Berta Giraut, el que mai no comença fa un empatx a la llarga

Enric Umbert ha llegit el debut poètic de Berta Giraut ‘Com l’estel que no hi és’ (El Gall Editor, 2020).

Començar per l’epíleg i arribar amb la paraula ben apresa al principi. O, altrament, començar a partir de “la llum com un final” i acabar per dir-nos que “algú encara és viu”.

Aquesta és la declaració d’intencions que la poeta Berta Giraut exposa en el seu primer poemari, ‘Com l’estel que no hi és‘ (El Gall Editor, 2020). Escriure versos per la necessitat de mostrar que de forma circular et retrobes amb l’origen. Escriure per furgar temps viscuts i entomar el present amb la fortalesa que suposa passar comptes amb un mateix. O potser per deixar testimoni escrit – “perforar l’escletxa”, en diu la Berta- d’una etapa vital que s’esvaneix com la boira.

‘Com l’estel que no hi és’ s’endinsa per un llarg passadís que té de pòrtic el poema titulat “Fi”, el límit o el destí, i es tanca amb un darrer anomenat “Inici” que sembla obrir la resclosa a una nova vida, a una nova entrega. Entremig d’aquest corredor trobem una galeria farcida d’imatges, d’ ”escampalls de tu mateix” penjats a la paret de la memòria, i una “pàtria feta miques” on es conjura l’oblit. La Berta examina a càmera lenta els espais on reverberen els ecos d’una vida, la infantesa i el temps escolar -de setembre a juny passant per les vacances-, la mort i els territoris màgics on escoltem els ecos de la memòria “un temps al cel d’ivori / que
cap ocell esquinça”. Però de forma especial copsem el desig i l’absència o, cosa equivalent, l’estel que s’enlaira i desapareix. I, per descomptat, l’amor i les seves contradiccions amb la inherent brega, “la daga dels llençols”. Un reguitzell de motivacions i rastres de neguits representats en un escenari ple de vida. Tot dibuixat i explicat, fet explícit, per una ploma novella, però ferma, que sap com separar “les síl·labes de l’ànima”.

Berta Giraut és actriu de professió. Molt bé. És per això que els poemes brollen des del “cor de l’aparença”? Ve d’aquí la plasticitat d’unes imatges com ara “m’encenc un ciri i cuino el dol lleuger”? Potser. Sigui pel motiu que vulgui la poesia de la Berta es bressola, amb naturalitat i proporció, per la zona fronterera que hi ha entre la realitat i la ficció o per “l’aire que hi ha entre els versos”. Segurament el seu dir poua més en les múltiples lectures poètiques i experiències de l’art dramàtic que no pas en una lírica concreta. Però, en tot cas, puc intuir un cert eco de la poeta Gemma Gorga quan parlava de com “descordar la realitat botó a botó” i que la Berta reprèn amb un “em descordaré el cos i el donaré a l’atzar”. Hi trobaríem rastres de Feliu Formosa i de Josep Maria de Segarra de qui, com ella mateixa afirma, se sent deutora. Però a diferència de molts debutants, no esventa mots tan en voga com “vertigen” i “abisme”, sinó que desplega un llenguatge sobri i planer per descriure el punt d’estranyesa d’un fet trivial i efímer, “què fa la nit al got / i el ram a les estrelles”. Sense oblidar l’originalitat d’uns títols que semblen dialogar entre ells, especialment el del mateix llibre i els
que encapçalen les tres seccions, com ara “Plou amb una impertinència magistral”.

Berta Giraut supera amb solvència la provatura d’una primera entrega malgrat el neguit indefugible de qualsevol estrena. No tindrà cap mena d’empatx, ni a la curta ni a la llarga, perquè ha començat un nou projecte amb “l’encant enardit”. Aconsegueix que la lectura dels seus poemes llisqui sense entrebancs a cavall de versos molt atractius com ara “el
riu m’ha cosit el teu nom a les venes”, o aquest, “veure’t vol dir triplicar l’acrobàcia”. S’ateny escrupolosament als elements consubstancials de la retòrica, mètrica i rima, metàfora i sinestèsia, per endreçar una poètica que “forada la raó”. Es fa evident que ha assajat a fons la melodia perquè brolla sensible al servei de despullaments inqüestionables, “soc a l’oest de les
coses que importen. / Els ulls fulguren com l’estel que no hi és”. Una expressió honesta, precisa i sense artifici, darrere la qual hi ha un treball d’oralitat i respiració impecable, fruit, això sí, de la pràctica declamatòria. Una veu que en cada racó convida a ser escoltada.
Berta Giraut està d’estrena. Llegiu-la.

També podeu escoltar-ne la lectura que la rapsoda Txell Sota en fa del poema “Assaig”.