Aquil·les, de Jordi Valls

El poeta Guillem Gavaldà comenta el poema “Aquil·les” de Jordi Valls, inclòs en el poemari ‘Guillem Tell’ (AdiA Edicions, 2016).

Com verolar, suau, dins la ballesta. Dins la punta i dins l’aresta. Dins l’os temptant-me. Agut. Perforant-me tot el greix. I sucosa poma foradada.
Així, Guillem Tell. Així, també, Jordi Valls. Com verolar el poema i fruitar-lo. Clavar les dents, sense permís, per gotejar la paraula enganxosa a la barba. Gaudir de l’acidesa poètica al paladar mentre el vers t’assageta.
És a Aquil·les, a ple epicentre del poemari, on la mirada de Valls es mostra, segurament, més agosarada i el llenguatge es repulsa entre el món clàssic i l’atemporalitat brodwayana. Trenca el codi. Fragmenta, cus i recrea la tradició mitològica. Així és com <<comença el laberint>>; en l’amor bifurcant-se a partir d’un pastitx entre el cicle troià i el cicle cretenc, entre les ones del mar i l’angèlica Streisand dels seixanta. L’amor passional que traspua sexe i es desboca, que venera exclusivament els òrgans, l’admiració gairebé pornogràfica pel plaer, priapeua i hollywoodenca alhora, a partir de la relació entre Patrocle i Aquil·leu, i, d’altra banda, del Minotaure i Pasífae, i l’amor social lligat a la racionalitat política i l’ordre cosmològic, patriòtic i asèptic, amb una voluptat asexuada, fatigada i mixoscòpica per Aquil·leu, Briseida, i Minos per Pasífae.

Però, tanmateix, Valls hi afegeix un nou joc simbòlic transformant el personatge de Pasífae sota el nom de Persèfone. Aquí, no només s’intueix una crítica en relació amb Gènesi 3:13, Semònides d’Amorgos, o les referencies misògines d’Hesíode, sinó es manifesta i es projecta la iconografia paradigmàtica de la dona com a ésser infernal, <<a quatre grapes>> absorbint vida, que confina la seva erudició a la perversió absoluta. Però, tot i això, és el desig el que sobreviu al discurs, el que aferma la pulsió de la veritable essència poètica.

I la realitat es projecta híbrida. Excessiva i mutant. Es desproporcionen els límits a partir de l’animalitat humana, a partir del consol carnal. Ni Briseida, ni Minos, ni la sorra de la platja on carda el toro són la polpa del poema, sinó un tros de la pela que arrana el ganivet. Al pinyol hi trobem l’admiració superheroica, la supremacia i la normativitat, les qual, Valls, prefereix travessar amb la fletxa fins esquerdar-les.

El poeta Jordi Valls, recitant a La Createca | Foto: Arxiu particular.

“Are the luckiest people in the world”, d’Aquil·les de Guillem Tell, de Jordi Valls

AQUIL·LES

Briseida, no m’enyoris. Amb els ulls tancats sents el meu batec en lentes onades. No gaire lluny, capgirades les javelines de bronze, es despleguen en para-sols que fereixen la sorra de la platja, i així el trau al llom del toro que basteix l’ombra del bolet fastuós. Persèfone, a quatre grapes, excitada en un bany d’espores, rep l’envestida de la bèstia, però és Minos qui ocupa el lloc de Persèfone, i comença el laberint. Neva porpra dins la capsa de música, allà són els pares que no han tornat, com uns tristos ambaixadors de l’oportunitat perduda entre les coloraines. La música es multiplica en crit. Tu, Briseida, pots ballar “People” de Barbara Streisand en un fil de veu que et transporti a la sortida d’Ilion, camí d’ Alba Longa o camí d’ Ítaca, on l’esperança es dissoldrà en noves decepcions. Per a mi, l’anus de Patrocle ha engendrat un destí a la mida dels déus. Odisseu i Enees encara viatgen entre les ones, i van amb compte, per no desvetllar-te.

Jordi Valls

Guardar

Guardar

Guardar

Guardar

Guardar

Guardar