Antoni Clapés: “La poesia fa habitables els records”

El poeta Antoni Clapés | Foto: Laura Basagaña.

Ens endinsem en la poesia d’Antoni Clapés, un itinerari de portes que ens condueixen cap a l’ànima del poeta a través del seu propi llenguatge: un llenguatge que és fet d’observació i de converses amb les pors i contradiccions més íntimes.

Analitzem amb Clapés el conjunt de la seva obra poètica, aprofitant que ara acaba de publicar el poemari Arbre que s’allunyà (LaBreu Edicions, setembre 2017). Ens trobem a la cafeteria Laie, un matí d’agost. Transitem plegats el seu particular laberint d’emocions, recorregut de saviesa i generositat, interrogants, batalles existencials, abismes i refugis estètics i simbòlics.

Laura Basagaña: La primera de les portes de la teva poètica ens connecta amb l’Univers de la Filosofia: el camí resseguit per acarar els enigmes i misteris que comporta viure; una segona porta, ens ofereix un recorregut cap al mateix fet metapoètic: el mirar des de dins i a dins dels ulls a la Poesia; una tercera porta ens aboca cap als paisatges interiors del poeta i alhora és una observació cap als mons impossibles, cap als camins intransitats, abraçant el concepte de la paradoxa, que el reconnecta amb una de les seves mestres: la filòsofa Nelly Schnaith. Finalment, hi ha una quarta porta que relliga la Poesia amb la Vida, el fet de viure poèticament; la Poesia com a mitjà per a viure d’una manera més plena. Comencem per la porta del silenci. Hi ha uns versos teus que diuen: “no és voler dir res/ ans gosar dir el no-res”. Abastar l’inabastable, provar de dir l’indicible, expressar l’inefable és i ha estat una de les teves obsessions, que persegueixes en la teva obra poètica. Què va obrir la teva porta de paraules en vers del repte de materialitzar el silenci a través de l’escriptura?

El poeta Antoni Clapés | Foto: Laura Basagaña.

A.C: Sí. Em penso que sempre he estat una persona espiritual, tot i que en els primers anys de la meva joventut aquesta paraula estava mal vista, perquè eren moments de molta efervescència política i llavors l’espiritualitat era una cosa que es confonia amb la religió. I, especialment, es confonia amb la religió catòlica, perquè a Catalunya i a Espanya la religió catòlica estava al costat del franquisme. En el meu cas, quan sentia aquesta espiritualitat la pensava com una cosa que transcendís les vivències del moment, per anar a parar a un altre àmbit de vivència més ampli, més perdurable. Potser era la idea que aquelles vivències deixaven de ser teves, per passar a ser universals. Llavors vaig començar a llegir textos de filosofia oriental. M’hi vaig interessar i vaig començar a fer cal·ligrafia. En aquells moments em vaig adonar que era possible (i desitjable) una espiritualitat sense religió; és a dir, sense uns codis precisos i defugint dogmes. I vaig comprendre que existia en mi una dimensió més enllà de mi mateix que feia aquesta religio (del grec), que vol dir lligam però també coneixement d’uns textos i d´una saviesa dels ancestres.

L.B. I aquí és on comences a transitar aquest camí, a partir de les paraules…

A.C: Cert. Buscava una via per transitar-hi, i aquesta via era la via de cercar allò que no podem dir: el no-res. Però no parlo d’un nihilisme negatiu, sinó d’una realitat creativa i positiva. Per tant, aquest no-res no és el “néant” de Sartre o de l´existencialisme, sinó que és el no-res oriental, que és un principi creador i generador. Tot aquest camí em condueix cap a una investigació sobre el silenci a través del dubte, de la no-acceptació de dogmes, de l’estar sempre atent a la variació i al canvi. Per a mi el poeta és el que mostra el malestar, el desacord amb el món. I hi està en desacord perquè en el món hi ha molt de patiment i de vegades el món es fa incomprensible.  El poeta (i entenent que tothom pot ser poeta, que al poeta veritable no li calen llorers) és el que escriu, el que se’n sent i el que diu que n’és; no pertany a una categoria de persones humanes extraordinàries. Per a mi, el poeta està en desacord amb aquest món real i hi sent un desacord filosòfic i metafísic. I aquest malestar, es transforma en escriptura. Per tant, la poesia ens exilia del món i alhora ens reconcilia amb nosaltres.

