Anna Carreras: “Des de Ramon Llull, l’erotisme està deixatat en metàfores absurdes sense cap mena de gràcia”

Sebastià Portell entrevista l’escriptora Anna Carreras, per parlar de literatura i eròtica, feminisme, el pervers món dels premis literaris, les dificultats de viure de l’escriptura en català i l’anàlisi d’Ombres Franceses (El Cep i la Nansa, 2016), darrera novel·la publicada per l’autora. A més, Portell pregunta a Carreras pel seu proper treball literari Encén el llum que publicarà LaBreu i que podrem llegir l’any entrant. Anna Carreras, animal polèmic on els hagi, no té pèls a la llengua i no s’està d’assenyalar amb contundència allò que ella no comparteix. A continuació reproduïrem la conversa entre Sebastià Portell i Anna Carreras, que no deixarà indiferent als lectors. Des de Llavor Cultural us advertim que les opinions expressades són afilades i copsen de manera subjectiva -com no pot ser d’altra manera en el gènere de l’opinió- la particular visió i diagnòstic que Anna Carreras fa del món literari i de la fauna que l’habita.

L’escriptora Anna Carreras | Foto: Arxiu particular.

Anna Carreras escriu novel·les, assaig, traducció, articles i crítica literària, no sempre en aquest ordre ni simultàniament. De tot això, què és el que més gaudeixes de fer?

Els articles i la crítica literària em són disciplina, m’eduquen en l’art de la síntesi i allò d’«al pa, pa i al vi, vi». L’assaig que havia practicat em sobredimensionava l’ego d’una manera explosiva. De terra a l’Havana n’he tingut sempre, però escriure assaig és un acte de masturbació molt exagerat, i ara fa temps que ja no em fa el pes. La traducció –que darrerament m’ocupa el cinquanta per cent del meu temps– m’agrada, molt, perquè m’exigeix gaudir de la meva llengua, conèixer-la intensament, portar-ho tot al meu terreny i al meu llenguatge, vingui del país que vingui. Però, naturalment, on gaudeixo més és escrivint les meves novel·les, havent-les viscut, com certs articles del diari que són com petites bombolles de vida rebentades als quatre vents.

“Escriure assaig és un acte de masturbació molt exagerat”

Comencem amb la teva faceta creativa. Escrius per plaer o per patiment?

Escric per plaer i potser per necessitat! Mai per patiment! En tot cas, el patiment ve abans i forma part d’aquesta intensitat amb què entenc la vida. Però existir també és bonic, plaent, calmós, sorprenent. Escriure pel plaer d’expressar mentre comuniques, de comunicar mentre expresses, de crear mons i acostar solituds. Això és un immens plaer! És un dels actes de generositat més gran que conec.

Ets admiradora confessa d’Anaïs Nin. Parlem d’escriure per necessitat.

Exacte, parlem de necessitat i de viure abans d’escriure. Viure intensament, deixant-te la pell. Si no ets de debò, el lector no s’ho creu. Si li expliques què et passa pel cap, pel cor i pel cony, el lector pot recordar que, en algun moment de la seva vida, a ell també li han passat certes coses pel cap, pel cor i pel cony. I aleshores la teva necessitat és la seva medicina. Totes dues ens neguem a viure en aquest món ordinari com dones ordinàries. Busquem el moment alt. Ens adaptem, només, a nosaltres mateixes. No acatem.

La teva última novel·la, Ombres franceses (El Cep i la Nansa, 2016), sembla ser un sabotatge des de dins al món dels premis literaris. Ens en podries donar més detalls?

No pretenia pas fer sabotatge. Pretenia, des de la faula, exposar l’obscenitat d’un sistema que juga amb les il·lusions dels escriptors, d’aquelles ànimes càndides que encara creiem que els premis premien la qualitat i no pas la quantitat de llibres venuts, la faramalla, l’estafa, la literatura barata que alimenta i engrosseix la idiotesa col·lectiva. Pretenia, de fet, criticar la majoria de premis grossos d’aquest país, els jurats de fireta i la mentida, sobretot la mentida. I l’eròtica del caler.

