Antoni Vidal Ferrando: l’arrel agafada (Per Lucia Pietrelli)

Llavor Cultural se suma a l’acció poètica conjunta que serveix per homenatjar els nostres #SèniorsPoètics vius. Avui, dia 16 d’octubre, una colla de plataformes culturals dediquem les nostres pàgines -virtuals o en paper- a homenatjar els poetes sèniors de casa nostra. Arran del cas de Francesc Garriga, poeta importantíssim dels nostres Països Catalans, que no va ser (re)conegut per la totalitat de la societat en vida, i com molt bé explicava el poeta Jaume C. Pons Alorda al digital de cultura Núvol, l’acció poètica pretén donar a conèixer i difondre el valor que té l’obra de tants i tants poetes grans de casa nostra, que mereixen ser reconeguts ara i aquí. Lucia Pietrelli homenatja Antoni Vidal Ferrando.

El poeta Antoni Vidal Ferrando | Foto: Arxiu particular.

A la frontera volàtil entre escriure i dir, entre veu i tinta, és on es reconeixen els metres.

Al punt d’intersecció entre escoltar i llegir és on, de conseqüència, ens reconeixem a nosaltres com a deutors del seu mestratge, perquè els mestres literaris tenen el don de ser mestres quan parlen i quan escriuen i no, no em cansaré mai de repetir que és la vida que torna bo un escriptor, i no la seva mort.

Antoni Vidal Ferrando (Santanyí, 1945) és un dels mestres, un dels autors que cal escoltar i llegir.

Del seu caràcter discret potser no fa falta parlar-ne; els mestres, com qualsevol artista, han de ser “obra” més que “personatge”, però avui en dia tot torna espectacle, i ja, per més dissort que sort, les coses no es poden dissociar del tot. Així que el seu caràcter discret és important ara, aquí, per posar veu i expressió al dia en què, al voltant d’una taula qualsevol, com si m’estigués contant una cosa qualsevol, m’ensenyà una de les certeses més fermes que tinc quan em poso a escriure: “Dins d’una narració cada pàgina ha de tenir el seu pes literari i poder funcionar fora del conjunt”. Un atemptat a la visió “familiar” de les novel·les del segle passat que funcionaven unides pàgina rere pàgina i que es quedaven coixes analitzades per capítols.

Antoni Vidal Ferrando és un autor precís i mesurat, dins de la seva poètica que transmet a cops de frases soltes i dins de la plasmació de les seves idees, en prosa i en poesia.

La mà del jardiner (1999) és una de les meves novel·les de referencia, una obra en què, com ja explicava al pròleg que vaig fer per El cicle d’Almandaia (El Gall Editor, 2014) i que ajunta les tres novel·les de l’autor, “la mirada i l’oïda es posen al servei de la hipèrbole i de la mitificació per crear la poesia personal de cada personatge. A La mà del jardiner els personatges són màgics, però el món on els toca viure és cruel, i per això tot ordre apareix aquí qüestionat i analitzat: el religiós, el polític i el social”.

Entre les obres poètiques de l’autor santanyiner, aquestes també ja reunides al volum Allà on crema l’herba (Edicions del Salobre, 2008), és Calvari (1992) el llibre que em té captivada.

[…] el vent no s’apiada / dels cossos èpics ni del lloc terrible.

Entre la religió i la moral, la bellesa és la perdició? És el trau al cos i a la paraula? O és el principi de l’ordre, de la unificació entre dogmes, records i voluntats?

Es tracta d’un llibre dividit en dues seccions, Getsemani i Golgota, un llibre versàtil en la forma, però ferm en el contingut. S’hi alternen composicions més breus amb poemes en prosa, però la diatriba que uneix i fa xocar moral i religió hi és present de manera constant i com a arma de batalla ens dóna un ganivet lluent de sang, alhora que ens ofereix una rosa de paper, talment la del poema de Vicent Andrés Estellés. Perquè el paper i el fil d’una arma poden fer el mateix mal, així com poden generar la mateixa sensació de tragèdia encisadora.

Les meves mans de sang enyoren dies / molt menys enllebeïts i més creïbles.

Calvari és un dels llibres que més m’han fascinat quan, fa uns anys, vaig descobrir, venint de fora, sense saber on fer reposar els ulls, que la poesia a la vostra terra és brillant. És el patiment de ser fràgil, és el dolor de ser persona davant de la natura o justament la injustícia de ser persona i no ser natura, és el temps que passa modelant-se com a passat, però sense saber deixar de ser present. Partint de molts fragments dels Evangelis, la veu del poeta serva l’aire eteri del test sagrat per després endinsar-se en la condició humana i fer dels seus versos el jou de dues condicions oposades i complementàries: diví i humà, sagrat i profà, terra i cel.

D’ecos misèrrims / i fosca iterativa / anem a raure / a l’hospitalitat / del blau com els ocells.

Antoni Vidal Ferrando és un escriptor d’arrel, d’una arrel agafada de la mà per la síntesi expressiva i per la voluntat fonda de crear i qüestionar les visions de la vida.