“Entenc la investigació i el camí del llenguatge cap al ‘no-res’, com un principi creador i generador, com una investigació sobre el silenci a través del dubte, de la no-acceptació de dogmes, de l’estar sempre atent a la variació i al canvi. Una manera de transitar aquesta via cercant allò que no podem dir: l’inefable, l’indicible“

Antoni Clapés ha conversat amb Laura Basagaña per repassar tota la seva trajectòria poètica | Foto: L.B.

“Per a mi el poeta és el que mostra el malestar, el desacord amb el món. I hi està en desacord perquè en el món hi ha molt de patiment i de vegades el món es fa incomprensible”

 

L.B: M’agradaria tibar una mica més el fil de quan parlaves de la forma. Ara has tocat el tema, amb aquest relligar poesia i filosofia, que té també matèries i formes diferents. Que, de fet, en el teu viatge poètic, es materialitza molt amb aquests versos trencats, on aportes petites espurnes de pensament. De vegades, però, la teva poesia adopta la forma d’un haikú, entroncant també amb la filosofia zen o oriental, amb aquest llenguatge tan depurat, i recrees un camí molt divers i molt plural, explorant l’inconegut a través de l’experimentació. Altres vegades et decantes pels poemes en prosa. Tota aquesta reflexió intel·lectual, sensorial, vivencial, metafísica, com qualla en una forma concreta que tu esculls a través de la paraula justa i l’arquitectura concreta, del llenguatge únic, que és la teva veu?

A.C: A veure, per respondre’t he de tirar una mica enrere. Quan jo vaig començar a escriure ho vaig fer per expressar i a la vegada poder donar aquestes paraules. Devia tenir 16 o 17 anys i, per raons biogràfiques, vivia dins d’un ambient amb molta relació amb l’art abstracte. I també amb una poesia que veia amb mals ulls les formes clàssiques. La mètrica clàssica, les rimes i totes aquestes coses. A mi m’ha costat molt prendre’m molt seriosament l’art figuratiu i la poesia de metre clàssic i les formes clàssiques. Després m’hi vaig reconciliar, esclar. Els sonets de Shakespeare són meravellosos i són sonets, la pintura de Freud és figurativa i és tan extraordinària com la gestualitat de Pollock. Per tant, m’he anat “fent gran”. Però quan jo vaig començar abominava una mica de les formes clàssiques. I vaig voler buscar una forma pròpia. Tu ho has definit molt bé; em semblava que havia d’anar cap a un llenguatge molt depurat, que no vol dir buscar paraules rares sinó paraules que expressessin d’una forma molt clara i molt nítida, allò que volia dir. Fa poc, vaig traduir el llibre El passeig sota els arbres de Philippe Jaccottet, que és tot un tractat de poètica; en certa manera, un tractat de poètica escrit poèticament; en aquest sentit, estaríem en aquesta “razón poética” de la Zambrano. I, deia, Jaccottet: “jo tracto d’expressar-me a través del mot just. I el mot just, vol dir cercar aquella paraula, que la seva pròpia història per a mi no vol dir tot allò que aquesta paraula conté, per a mi. Quan jo utilitzo la paraula ‘fusta’ em ve la imatge de la fusta apilonada. La fusta que recullen en un poble petit al mig de la Provença, on l’hivern deu ser fred i cal recollir molta llenya per cremar. Veig la llenya apilonada i la veig, també, cremanat a la llar de foc. I veig també aquella llenya amb la qual algú pot fer un moble o pot fer una joguina.”

És a dir que les paraules viatgen amb una motxilla que és la teva experiència en l’ús i en la vivència d’aquella paraula.

Finalment, tornant a la forma, busco l’essencialitat, el despullament. De manera que jo quan escric sempre vaig amb llibretetes prenent notes i després tot això va formant part dels poemes. I una vegada el poema ja està escrit, després ve un llarg treball sobre el poema, que consisteix més a esborrar elements que no pas a afegir-ne. Perquè, generalment, a mi em sembla que quan estic davant d’un problema que no sé resoldre en un poema, em funciona més treure que posar, i buscar un camí alternatiu. Per tant, els poemes van quedant molt essencialitzats, també m’agrada que siguin així; a mi m’agrada molt l’estètica sòbria, depurada, d’un cert despullament.

