Anna Soler Horta: “Cada llengua imposa una òptica particular”

Anna Soler Horta (Arbúcies, 1974) és llicenciada en traducció i interpretació per la Universitat Pompeu Fabra i traductora al català obres d’assaig, de narrativa, de poesia i de teatre, majoritàriament de l’alemany (Arthur Schnitzler, Hermann Hesse, W. G. Sebald, Ingeborg Bachmann i Walter Benjamin, entre d’altres). En el terreny del teatre ha traslladat al català obres de Botho Strauß, Bertolt Brecht, Thomas Bernhard, Valère Novarina, Edward Bond i Lars Norén. El 2018 va rebre el Premi Ciutat de Barcelona de Traducció per la traducció al català de l’obra Austerlitz, de W.G. Sebald. Sílvia Romero l’entrevista dins la secció ‘La veu del traductor’.

Sílvia Romero: Agafant el català com a idioma de referència, amb quins altres idiomes el treballes, ja sigui com a origen o com a destí?

Anna Soler: Acostumo a treballar amb l’alemany com a llengua d’origen, tot i que, sobretot en teatre i literatura infantil i juvenil, també he traduït de l’anglès. D’altra banda, he fet unes quantes traduccions a quatre mans, d’idiomes que no conec prou o que desconec del tot, com el francès, el portuguès, l’italià, el rus i, fins i tot, l’ídix.

Sílvia Romero: Recordes quin va ser el primer llibre que vas traduir?

Anna Soler: Sí, el primer llibre que vaig traduir va ser Traumnovelle, d’Arthur Schnitzler, que en català es va publicar amb el títol d’Història somiada. Vaig tenir molta sort d’iniciar-me en el món de la traducció professional amb un escriptor com Schnitzler, que m’interessa molt. En la mateixa època, si fa no fa, també vaig traduir un parell de peces teatrals de Bertolt Brecht per a l’edició del teatre complet que en Feliu Formosa n’estava preparant aleshores per a l’Institut del Teatre. En Feliu Formosa el vaig tenir de professor a la facultat, i va ser gràcies a ell que vaig començar a treballar de traductora literària.

Sílvia Romero: Podries dir-nos en quina traducció estàs treballant actualment? I ja posats: ens podries fer cinc cèntims sobre aquesta obra i comentar, si és el cas, amb quins problemes t’estàs trobant?

Anna Soler: Ara mateix estic traduint Die Ringe des Saturn, un llibre de W. G. Sebald que es va editar a Alemanya el 1995. No és la primera obra d’aquest autor que tradueixo; de fet, és un dels meus escriptors de referència. Els anells de Saturn és un llibre extraordinari, un encreuament de gèneres com l’autobiografia, la biografia, el quadern de viatge i l’assaig. Amb el paisatge rural del comtat de Suffolk com a marc narratiu, l’autor hi elabora una reflexió sofisticada sobre el principi que, segons ell, organitza el món, la destrucció, i sobre el paper de l’home en la successió de catàstrofes que constitueixen la història. Un dels reptes que planteja la traducció d’aquest llibre és com traslladar al català el laberint de frases subordinades que fa servir l’escriptor per construir uns paràgrafs llarguíssims en què desenvolupa, sense solució de continuïtat, descripcions precises, reflexions sobre la història de la humanitat i passatges poètics tenyits de melancolia. En aquest sentit, cal anar amb molt de compte de no trencar la cadència de la prosa i de reproduir els canvis de ritme del text de partida, i per això és molt important fer un bon ús de la puntuació. D’altra banda, Sebald obliga el traductor a endinsar-se en àmbits del saber molt diversos. A Els anells… hi aborda, per exemple, des de l’odissea del crani de Thomas Browne, escriptor i filòsof del segle xvii, fins a la història de la pesca de l’areng, passant, entre altres temes, per la batalla naval de Solebay o la rebel·lió dels Taiping, a la Xina. També cal tenir present que Sebald s’apropia sovint, i d’una manera molt creativa, de la feina d’altres escriptors; li agrada jugar amb la intertextualitat, i això fa que el traductor hagi d’identificar els autors i les obres inserides en l’original i de consultar aquestes obres. Així, Els anells… m’ha portat, per exemple, a El castell, de Kafka; a Memòria personal, de Joseph Conrad, i al conte Tlön, Uqbar, Orbis Tertius, de Borges.

Sílvia Romero: En general, qui tria el traductor d’una obra?