Amb Ombres franceses et presentares a un premi de novel·la breu que no guanyares, però sí que fores mereixedora del Premi Alexandre Ballester de narrativa amb Tot serà blanc (2008)… Podrem veure, malgrat tot, una obra d’Anna Carreras com a guanyadora d’un premi literari, en un futur?

No me’l donaran pas! El premi Alexandre Ballester va ser una alegria, és clar. Era un premi petit –sinònim de net– i em va permetre anar a Palma, conèixer la Maria Muntaner i en Lleonard Muntaner i dinar com una reina. Però els premis grossos… No ho sé: m’han decebut. Hauria de canviar, la ideologia dels grans premis literaris d’aquest país, perquè algú com la Carreras en pogués guanyar algun. I qui diu la Carreras diu tota una generació de noms que no ens diem Najat El Hachmi.

Imagina que un jovenet de vint-i-tres anys que escriu t’està demanant consell. Hi ha algun premi literari que et mereixi un respecte especial? I un que et transmeti tot el contrari?

Com et deia els premis literaris petits —això és, modestos— mereixen tot el meu respecte. Solen ser-ne jurat persones molt vàlides que llegeixen bé i valoren literàriament el llibre. El Premi Casero, per exemple, és modèlic. Però els grans premis literaris que fan tiratges de 20.000 exemplars i dues-centes edicions –és un dir– i que un 80% d’exemplars cal regalar-los als avis subscriptors del Banc de Sabadell i que, per tant, no poden parlar de sexe, ni de política, ni de religió no fos cas que als vellets els hi vingués un cobriment, per mi poden calar-hi foc. Al jovenet li diria que anés directament a una editorial que estimés el seu llibre com no ho farà ningú més.

Al llarg de la gira de promoció d’Ombres franceses, amb l’editor, heu afirmat que aquesta obra presenta “un pas endavant” en la teva producció, en tant que supera “l’estil barroc i enrevessat” del que havies escrit abans. Aquest canvi —evident en el text, amb passatges força curts i un lèxic i una estructura molt depurats— va ser orgànic o decidit?

Segurament va ser una barreja de totes dues coses. Decididament vaig voler jugar al transformisme i a la ventrilòquia. Què passaria si canviés el llenguatge, si el fes assequible, si les meves reflexions literàries fossin no només meves sinó compartibles? Què passaria si escrivís cada vegada més com parlo? Orgànicament, també. Em trobava en un moment calmós, sense estridència, plena de lectures orientals i amb una rutina més o més previsible. Suposo que, com t’he dit abans, escric tal com visc. (Ara sembla que Camisa de foc l’escrivís absolutament forassenyada, i tampoc no és això!). La trama mateixa volia que el lector no hagués de fer un gran esforç de diccionari, sinó d’imaginació. No és cap gir definitiu, però també és veritat que el barroquisme no ajuda a fer-te entendre, només a expressar-te. I el món d’avui és el món de la comunicació.

T’has sentit més còmoda o alliberada, amb aquest estil, o més aviat ha estat una limitació amb què has hagut de bregar?

Aquell enrevessament dels meus primers llibres era una opció. Aquest estil més directe, planer i amable és una altra opció. Són exercicis d’estil, provatures, sempre amb la curiositat de crear llenguatges, com a més millor. Ni còmoda ni alliberada ni limitada: hi ha tantes Carreras com trames se li presenten. La síntesi, la faula, Orient, París i la innocència de l’amor està bé. Igual de bé que la neurosi, l’apassionament, el deliri i el límit. Va com va. Ara estava en un moment de depuració, de dir: “ei, lector, que sóc com tu, i vull que m’entenguis i en parlem”.