“Les paraules viatgen amb una motxilla que és la teva experiència en l’ús i en la vivència d’aquella paraula”

L.B:  La poesia vindria a ser com una argila per crear aquelles realitats invisibles, o que són aparentment no visibles, i que el llenguatge ha provat de definir, doncs.

A.C:  És un bon enfoc. El llenguatge ens serveix per fer les coses evidents. Aquí hi ha l’origen de l’evolució humana. El gran pas és quan l’ésser és capaç d’articular uns determinats sons que l’altre pot captar i entendre què vol dir. Al començament són sons molt primaris. Això va evolucionat i aquests sons es converteixen en expressions ja més concretes. Però quan es tracta d’expressar coses més abstractes, aquí és quan l’homínid adquireix la categoria d’ésser humà, perquè aquell llenguatge ha evolucionat de tal manera que pot expressar emocions, idees abstractes. Ara bé, aquesta expressió d’idees abstractes és molt més complexa. Fa uns dies escrivia a propòsit de la mort d’un amic [en aquells moments, acabava de morir l’artista Benet Rossell] i deia: no tenim paraules. Les paraules se’ns acaben. El dolor que sents no saps com expressar-lo i has de trobar una manera alternativa per dir-lo. Podries investigar per dir aquest dolor, com és?, què et fa mal?, i la manera d’expressar-lo és a través d’un llenguatge poètic, que genera noves realitats amb milers d’imatges, de metàfores, i de les diverses tècniques que la poesia permet, per arribar a transmetre en el lector o oidor aquest dolor.  Aquí hi ha la dificultat! I aquí és on la bona poesia arriba. Quan parlem de poesia és evident que parlem de tantes formes de poesia com de poetes. No hi ha un únic camí. No hi ha una única manera de fer poesia, una poesia única. Però sí que explicant la meva forma d’entendre la poesia, em puc acostar a la dels altres. La meva manera és la de tractar d’expressar a l’altre aquestes emocions viscudes, que són emocions vitals o emocions sensorials. O també emocions intel·lectuals. La mort de l’amic serien emocions més vivencials, però n’hi poden haver d’introspectives, com ara la contemplació d’un quadre fantàstic.

“Quan parlem de poesia és evident que parlem de tantes formes de poesia com poetes. No hi ha un únic camí. No hi ha una única manera de fer poesia”

L.B:  I fins i tot emocions metafísiques, oi?

A.C:  Per descomptat. En algun moment o altre tots ens hem preguntat què hi fem, aquí. Especialment davant moments de fort impacte: la mort, i fins i tot, la vida, el naixement… quan estem a punt de presenciar el despertar d’una nova vida. La vida d’un ésser que començarà i que, com en la de tots nosaltres, per motius inexorables, s’acabarà algun dia. I no sabem com. Sabem com naixem però no sabem com morirem. Ni quan, per sort. Però sabem que això arribarà. I entremig ¿què passarà?

L.B: És un enigma.

A.C:  Llavors, si comences a pensar això comences a obrir finestres i portes, que no tenen una resposta evident, una resposta clara, una resposta única. I, per tant, tot això que a tu et sembla que està en relació amb la possibilitat de voler expressar-ho, troba el camí de la poesia per a poder expressar-ho i compartir-ho. I n’hi ha que ho fan no tant utilitzant un llenguatge simbòlic, metafòric, sinó directament a través de la Filosofia. Alguns pensadors ho fan a través d’un llenguatge, que és el de la lògica. El filòsof és aquell que reflexiona sobre tots aquests grans aspectes de la vida, i transmet el resultat de la seva investigació – o el camí que ell fa- que és un camí paral·lel a la Poesia. No oblidem que els presocràtics ab initio i la seva filosofia, el seu pensament el deien a través de la Poesia, i Plató, paradoxalment, expulsa els poetes de la República (i dit així sona molt fort i potser s’hauria de matisar, perquè no va ser ben bé així; però ho resumirem d’aquesta manera). En aquell moment, Filosofia i Poesia queden dividides i separades: es produeix aquesta divisió, des de Plató. Cada una fa el seu camí: la Filosofia amb totes les seves ramificacions i la Poesia, també, amb els seus símbols. I hi ha un moment en la Història que es tornen a trobar, que seria durant el Romanticisme, especialment el romanticisme alemany (i penso en Hölderlin, especialment). I els precedents i els posteriors, fan que pensament i poesia vagin junts. Després ve el segle XX i torna a haver-hi un encontre, després de María Zambrano i la seva gran aportació intel·lectual -no goso dir filosòfica ni poètica- però crec que María Zambrano és la que torna a unir pensament i poesia. I ella ho fa, justament, amb un llenguatge que és poètic. Hi ha persones que s’atansen per primer cop a María Zambrano i la intenten llegir des de la lògica. I no: no s’ha de llegir des de la raó, com si llegíssim Heidegger; s’ha de llegir des d’una altra manera: s’ha de llegir des de l’àmbit de la poesia. O per exemple, Chantal Maillard està generant, en certa manera, un pensament poètic i filosòfic, que sap comunicar a través d’una escriptura poètica. És allò de teoria i pràctica que van unides, juntes.

“Cadascú té un coneixement de la pròpia llengua a través de les lectures que fa i dels seus propis ressons”

Per tant, es tracta de trobar aquestes paraules, molt ben triades, però sense tirar de diccionari, que no sembli forçat; sinó emprant uns llenguatges de l’ús personal, de l’ús propi i quotidià. Cadascú té un coneixement de la pròpia llengua a través de les lectures que fa i dels seus propis ressons.

L.B: El diccionari de l’ànima, oi?

A.C: Exacte, el diccionari de l’ànima! Aquest diccionari és la teva experiència de lector, de relació amb les persones, de l’ésser. Que bé que ho has dit! En definitiva és això. Jo vaig començar a treballar pensant que havia de trobar les paraules ajustades, les paraules que expressessin l’essencial d’allò que jo volia dir i el que tu indicaves al començament: a través de versos trencats, i a vegades molt breus, que condensen un sentiment; perquè penso que nosaltres vivim en un món desvertebrat, en el qual el fragment, el fragment literari, n’és la viva expressió. És a dir, al segle XIX era possible fer aquestes grans novel·les i aquests grans poemes: sonets llarguíssims explicant una historia del cap a la fi. Però avui el nostre món ja es un món que no té un relat, diguéssim, únic; sinó que és el relat superposat del món: una mena de patchwork, que té moltes capes.

“Vivim en un món desvertebrat en el qual el fragment, el fragment literari, n’és la viva expressió”

L.B. Capes de contradiccions, contraposicions, de transparències, d’interrelació, de discontinuïtats…

A.C: Cert! Aleshores, crec que la poesia (o almenys la meva poesia) també ha de reflectir aquest camí divers de vivències al llarg del dia, del temps, dels anys, que un va visquent. Abans hem parlat també que vivim en un món de paradoxes. Perquè en el món hi ha l’horror i la bellesa… La realitat està feta de moltes paradoxes i contradiccions. I un mateix (o jo mateix) sento que sóc contradictori; a vegades, paradoxal… M’encanten els paisatges de bosc, la bellesa de la naturalesa, els camps de cereals que estan segats i tenen aquell color torrat meravellós i colrat, amb els boscos que estan a la línia de la vista, el verd dels roures, a l’estiu aquell sol… i malgrat tot, visc a ciutat perquè no puc defugir els serveis que m’aporta la urbs. I acabo sent urbanita…

El poeta Antoni Clapés a la cafeteria de la llibreria Laie, durant l’entrevista | Foto: Laura Basagaña.

 

En tinc moltes, de contradiccions… persegueixo l’austeritat, de fet, m’agrada l’austeritat: un llenguatge depurat, l’essencialitat. Ara bé, això no vol dir que no em pugui agradar el barroc alemany, que és una cosa tan espectacularment bona, que no pots deixar de llegir-la. Tot i que no és el meu marc. Busco la bellesa allà on em sembla que hi és i trobo la que va amb mi i la que conforma el meu llenguatge, que és una bellesa austera. I hi ha aquest aspecte visual de disposar els versos en el paper deixant un espai en blanc -respectant la respiració del poema- que també genera una sèrie de pauses en la lectura. Que modifica la durada i el tempo de les paraules. De vegades aposto pel contracorrent; per exemple amb La lentitud, la durada, que és un títol que resumeix una mica el moll de l’os de la manera com entenc l’escriptura, he anat a parar amb dos conceptes completament antitètics amb la societat nostra d’ara, on res no dura gens. Tot és caduc, efímer. Poden passar coses enormes, com els atemptats de París o Barcelona però els hashtags es renoven, els trending topics duren un dia, com a molt. Ja no parlem de les idees, no parlem de les coses més profundes que es puguin tenir a la vida -que requereixen lentitud i durada- tot ha de ser ràpid. La poesia, la literatura, respon a una certa perennitat, a una certa reflexió lenta.

L.B: Hi estic d’acord. I també amb el contrapès que cal fer amb aquesta societat de la voracitat en la que vivim.

A.C: Els valors de lentitud i de durada són necessaris per pair, per veure-hi. Són els valors que sento propers a la poesia.  El poeta Peter Handke va escriure el “Poema a la durada” i ell parla del dia aconseguit. I penso que el que hem d’aspirar és a que al vespre quan ens n’anem a dormir, que tenim una estona per pensar amb els llums apagats fins que no arriba la son, barrinem si ha valgut la pena, si ha estat un dia aconseguit. Però no tant perquè haguem viscut una experiència particular, haguem viatjat a no sé on, haguem menjat no sé què, que això també en forma part, sinó que nosaltres internament haguem trobat una certa pau interior. Pot ser un dia que no haguem fet res, o gairebé res, però haguem tingut una revelació, un oh com he gaudit perquè al matí he estat caminant…

Vivim dins d’un sistema paradoxal, contradictori, ple de dubtes. Ens volem aferrar a veritats perquè ens donin seguretat, però el terra sempre s’està bellugant. I això és el que ens fa caminar.

 

L.B: A mi el que m’agrada de la poesia és que clarament afirma: el dubte existeix, però no passa res, acceptem-lo.  Acceptem que hi ha molts mons possibles, que no tot és o blanc o negre, que a la poesia hi cap tot. Perquè allà on no hi arriba la lògica, hi arriba la poesia. La lògica et diu que has de triar i amb la poesia, pots sumar impossibles. I això és un gran consol, sinó el món es molt dolorós i i inhabitable. Hem parlat abans d’alguns dels artistes que t’han influït. Rememorant l’exposició tan bonica que es va fer amb els teus poemes ‘Habitar el record, la casa del llenguatge’ a la Biblioteca de Catalunya, em ve al cap la teva relació amb Heidegger. La teva poesia és com un aleteig de papallona, petites traces de paraula per intentar reternir el record, la bellesa, les vivències. I aquesta és la casa que tu construeixes amb el llenguatge.

A.C: Jo no tinc formació de filòsof. Però he intentat atansar-m’hi des de totes les vessants. La meva formació va ser d’economista, però amb una pèssima formació. La Universitat permetia la figura de l’estudiant lliure: t’era permès d’examinar-te sense anar a classe. Era una contradicció. I per tant, feia això: treballava i m’examinava. Professionalment -el guanyapà- he fet sempre de consultor informàtic.

L.B: I llegies molt…

A.C: Intentava llegir. Intentava introduir-me en el pensament filosòfic. I malgrat que tinc moltes llacunes, crec que més o menys tinc una visió global del què és l’evolució del pensament. Hi ha coses que m’han agradat més que unes altres. Plató, per exemple. Com quan Plató explica la mort de Sòcrates…! Són uns textos que els hauria de llegir tothom. Són boníssims.

I Heidegger és un autor que m’ha interessat molt, deixant a part tota la polèmica del nazisme o no nazisme. Que evidentment ho era, eh! Però jo no faig com aquells que només llegeixen uns autors. Heidegger m’ha ajudat molt a reflexionar, especialment perquè ha parlat molt de poesia i de llenguatge. Heidegger només va escriure un llibre, Ser i temps, que és un llibre que inclou tota la seva dialèctica filosòfica; la seva dialèctica filosofica va acabar aquí. Escriu textos seductors que es nodreixen i reflexionen sobre el llenguatge i d’on surt aquesta idea que el llenguatge és la casa de l’ésser, que jo trobo francament admirable.