Anna Soler: Habitualment són les editorials les que et proposen traduir un llibre. Però jo acostumo a treballar amb editorials petites, que estan molt obertes a rebre suggeriments. Durant molts anys també he desenvolupat una activitat intensa en el terreny teatral, i en aquest cas són les companyies o els directors els que t’encarreguen traduir una obra. No és gaire habitual que, un cop representada la peça, el text traduït es publiqui, però jo he tingut la sort que les editorials Lleonard Muntaner i Arola s’hagin avingut a editar moltes de les obres de teatre que he traslladat al català.

Sílvia Romero: Un traductor hauria de ser escriptor? Comportaria això algun avantatge o pel contrari pot ser un inconvenient?

Anna Soler: El traductor és un escriptor, en el sentit que es dedica a la composició literària, a escriure textos; ens passem la vida treballant amb la llengua, encara que ho fem a partir d’un material manllevat, l’original. Hi ha molts traductors que també tenen obra pròpia, i escriptors d’obra pròpia que fan traduccions. No estic segura, però, que ser un bon novel·lista, un bon dramaturg, posem per cas, garanteixi una bona traducció, perquè traduir és també una qüestió d’ofici, de pràctica, de dominar les eines i els instruments necessaris per fer una bona feina. El que sí que és cert és que la traducció ha estat sovint una escola per a escriptors, un mitjà per exercitar-se en l’idioma, i en el nostre àmbit lingüístic, històricament, una manera de redreçar una situació cultural anòmala conseqüència de la interrupció durant segles de la tradició literària.

Sílvia Romero: Hi ha alguna traducció que t’hagi proporcionat una satisfacció més intensa pel motiu “x” que sigui?

Anna Soler: Traduir és un exercici exigent, feixuc i esgotador, però, si tens la fortuna de treballar amb un bon text de partida, el fruit d’aquest exercici sempre és una experiència enriquidora. Estic especialment contenta d’haver pogut traduir W. G. Sebald, a qui ja m’he referit abans, per l’excepcional qualitat literària de la seva prosa i pels temes que tracta: la memòria, la pèrdua, la història del segle xx, el conflicte entre la natura i la civilització. Des que en vaig traduir el primer volum, he llegit i estudiat molt a fons aquest autor, entorn del qual he desenvolupat diversos projectes (artístics i dramatúrgics). Però també estic especialment satisfeta, per exemple, de la traducció d’Infància a Berlín cap al 1900, de Walter Benjamin, pel repte que suposava traslladar al català una prosa complexa i evocadora, que, a partir de detalls aparentment insignificants, aconsegueix retratar una època i un món extingits. Pel que fa al teatre, és un camp on em sento molt còmoda, i gràcies a la col·laboració amb el director Moisès Maicas, durant anys he tingut l’oportunitat de traduir peces molt interessants. M’agradaria destacar la feina feta amb un parell d’obres del dramaturg francès Valère Novarina (que vaig traduir a quatre mans amb Sabine Dufrenoy), que sembla dinamitar el concepte de traduïbilitat farcint els seus textos de neologismes, d’homofonies, de jocs de paraules i frases fetes, cosa que sovint empeny el traductor a «recrear» l’original anant a l’arrel de l’idioma. Finalment, voldria esmentar els llibres per a infants i joves que he traduït per a l’editorial Takatuka, amb què m’he divertit moltíssim. Em ve el cap, per exemple, un dels últims que ha sortit, La vida amorosa dels animals, un llibre fantàstic sobre la vida sexual de les bèsties que recomano a tothom.

“Traduir és un exercici exigent, feixuc i esgotador, però, si tens la fortuna de treballar amb un bon text de partida, el fruit d’aquest exercici sempre és una experiència enriquidora”

Sílvia Romero: Sovint els lectors ens preguntem quins mecanismes utilitzeu els traductors perquè l’original no perdi intensitat en ser traduït: com trobar el significat més exacte d’un mot, com mantenir els jocs fonètics o de paraula. Ens en podries fer cinc cèntims?

Anna Soler: És difícil respondre aquesta pregunta, perquè es refereix a l’essència del fet de traduir. Cada llibre i cada autor plantegen uns problemes concrets, que el traductor ha de resoldre necessàriament, perquè, a diferència de l’escriptor de l’original, que és del tot lliure i tria el que vol posar en escrit, el traductor està condicionat pel material de partida i no pot salvar els esculls ometent res. En el cas de les peces teatrals, en què el text es transmet mitjançant la veu i el públic el sent només una vegada, la traducció ha de procurar, a més, uns enunciats de comprensió directa, immediata. Una bona traducció hauria d’aspirar, al capdavall, a transmetre no tan sols el missatge del que està traduint, sinó, com diu Walter Benjamin a La tasca del traductor, allò que és «inabastable, misteriós i “poètic”» de l’original; el seu objectiu hauria de ser «trobar en la llengua a la qual es tradueix aquella intenció a partir de la qual es desperta en ella l’eco de l’original». I això només es pot aconseguir en la mesura que també el traductor creï poèticament.

