sàvia i compromesa veu de Càntara.
Llavor Cultural
Som el setmanari cultural de literatura que alimenta l’intel·lecte
Amb el suport de:
