Antoni Clapés, el poeta que es buida (Per Joan Duran)

Llavor Cultural se suma a l’acció poètica conjunta que serveix per homenatjar els nostres #SèniorsPoètics vius. Avui, dia 16 d’octubre, una colla de plataformes culturals dediquem les nostres pàgines -virtuals o en paper- a homenatjar els poetes sèniors de casa nostra. Arran del cas de Francesc Garriga, poeta importantíssim dels nostres Països Catalans, que no va ser (re)conegut per la totalitat de la societat en vida, i com molt bé explicava el poeta Jaume C. Pons Alorda al digital de cultura Núvol, l’acció poètica pretén donar a conèixer i difondre el valor que té l’obra de tants i tants poetes grans de casa nostra, que mereixen ser reconeguts ara i aquí. Joan Duran homenatja Antoni Clapés.

El poeta Antoni Clapés | Foto: Setmana de la Poesia.

“Solo se vive verdaderamente cuando se transmite algo. Vivir humanamente es transmitir.” No me’n sé estar de recuperar aquesta cita de Maria Zambrano a l’hora de triar un encapçalament per a un text sobre el poeta Antoni Clapés. Uns paràgrafs que pretenen, des d’una modèstia absoluta, exalçar la tasca creativa d’una de les figures claus i necessàries del panorama poètic en llengua catalana per, al mateix temps, agrair-li la dedicació, entusiasta i compromesa, a l’hora de contribuir, des de la sala de màquines de la cultura, en el funcionament dels engranatges del sistema literari del nostre país. Fou el propi Clapés, qui ens la féu a mans, la cita, quan, fa cosa de dos anys, preparàvem, amb la poeta Cèlia Sànchez-Mústich, la seva participació —com a poeta homenatjat, festejat, reivindicat, celebrat…— a la Festa de la Poesia a Sitges. I si ara la col·loco ben amunt és perquè crec —des d’una coneixença amb el poeta que, de llavors ençà, s’ha fet més profunda— que el defineix amb rotunditat absoluta. Em justifico: l’Antoni, a través de tot el que fa aflorar a la llum pública, ens transmet, principalment, passió per transmetre. És a dir, que tant la seva obra poètica —tan íntima, tan escandalosament nua— com la seva tasca —persistent, continuada i, sense exagerar, heroica— de difusió de la poesia a través d’iniciatives editorials i artístiques que ha impulsat, traspua aquesta necessitat de viure, només, donant-se. O, tot precisant, oferint-se als qui tenim necessitat de transcendència i d’existir en un univers governat per les forces del pensament, de la sensibilitat i de l’emoció.

Tot i que podem revestir-lo amb els qualificatius de poeta, d’editor, de traductor o d’articulista, per a l’Antoni Clapés totes les activitats que impulsa, i que treballa de forma quasi obsessiva, representen una extensió natural de la seva poètica. En ell, cap projecte avança deslligat del que l’ocupa de forma simultània. I tots, entre les seves mans, es complementen i s’extravasen com uns basos comunicants. Malgrat aquest amalgama fructífer, gosaré abordar-lo pam a pam, perquè el lector tingui l’oportunitat d’assaborir les parcel·les de la seva creativitat abans d’atrevir-se a maridar els gustos exuberants d’una personalitat completa, coral i rotundament necessària a l’hora d’entendre —al costat, per sort nostra, d’altres poetes també immensos— el present l’ahir i el demà de la poesia catalana de la contemporaneïtat.