L.B. I llavors també comentaves en alguna banda (em sembla que això era una definició que havies fet de la teva obra, però que jo també comparteixo), que és aquest camí de transformació entre el ser i l’esdevenir. Seria això, per a tu, la poesia? Aquesta metamorfosi…

A.C: La poesia ajuda o, millor dit, seria, potser, el rastre que deixem en aquest camí, en aquest itinerari des de l’ésser -ser- cap a l’esdevenir. Al final és evident que tots, com diu Heidegger som Sein zum Tode, (éssers cap a la mort), però a mi m’interessa el transcurs, el camí, el trajecte. La vida. El mentrestant. Allò de mentrestant la vida, i crec que moralment he d’aportar alguna cosa, cada persona té l’obligació d’aportar a la vida alguna cosa positiva; no parlo com a poeta, sinó com un imperatiu moral que tenim tots en tant que som persones, com a éssers humans. Això no vol dir que t’hagis de fer diputat del Congrés, que segurament seria tot el contrari, pero sí que vol dir fer alguna cosa puntualment. Perquè el dia que te’n vagis, el teu pas per la vida hagi tingut algun sentit per algunes persones i per tu. Com pot haver estat per en Fleming el moment en què va descobrir la penicilina. O Einstein descobrint la teoria de la relativitat. Jo, modestament, perquè crec que s’ha de ser modest, entre les meves capacitats limitades, intento aportar coses. ¿Quina mena de coses? Reflexionar, a través de poemes, que també pot ser que el dia que jo em mori al cap de tres dies ningú se n’enrecordarà, però mentre, mentrestant hi ha hagut persones que ho han llegit, que els hi ha interesssat i que en certa manera s’han sentit reconfortades per aquests poemes.

Tot i haver fet altres activitats, com per exemple, en l’àmbit editorial o en termes culturals, aquesta seria la meva aportació al col·lectiu, més enllà de l’aportació que hagi pogut fer amb les persones amb qui he tingut més relació: amics, família, etc. Penso que hem d’aportar alguna cosa cadascú, en forma de les nostres diverses habilitats i talents, amb molta humilitat.

L.B. També has estat fundador de l’editorial Cafè Central i de la col·lecció ‘Jardins de Samarcanda’, juntament amb el poeta Víctor Sunyol.

A.C: Sí, l’àmbit editorial,  el concebo -simplement per dir-ho així- en marques diferents, i projectes diferents, com una mena d’extensió de la poesia. De fet, la poesia ve de poiesi, que vol dir fer. I dintre d’aquest fer, fem: fent versos i fent llibres. També fent actes de propagació d’aquest virus, que és la poesia.

“La poesia ve de poiesi, que vol dir fer“

Hem conversat amb el poeta Antoni Clapés per desgranar els grans temes de la seva obra poètica i la manera com s’enfronta a l’escriptura | Foto: Laura Basagaña.

 

L.B: Abans, a l’inici de l’entrevista, hem parlat de viure poèticament. I tu en la teva poesia prediques amb l’exemple de viure poèticament i de fer de la poesia la teva vida i de centrar-te en aquest camí: el camí de l’aprenentatge, de la vida, de la investigació poètica. M’ha semblat que aquests versos casaven molt bé amb aquesta filosofia: “Tots els camins no són el mateix camí/ canvies tu no pas el camí”.

És a dir, el camí ja sabem quin és: però, en canvi, les ensenyances que cada persona troba, doncs això és una mica el que marca la diferència. I jo sí que que en aquesta manera de concebre la poesia més filosòfica, més oriental, més zen, sí que hi he trobat aquesta marca de gratitud. Gratitud cap a la vida, cap al viatge, cap al coneixement, que ara amb això que has dit veig que també casa molt bé: que és el fet de voler aportar alguna cosa a la col·lectivitat, la poesia com a una manera de gratitud. Encara que la poesia pugui servir per mostrar l’horror o per fer denúncia. O per fer que tots plegats siguem més conscients de les coses que cal canviar.

I ja per posar el punt final, m’agradaria resseguir amb tu els paisatges que impregnen la teva poesia, que és com una oda d’amor al món, al mapamundi. Comencem per Tagrera?

