Arca mínima: el cos en lluita

El cos lluitat, el cos en moviment, el cos com a via per a la comunicació i com a senya identitària. El primer poemari de Núria Busquet Molist (Cardedeu, 1974) se centra en un estudi del cos, progressiu i al llarg del temps. Arca mínima (Edicions Tremendes, 2016) parteix del mite bíblic de Leviatan i de la pel·lícula d’Andréi Zviáguintsev. Núria Busquet ens condueix al redescobriment de les múltiples cares del nostre habitacle mínim, una arca viatgera i en transformació. Estructurat en cinc parts, el poemari explora els signes de resistència, insubordinació, identitat, reconciliació i lluita.

Dialogar amb el cos. Reconsiderar-lo. Parlar-hi. Amb el cos rebutjat, amb el cos reacceptat. Això és el que fa la poeta Núria Busquet en l’estudi poètic d’Arca mínima, que fa que ens endinsem a les entranyes del nostre ésser. ¿Hi ha dolor, dins d’un cos? ¿Solitud? ¿Romanents d’alegria antiga? ¿Hi ha sediments de decepcions covades i de freds matisats pel desgast, pel caliu del temps? Les hostilitats cristal·litzen i formen part del paisatge corporal i holístic dels nostres jos. Busquet observa, furga, escura, grata i enceta certes disquisicions sobre els orígens, sobre els punts de partida i arribada, sobre les reflexions del viure. Amb una sintaxi trencada, amb l’ús de metàfores cromàtiques i veu afilada, la poeta retrata la metamorfosi quotidiana i anímica, les presons corporals, les ferides vitals: “Cos del temps./ Embolcall equivocat./ Tous de carn de bat a bat mancats d’ordre i de concert/ ésser nu sense sabata/ descoratge/ ineptitud/ fas tentines en la runa sense flama/ ets cuirassa venjativa del gran buit.”

Al poema “Antecedents”, la poeta ens situa en l’escenari estudiat: la matèria work-in-progress, el destí heraclitenià del canvi, la lluita del jo intern per adaptar-se i fer seu el canvi profund i perenne. La qüestió del pas del temps, el cos com a receptacle de buidor -i per contra, de plenitud- és un dels fils que Núria Busquet descabdella al llarg de tot el poemari. És interessant, també, observar dins del poema que obre el llibre la descripció acurada i sintètica -en forma de collage- de la matèria corporal que obsessiona l’autora: “burca-teranyina-escorça/ pell-tissatge/ immaculat/ barandat/ quadriculat/ arca/ mínima/ que el temps/ ens esgratinya.” En la tirallonga evocadora de mots-idea que conformen els versos sincopats de Núria Busquet, la poeta ens suggereix la idea dels límits: el cos com a frontera entre l’espai anímic interior que ens separa (i alhora permet ajuntar-nos) amb altres éssers. El mot “burca” -idea metafòrica de presó, de màscara, d’amagatall- es fusiona amb l’altre mot que conforma el vers: “teranyina”, que representa la idea de teixit expansiu, de solcs i de clarianes, d’irregularitats i laberints, alhora que pot representar la idea de quedar-se entrampat o empresonat en un territori perillós. Els versos següents configuren en un degoteig in crescendo les formes del paisatge: el cos com a unitat embaranada -fronterera, delimitada amb quadrícules- que s’emparenta amb l’ideari cristià de temple, de nitidesa, de tradició recatada que l’autora rebutja, defensant un feminisme combatiu. El poema acaba amb la reflexió metafòrica que descriu el cos com a habitacle, com a embarcació que custodia diverses fases del jo, secrets, idees, tempestes; una arca bàsica, que el temps fa anar per allà on vol.

La poeta s’acara al cos i mira de comprendre’l. Hi conversa a través de tres diàlegs. Si en el primer diàleg el jo poètic s’endinsa en la identitat i en les rebel·lions endògenes, en la segona conversa l’autora parteix del cos com a ens destructor. El cos pot ser, també, un “arbre sense branques”, una “presó-cor/ orgasme-buit./ Llengua/ balconera/ que irrita els necis.” El tercer diàleg apunta cap a una reconciliació violenta i furibunda, el sacrifici d’abandonar-se a l’acceptació, l’aposta per una no-neutralitat que podria ser malaltissa i per un posicionament de la matèria identitària i anímica amb la còrpora; fet que comporta un aliatge turbulent i, a voltes, insubordinat.

En la segona part del poemari, “Clofolla definida”, la poeta aprofundeix en els inferns del cos: tortures, abusos, morts i altres desgràcies infringides cap a cossos femenins i cap a la mare Terra. I en el tercer bloc de poemes, “Desnuaments”, l’autora transita els territoris de lluita anímica i corporal -la dependència- a través de poemes en forma de prosa: “a força d’empassar sargassos hem esdevingut experts desfent nusos de dos llaços: aquell que ens va nuar i aquell que ens obliga eternament a amputar-nos de nosaltres.” I també hi ha lloc per a l’engendrament de noves vides, les negociacions que la maternitat comporta i la solitud dels canvis.

Els “Mètodes de deducció” conformen la quarta part del poemari, un recorregut que transita el cos com a camp de batalla: “ser esquelet i siguir viu/ remuntar sobre la carN.” Unes reflexions que subratllen les variabilitats, les necessitats del cos, la lluita que cal emprendre per a la vida. Finalment, la darrera part del poemari és la que dóna nom al llibre i consta d’un sol poema que compara la matèria corporal amb el Leviatan bíblic del Llibre de Job. Les reflexions sobre la vida i la mort, els límits del cos i la importància que atorguem a la còrpora a l’hora de definir-nos en són el principal eix temàtic.

Núria Busquet sargeix reflexions violentes que sacsegen cos i ànima. A través del collage líric, de la precisió del trencament de versos, de l’amputació de prejudicis, de la indagació en la matèria endògena, trobem poemes valents  i viatges salvatges: “Què hem de fer-ne, de les mans, si se’ns nuen a la vida i la vida les desnua una i una altra vegada? Llançar llaços, replegar-se, enfonsar-se al líquid dens: pouar, rebels, un coratge”, ens suggereix la poeta en el seu intens primer poemari.