Baixauli & Benesiu a La Calders

Manuel Baixauli i Joan Benesiu -pseudònim de l’escriptor Josep Martínez Sanchis- tenen dues coses en comú: són escriptors valencians i fan bona literatura. Si ‘L’home manuscrit’ va servir per fer àmpliament conegut Baixauli entre la comunitat lectora, Benesiu va pel mateix camí gràcies a ‘Gegants de gel’. Tant Baixauli com Benesiu, a més, acaben de guanyar un premi: el Crexells ha guardonat Baixauli enguany per ‘La cinquena planta’ i Benesiu, autor de ‘Gegants de gel’, ha obtingut el Premi Llibreter. El 20 de juliol van ser tots dos a la llibreria Calders. Van parlar a bastament sobre el virus de l’escriptura i ens van acostar als paisatges misteriosos i suggerents de les seves obres.

Manuel Baixauli i Joan Benesiu van visitar la llibreria Calders la setmana passada. A la foto són al costat de l’editor de Periscopi Aniol Rafel i la llibretera i escriptora Isabel Sucunza | Fotos: Laura Basagaña.

Isabel Sucunza, llibretera de La Calders, i Aniol Rafel, editor de Periscopi, van presentar els escriptors convidats. “Manuel Baixauli és un autor de carrera consolidada i té un prestigi merescudíssim. El vam descobrir amb L’home manuscrit i gràcies a Baixauli vam poder arribar a Gegants de gel de Joan Benesiu, una feliç coincidència”, va introduir Rafel. Sucunza va expressar l’alegria d’acollir als autors de dos dels llibres més interessants que han estat publicats enguany.

Més tard, Baixauli va explicar com havia conegut Benesiu. “Ho explico al pròleg del llibre, però ho rememoraré ara aquí, també. M’havien convidat a participar en un acte a Alcoi, juntament amb uns altres sis autors. Hi presentàvem un llibre col·lectiu i no va venir gaire gent. Una de les poques persones que hi havia al públic era Joan Benesiu, que em va dir que m’havia llegit i que s’havia identificat molt amb la meva obra. Em regalà Intercanvi, la novel·la amb què havia guanyat el premi Ciutat de Xàtiva, publicada per Bromera. Vaig trigar gairebé un any en llegir-lo i us parlaré més d’aquell llibre, que de Gegants de gel. El que em va cridar més l’atenció de Benesiu fou la manera d’escriure, perquè el que més m’interessa és l’estil, la veu. Té una prosa fluïda. Parle del que parle, estic a gust escoltant, com qui va passejant en una barca. Incorpora diverses històries secundàries enllaçades a la història troncal. Però intercala històries reals basades en fets reals que són interessantíssimes, com ara la de Michel Foucault, l’evolució de la psiquiatria, les deportacions dels jueus, o la història d’Alfred Döblin i el seu fill. Hi ha moltíssimes referències de llibres i pel·lícules – ens parla de Houellebecq, de Foucault- elements que també trobem a Gegants de gel. A Intercanvi les històries secundàries gairebé treuen el protagonisme a la història principal, però la mestria de l’autor fa que la lectura valgui la pena. A Gegants de gel la història principal és molt potent i el que crida l’atenció és l’ambició de l’autor, que construeix un relat allunyat dels tòpics, artístic i profund, amb el tema de la frontera i la identitat com a punt de partida”. Joan Benesiu, més endavant, va enviar la segona novel·la que havia escrit a Baixauli.

“Em va dir que ningú volia publicar-li i que no guanyava cap premi. Que els editors no la volien. Se’l va autoeditar i me’l va enviar. Me’l vaig llegir de seguida i vaig tenir una sensació molt bonica. Aquella sensació de quan llegeixes un manuscrit d’un desconegut i et dius ‘ací al darrere hi ha un autor’ -rememora Manuel Baixauli-. Més tard vaig escriure un article al Quadern del diari El País i tres editors es van interessar pel llibre. Un d’ells, Aniol Rafel -editor de Periscopi- va decidir tornar-lo a publicar, millorant-ne el títol, l’edició i el disseny. I avui aquest llibre va per la quarta edició i ha guanyat el Premi Llibreter, un dels més prestigiosos”.

La vida i l’escriptura

“L’home manuscrit em va encantar perquè descrivia una sèrie de sensacions que m’eren molt familiars. Feia molt de temps que no llegia un autor valencià que em fascinara tant, fins al punt que quan vaig veure que Manuel Baixauli presentaria un llibre a Alcoi vaig decidir anar a saludar-lo”, recorda Benesiu.

“En una altra ocasió vaig visitar Baixauli a Sueca, mentre ell estava composant La cinquena planta. En una paret molt gran i molt ampla hi havia un esquema. Un esquema de la novel·la que estava escrivint. No vaig preguntar res i vaig esperar a que enllestís el llibre. Amb La cinquena planta vaig confirmar el que ja sabia: que l’autor tenia un estil extremadament proper, interessant i que confeccionava les trames d’una manera molt brillant. La complexitat del llibre em va tornar a fascinar per la quantitat de maneres de dir, de formes de contar especials, on no importa el tema de què es parle, perquè tu vas a deixar-te dur pel llibre d’una manera màgica. M’interessen molt els aforismes que surten dins del llibre: la mà oberta com un desert, un lloc on aparentment no hi passa res -i on vas a morir- però que si t’hi fixes més hi ha petites vibracions. Em recordava algunes seqüències de pel·lícules amb planos llargs on en un moment donat hi ha un canvi de paisatge, unes vibracions estètiques. Em féu pensar en Tarkovski i en la distanciació que prenem amb les coses belles, però també amb les possibilitats de redempció que tenim”, comenta l’autor de Gegants de gel.