A.C: Tagrera és un lloc al desert que em va ajudar molt en la meditació sobre el silenci. Al desert, no hi ha res. No pots fer res. Ja està tot fet. I ara semblarà que hagi estat molts anys al desert; no. Hi vaig anar deu dies, al Sàhara. I, concretament, a Tagrera hi ha unes formacions rocoses molt especials, amb arenes. No hi ha res més. I aquell paisatge em va impactar perquè em va semblar que era el lloc on se significava aquesta austeritat: en el fons, el lloc del silenci. Allà no hi havia soroll de cap mena, ni tan sols del vent, en l’època en què hi vaig anar. Per tant, un lloc de silenci radical on no havies de fer res. Era gairebé com un no-lloc: estaves com en una mena de llimb. Tampoc hi havia molt paisatge, per entendre’ns. A l’horitzó: desert i sorra, aquelles pedres. Però és un lloc que espiritualment em va trastocar i això queda d’alguna manera transmès en la meva poètica.

L.B: També tens una relació especial amb la Provença…

A.C: Sí, cada any viatjo a la Provença a l’estiu, durant uns pocs dies. Hi vaig perquè tinc una formació francòfona i durant molts anys he estudiat francès, i també per un fet biogràfic: la Provença francesa és un lloc que em recorda molt els paisatges de la meva infantesa a Sant Llorenç, els paisatges vallesans que ara ja han desaparegut perquè s’han poblat de polígons i fàbriques, tot s’ha industrialitzat.

Hi vaig quan estic de vacances i bàsicament, a part de llegir i escriure i aquestes coses que mai deixem de fer, procuro anar-hi a contemplar el paisatge. Un paisatge que no ha de ser especialment bell, ni espectacular, però que és el meu. I des de fa uns anys un altre paisatge que tinc molt assumit és un lloc a Suïssa, que és una casa de traductors on hi vaig a treballar. Hi fem unes estades de dies i aleshores allà sí que m’hi trobo especialment bé. Allà sí que hi ha una bellesa majúscula, ahora que es treballa molt i es té molt de contacte amb altres traductors i, per tant, estàs treballant el llenguatge, la llengua. Allà s’hi poden fer unes passejades fantàstiques. Hi ha uns passejos agradables i és un paisatge que em dona molta serenor que es transforma en escriptura. Són paisatges que surten bastant en els meus llibres d’una manera explícita o implícita: Looren i Alta Provença.

Sóc un home de terra ferma, no sóc gaire marítim. La meva relació amb el mar no és bona. Tampoc sóc d’alta muntanya. Sóc un home de pla. M’agraden molt els paisatges conreats. La comarca del solsonès també m’agrada molt perquè no està feta malbé i perquè també m’acaba recordant als paisatges d’infantesa: un paisatge rodó, amb camps de conreu, bosc i masies.

L.B: Tübingen, per l’homenatge a Hölderlin, Japó i els haikús, el teu Vallès natal, Quebec. Són paisatges que passes pel tamís de l’escriptura. També en la teva tasca com a traductor i, especialment, en el teu paper de divulgador de la poesia quebequesa que has traduït al català. Com vas entrar en el món de la poesia quebequesa?

A.C: L’any 2003 vaig ser invitat al Festival de poesia de Trois-Rivières (Quebec). Allí vaig descobrir, no solament persones molt interessants sinó un esclat de poesia de primera fila. Vaig establir llaços personals amb molts escriptors —sobretot poetes: dones poetes—, i això es va transformar en algunes amistats sòlides i que encara duren, i també amb un intercanvi de projectes.

El més rellevant (i públic) és el projecte Anada-Tornada: un seminari de traducció de poesia, en què hi participen dos poetes quebequesos i dos catalans, més un estol de traductors. Durant tres dies, els quatre poetes, amb l’ajut dels traductors, giren al català o al francès obra prèviament triada, en presència (i amb la col·laboració) dels propis poetes. L’experiència té lloc cada any, alternativament, a Montreal o a Barcelona, i portem dotze edicions. El resultat es publica en un llibre. És una experiència molt enriquidora. Per part catalana hi han pres part Teresa Pascual, Anna Montero, Josep M Sala-Valldaura, Víctor Sunyol, Francesc Parcerisas, Marc Romera, Anna Gual i Anna Aguilar-Amat, i per part quebequesa, Nicole Brossard, Denise Desautels, France Mongeau, Diane Régimbald, Louise Dupré, Anthony Phelps, Jose Acquelin, Paul Bélanger, Martine Audet i Jean-Paul Daoust.

