Anolis Annelore: “Els contes no són per fer dormir els nens sinó per despertar els adults”

Explica’ns la teva història. En quin moment decideixes que vols passar-te al bàndol dels contacontes?

Colòmbia em va fer rondallaire abans que França. Vaig viatjar bastant, aixoplugada sotra el paraigües del títol de contacontes francesa, i cinc anys més tard quan vaig retornar al meu país, a França, sent una entre tantes, em va tocar creure en el meu projecte, en el meu conte. Em vaig reconciliar amb la llengua materna -el francès- perquè emergís la contacontes francesa d’avui.
La decisió d’assumir-ho com a ofici és molt recent. Va sorgir quan va morir el meu seguidor número u.

Com vas entrar dins l’embruix de la narració oral?

Com molta altra gent, vaig entrar-hi quan era una nena. De la mà de la meva àvia paterna. I, també, a través de la veu del meu tiet, que és un contacontes meravellós.

Més endavant vindria la foguera dels campaments d’escoltes, captant l’atenció dels llops i daines que m’acompanyaven. Tampoc puc obviar els llibres de Henri Gougaud, que van nodrir-me d’imatges mentals. I, obviament, un altre moment clau va ser quan vaig saltar damunt l’escenari colombià.

Et diria que ha de saber perquè explica allò que explica. Després, cal tenir sensibilitat per transmetre imatges vives i ritme en la prosa. Per acabar, és necessari tenir presència escènica. Bé, als contacontes ens passa el que li succeeix al vi. Com més envellim, millor.

 

Què fa màgica la narració oral?

La narració oral és interessant perquè transmet a través de la paraula viva històries, emocions i dades que podries trobar en la intimitat d’un llibre, però que són transmeses en una comunitat, en un ritual compartit. Aquesta experiència carrega l’acte amb una força especial.

 

En el teu cas, ets mig francesa i mig colombiana. Com ha influït aquest bagatge cultural en les teves actuacions i narracions?

L’energia que em mou pels escenaris -la interpretació- li dec a Colòmbia, als mestres i companys que vaig tenir en aquest país, que em va acollir tan bé com a rondallaire. I, d’altra banda, l’amor per l’organització estètica de les paraules és el resultat de la meva cultura francesa.

 

El repertori dels teus contes és variat i es dirigeix al públic adult.

Parlo d’entitats misterioses i de màgia, en els meus contes. De la mort, de les dones poderoses, dels somnis, dels camins de recerca… són temes estrafolaris que m’interessen.

Els contes no són per fer dormir els nens, sinó per a despertar els adults. De totes maneres, també tinc alguns contes per a nens i nenes.

 

Al llarg dels teus set anys d’ofici, què és allò més estrany que t’ha succeït fent de contacontes?

En una ocasió havíem d’actuar just a la frontera entre Colòmbia i Equador. Uns quants contacontes ens vam posar en un camió-remolc i anàvem llençant llaminadures als vianants, mentre anunciàvem l’espectacle de la nit. En plena actuació, davant de 300 persones, la llum elèctrica va marxar. Hi havia hagut un atemptat de les FARC en una zona propera. Vam encendre espelmes per poder acabar la funció.

Colòmbia, Perú, Bolívia, França, Espanya, Catalunya… em queda molt món per recórrer!