L’obra poètica de Clapés ens parla des de la rel i fins la rel, en una meditació sobre l’ésser, la memòria, l’escriptura… i fa equilibris damunt la corda que tensen els misteris de del buit i del límit. O els de la llum i, sobretot, el del silenci, que, dins del que diuen i també callen els seus versos, véne a ser el mateix. En aquest sentit, i entrevistat per Jaume C. Pons Alorda, el propi poeta ens parlava, fa ben pocs dies a Núvol, en aquests termes: «La veritat és que, des de sempre, m’he sentit seduït i preocupat pel silenci, en la doble vessant física i metafísica. Llavors, òbviament, la meva poesia ho ha anat reflectint. Si es llegeixen els diferents poemes que he anat publicant d’ençà 1988 fins ara, es pot observar una evolució en el tractament del silenci, des de la pura radicalitat sorgida de la crisi del llenguatge a un cert quietisme contemplatiu». Entre els seus llibres de poemes podem citar Carnet, Matèria d’ombres, Destret, Un sol punt, La llum i el no-res, l’autoantologia La lentitud, la durada o el seus darrers poemaris L’arquitectura de la llum i Pluja, editat molt recentment per AdiA Edicions. I d’entre els premis que han ajudat a difondre la vàlua de la seva producció, el Joan Alcoverm el Cadaqués a Quima Jaume, el de traducció Mots Passants, o el premi Cavall Verd, tant de traducció com de poesia, en diferents edicions.

Escriptor de l’únic poema que el sotja des de dins i que es manifesta, des dels seus múltiples reflexos, al llarg d’una obra frondosa i extremadament singular, Clapés camina vers una direcció: la d’assolir l’objectiu —qui sap si realment assolible— dels grans poetes: el d’arribar a escriure l’essència d’allò que realment vol escriure, i per a la qual encara no s’ha trobat la paraula o el vers exacte. I aquesta inquietud, que al llarg de la seva producció s’ha manifestat en forma de dubte torbador, de gust per l’enigma, d’assoliments de lucidesa i de vessaments de sinceritat, l’ha dut a recitar —a oferir-se, com deia en un bon principi— a diversos indrets de Catalunya, dels països de llengua catalana i, per mor de la seva vocació universalista, en Universitats i Festivals de poesia als EUA, Mèxic, Québec, Líban, França, Xile, Argentina, Anglaterra, Gal·les, Canadà… I a fer-ho —per sort dels lectors d’altres literatures— amb una part de la seva obra traduïda, entre d’altres llengües, al francès, a l’anglès, a l’àrab, a l’italià i a l’alemany.

L’Antoni poeta és també un gran i innovador activista cultural i editor. I ho és perquè, com deia, la seva vida sempre ha girat a l’entorn de la voluntat generosa de viure poèticament i de buidar-se, com a creador, per a la set dels qui necessitem la poesia. Entre altres activitats ha dirigit seminaris sobre poetes o moviments poètics i va fundar i codirigeix —amb l’inseparable amic i poeta Víctor Sunyol— Cafè Central, un projecte editorial independent que, a més de publicar poesia, ha dut a terme nombroses accions poètiques en forma de lectures, performances i cursos que han revolucionat el panorama literari dels darrers trenta anys tot estenent, a l’ensems, una estela de compromís que guia, a dia d’avui, els projectes editorials de les noves fornades de poetes i editors.

Però Clapés també és un dels traductors que més ha contribuït a nodrir la literatura catalana de propostes poètiques essencials a l’hora d’acostar, als nostres creadors i lectors, les estètiques que sacsegen l’actualitat literària d’arreu. I és l’home que s’ha lliurat al treball conjunt amb molt amb artistes visuals, però també amb escriptors, perquè creu en la transversalitat de l’art i en la potència dels projectes que basen el seu èxit, i la seva transcendència, en el fet de compartir sensibilitats. Per créixer un mateix, sí, però sobretot per bastir propostes que esberlen, amb la força de les grandeses inesperades, els límits de la individualitat. Finalment, en Toni és un exemple d’home de cultura compromès amb la seva gent, amb els joves, i amb un país que vol lliure, just i culte. Un país —i això ho afegeixo jo— que podrà sentir-se orgullós d’aquests tres adjectius si treballa, amb generositat i fermesa, per reconèixer la importància dels creadors que, des de l’excel·lència d’un Clapès, el fan gran i universal.