A part, jo he traduït i ajudat a divulgar aquí Catalunya, molta poesia quebequesa que, repeteixo, no és una qüestió d’amiguisme sinó un afer d’alta qualitat poètica. La veritat és que als poetes catalans els convindria llegir més la poesia que es fa a fora en aquests moments, i per això podrien començar amb aquestes poetes quebequeses, que tenen a mà.

L.B: M’agradaria repassar breument, també, la importància que ha tingut per a tu conèixer i llaurar una amistat profunda amb la filosofa Nelly Schnaith.

A.C: La Nelly, que tu també coneixes, és una vella amistat. Ens vam conèixer a través del Víctor Sunyol. Li van encarregar al Víctor un text per a una exposició del fotògraf Umberto Ribas, que era molt amic de la Nelly. El dia de la inauguració en Víctor me la va presentar, fa uns 30 anys enrere. I recordo que em va sorprendre molt d’ella que fos tan profunda i propera alhora. A partir d’aquí va néixer una gran amistat i en Víctor i jo li vam organitzar cursos, conferències i actes on ella podia divulgar la seva saviesa. És una persona que jo sempre dic que és un luxe que tenim, perquè ella fa el que ha de fer i el que vol fer amb independència de la transcendència social que pugui tenir. I potser d’aquí 30 anys algú dirà, ostres aquí a Barcelona durant força dècades hi va viure la filòsofa Nelly Schnaith! I potser els llibres que ha escrit es tornaran a editar, i mentre hi és ningú li ha fet massa cas. Les coses funcionen així. El focus s’atura sobre el que fa gestos, qui està quiet pensant i rumiant, tranquil·lament, passa més desapercebut. Aquest no és objecte del focus. La Nelly és d’aquests. I ens ha ajudat a tota una colla a pensar, com aprendre a pensar les paradoxes, les contradiccions. Ha interioritzat tota la saviesa que comparteix i és capaç de donar-la als altres amb un llenguatge entenedor, encara que ella sigui eminentment profunda en les seves reflexions. Hem après que tot té un anvers i un revers, a buscar la profunditat de les coses i a veure que la profunditat és en la superfície. Aquesta idea també em va venir una vegada que vaig haver de fer una ressenya d’una obra de la poeta Montserrat Abelló, que feia una poesia aparentment molt senzilla. I dic aparentment, perquè a primer cop d’ull podia semblar que deia coses molt simples, fins i tot podrien semblar evidents; però quan t’hi paraves a pensar notaves que darrere d’aquella senzillesa, darrere d’aquella transparència hi nedava la profunditat. Em penso que era Nietzsche que deia, tornem a la simplicitat, ara que ja sabem que tots som tan llestos!

 

L.B: Acabarem aquesta conversa amb un fragment del teu poema “Tríptic de Tübingen”: “Llegir el llenguatge de la pedra,/la lenta remor del silenci:/ pouar cercant l’arrel./ Callar al món/ sense perquè.” Un poema que entronca molt bé amb uns versos de “En guaret”, publicat en edició d’artista amb imatges de Benet Rossell, i que publiques com a homenatge a Rossell en un dels teus darrers poemaris ‘Arbre que s’allunyà’ (LaBreu Edicions, 2017): “El so de la pàgina en blanc – gemec de l’ànima en guaret/ el so de la dificultat d’escriure.” Moltes gràcies per aquest viatge de símbols i saviesa, Antoni!

A.C:  Gràcies a tu, Laura, per la teva tasca, generosa i profunda. La poesia és allò que es cola per l’escletxa i allà germina, i quan germina s’eixampla. I aquesta revista, la Llavor cultural, contribueix a aquest eixamplament.

Guardar

Guardar

Guardar

Guardar

Guardar

Guardar

Guardar

Guardar

Guardar

Guardar

Guardar

Guardar

Guardar

Guardar

Guardar

Guardar

Guardar

Guardar

Guardar

Guardar

Guardar

Guardar

Guardar

Guardar

Guardar