A mesura que la conversa avanci, Baixauli admetrà que la primera versió de La cinquena planta va ser escrita a cegues i sense esquemes previs, però que un cop acabada la novel·la l’autor se sentia -durant la lectura-“viatjant perdut en una ciutat que desconeixia, de la qual no tenia mapa” i que va ser llavors quan va iniciar les posteriors revisions i l’esquema que tant va cridar l’atenció de Benesiu. “Esquema i text es van anar nodrint l’un a l’altre, fins que vaig passar-li la versió final a en Josep Lluch, l’editor”, confessa l’escriptor de Sueca.

“És una literatura complexa -la de Baixauli- diuen els crítics, que exigeix que el lector faci un esforç. Conté salts temporals, no hi ha diferències entre el que es presenta com a realitat i com a ficció, es presenta en un estat d’igualtat l’estat de la vida, com el de la mort. Alguns lectors estan acostumats al territori asfaltat del realisme i potser s’incomoden amb literatures més treballades”, opina Joan Benesiu. “Hi ha personatges que apareixen només una vegada, existeix una polifonia de veus que fan que aparegui una reverberació en el relat. I en un punt, la novel·la comença a fer-se música, a fer-te percebre les coses. Aquest és el mèrit. La novel·la parla de les coses ocultes, d’aquells magatzems del passat, espais que tenim amagats i que ens són necessaris per viure. És una novel·la plena de metàfores, aforismes i contes breus dins de la mateixa novel·la”.

Les zones d’ombra i els icebergs

Al torn de preguntes algú del públic pregunta de quina forma es va triar el títol ‘Gegants de gel’, ja que inicialment l’autor Joan Benesiu havia batejat el manuscrit amb el nom de ‘Els passejants de l’illa de Xàtiva’.

Baixauli respon que “el llibre de Joan Benesiu explica una història universal i trobava que el primer títol contenia una referència massa local. La imatge poètica dels gegants de gel és una metàfora de tot el que conté el llibre i em va semblar un títol suggerent”.

Aniol Rafel i Joan Benesiu comenten que no es posaven d’acord amb el nom i que van trobar el punt mig en la suggerència de Baixauli, que afirma mig enriolat -però de manera seriosa- que li sembla sorprenent que un llibre que a ell li agrada hagi tingut èxit. “Normalment quan un llibre m’agrade, fracassa. Els llibres que tenen molt d’èxit no m’agraden i els que defenso no tenen èxit. Aquest és el primer cas que m’agrade un llibre i que, a més, té èxit”.

Més endavant, els editors dels dos autors -Aniol Rafel i Josep Lluch- desvelen els perquès de la seva tria. Rafel explica que “sovint el sector t’intenta vendre fórmules d’èxit i mai funcionen. Els editors no ens podem guiar per allò de que si hi ha tal ingredient, aquell llibre funcionarà. Hi ha llibres que no tenen els ingredients que han de tenir, però a canvi tenen una ànima que connecta amb tu i que fan que els recomanis”.  D’altra banda, Lluch comenta que la crisi ha accentuat la precarietat i que “l’editor ha de tornar a la intuïció personal íntima”. El públic eventual minva i es manté el públic fidel, per tant “cal escoltar la vibració íntima que ens fa decidir si una cosa val la pena o no”.

Benesiu assenteix i explica que en el procés d’escriptura succeeix el mateix: “Necessites fer alguna cosa en la que creguis -sense prejudicis- perquè si barreges prejudicis i creences en surt una barreja estranya”. L’autor de Gegants de gel rememora algunes pel·lícules -aparentment “difícils” o trencadores- que l’han inspirat i s’atura, també, en la idea de l’observació i el fet de permetre’s sortir d’allò establert.

Baixauli hi està d’acord: “Aquestes coses són les que val la pena de fer” i afegeix que “s’ha d’escriure contra el públic, perquè al públic li agrada que li donen canya; que no li ho posen tot fàcil-diu mig rient-. En un llibre hi ha d’haver zones d’ombra, espai per a la imaginació”. L’escriptor de La cinquena planta s’enfronta al text sense saber com acabarà, ja que “la forma es va creant a mesura que l’escrius”. El text va partir d’una imatge: “Un edifici enorme de cinc plantes que es movia com un autobús”. Durant el procés d’escriptura, “t’has de sentit totalment lliure, has de fer que les coses siguen com tu les veus, donant al text una coherència artística. Per a mi la literatura és art i aquesta és la premissa bàsica”, diu Baixauli, que dóna un últim consell: “Quan a alguna cosa li tens aprensió, li has de mirar els ulls a la bèstia”.

Benesiu mira de cara a “la vida normal” i busca la manera de fer-la més suportable, mentre es pregunta si aquella vida és prou interessant. Baixauli opina que qualsevol vida és interessant mentre estigui ben narrada, perquè allò que compta és l’estil. I rebla el clau: “Les coses més importants són aquelles coses que ens semblen inútils”.

La vetllada va acabar amb el desig de buscar altres obres d’aquests autors que reflexionen sobre les coses visibles -i també les invisibles- d’una manera poc habitual, plena de lirisme i amb escletxes on hi cap la filosofia, l’humor, l’autoconeixement i l’art de la paraula.