Sílvia Romero: També sovint es comenta que alguns idiomes són més rics que d’altres en un camp semàntic concret. Si això és cert, com es resol aquesta qüestió?

Anna Soler: És evident que cada llengua imposa una òptica particular; les paraules no signifiquen exactament el mateix en un idioma que en un altre, i fins i tot ens trobem de vegades amb mots que designen una realitat pròpia d’una altra cultura i que no tenen paral·lel en la llengua d’arribada. Per resoldre aquestes dificultats cal ser competent lingüísticament en la llengua de partida i, sobretot, dominar la llengua d’arribada, conèixer-ne bé tots els recursos, tots els registres, tenir l’idioma pel cap dels dits, per dir-ho així. En alemany hi ha algunes paraules d’ús molt freqüent —penso en l’adverbi erst, per exemple— que no tenen una correspondència exacta en català i que sovint obliguen a canviar tota l’estructura de la frase traduïda. I els signes de puntuació, bàsics per construir un discurs fluid i coherent, tampoc no es poden transportar automàticament de l’original a la traducció, perquè la normativa és diferent en cada llengua.

Sílvia Romero: Per traduir bé un autor cal conèixer prèviament la seva obra i la seva escriptura?

Anna Soler: Conèixer bé un autor, el conjunt de la seva obra i el seu context et proporciona informació que t’ajudarà a prendre decisions a l’hora de traduir. Ara, no sempre és possible fer aquest estudi previ, sobretot per falta de temps. Si tens la sort de traduir diverses obres d’un mateix autor, t’endinses en el seu univers d’una manera natural i progressiva, i estic convençuda que aquest procés facilita la feina de traslladar-ne els textos; almenys, els entens millor.

“Una bona traducció hauria d’aspirar, al capdavall, a transmetre no tan sols el missatge del que està traduint, sinó, com diu Walter Benjamin a La tasca del traductor, allò que és ‘inabastable, misteriós i poètic’ de l’original”

Sílvia Romero: Creus que cal una sensibilitat especial per dedicar-se a aquesta professió? És a dir: cal que el traductor sigui una persona empàtica?

Anna Soler: Suposo que sí, com tothom que es dedica a alguna forma de creació. M’imagino que per lliurar-se d’una manera voluntària «al cruent martiri» que és la traducció literària —com s’hi referia un cèlebre traductor català de principis del segle xx—, has de ser d’una pasta determinada. El que a mi em mou a dedicar-me a aquesta professió és la inclinació viva per la llengua, que crec que manifestem tots els que fem d’intermediaris entre diverses literatures. En el fons, traduir és un acte de generositat; és un acte d’ofrena de les nostres paraules a algú que escriu en una altra llengua, i un intent, més o menys reeixit, de construir un espai on ressoni en tota la seva amplitud aquell eco de l’original de què parlava Benjamin.

Sílvia Romero: Quines són les darreres obres que has traduït? Cita’n tres o quatre.

Anna Soler: Ödön von Horváth, Joventut sense Déu, Juneda, Fonoll, 2017.

Katharina von der Gathen i Anke Kuhl, La vida amorosa dels animals, Barcelona, Takatuka, 2018.

W. G. Sebald, Austerlitz, Barcelona, Flâneur, 2018.

Hannah Arendt, Participar del món: Escrits 1941-1945, Palma, Lleonard Muntaner, 2019. (De propera aparició.)

Sílvia Romero: Moltes gràcies per acceptar respondre aquest qüestionari. I ara, més que una pregunta, aquest és l’instant estrella de “La veu del traductor”. Si vols, pots comentar breument allò que consideris més oportú al voltant de la teva professió.

Anna Soler: M’agradaria posar en relleu el paper de la traducció a l’hora d’eixamplar i d’aprofundir la llengua pròpia a través de llengües estrangeres. Tenint en compte això, la figura del traductor hauria de gaudir d’un reconeixement i d’unes condicions de treball que ara no té. No és, però, un problema exclusiu de la traducció literària, sinó un símptoma més de la situació de la cultura al nostre país, a la qual caldria dedicar més atenció i molts més recursos.