Ombres franceses transcorre a diversos espais de França, sobretot París i a un municipi amb un nom tan suggeridor com Plaisir. Llocs on, com has afirmat en alguna presentació, no has estat mai. Per què els triares?

Els vaig triar per distanciar-ho tot. Per fugir de l’experiència del jo —que trobo una cutrada sense fonament i sense cap intenció artística. Al París existencialista de finals de la dècada dels 40 i principis dels 50 , en el moment en què artistes i filòsofs assistien als cabarets de les caves de la Rive Gauche com Le Tabou ella, prima i pàl·lida, vestida amb coll alt negre, d’ulls grossos i foscos hi recitava poemes de Queneau i Prévert, i cantava en aquest tuguri qualificat com el cabaret existencialista per excel·lència. Allà xerrava amb Sartre, Camus o Boris Vian, els quals estaven fascinats per la seva imatge de dona lliure, sincera, misteriosa, transgressora i femme fatale. La seva cançó Sous le ciel de Paris, de l’any 1951, recrea exactament l’ambient bohemi i alhora perillós del París de les Ombres franceses.

París, l’amor, el desig, una presència pigmaliònica, la transcendència de l’acte creatiu… Tens una visió romàntica de la literatura?

El problema és que tinc una visió romàntica de tot.

«L’amor, Juliette, és com la biblioteca que tots tenim a casa: la renovem, llancem llibres de tant en tant, guardem en caixes les lectures que ens fa l’efecte que ja no repetirem, exhibim tresors o busquem la novetat per al cor, segons el temps». Quins són els llibres que més estimes i quins t’han fet estimar?

Els llibres que més estimo són els que m’han provocat algun canvi, en positiu o en negatiu. Des de llegir Vinyoli a Anaïs Nin, que m’han fet viure més i millor, a Adrià Pujol, Marc Romera, Víctor Garcia Tur o David Ruiz, que m’han ensenyat a escriure millor, fins a merdes mil que he hagut de llegir i que m’han fet ser molt més crítica, selectiva i exigent amb aquest nostre ofici d’escriure. La merda també ajuda a millorar.

L’escriptora Anna Carreras | Foto: Arxiu particular.

Passem de l’amor a fer l’amor. O a follar. A principis de l’any vinent apareixerà la teva propera novel·la, Encén el llum, al segell independent barceloní LaBreu Edicions. No és cap secret, que tendrà un fort component sexual. Potser serà la realització de tot allò que la pobra Lavelle no pot acomplir a Ombres franceses?

No pas. Encén el llum és un altre exercici d’estil, una nova aventura ètica i estètica que pretén elevar el nivell de l’erotisme en català. Fins ara només Marc Romera amb Les amistats virtuoses ha aconseguit fer trempar el país. La resta es divideix entre la pura carrincloneria —allò de la cova de mel i el nap o el cogombre— o la més grollera expressió del sexe. Calia un equilibri, un erotisme català de qualitat. La pobra Lavelle no és tan pobra: simplement topa amb pedants o acollonits, el professor i el poeta, dos arquetipus tòxics que no es permeten gaudir del sexe perquè viuen ancorats en la idea de pecat.

Ara que les etiquetes estan tan démodés, posa’n una a aquest text. Serà pornogràfic, eròtic o senzillament sexual?

Detesto les etiquetes! Però si em fas triar, serà un text eròtic, en el sentit més pur de l’adjectiu: «L’erotisme pot ésser vehicle per a una crítica social, expressa la demanda de llibertat sexual per tal d’aconseguir el benestar mental de la persona, reprimida per les imatges imposades al desig sexual. Les cultures orientals i d’altres han fet de l’erotisme una religió, un art o una ciència; per contra, la civilització judeocristiana li ha negat tota dimensió espiritual i l’ha convertit en quelcom vergonyós o pecaminós, cosa que ha impedit, generalment, de veure’l amb una dimensió estètica o artística.»

A banda de ser un llenguatge, el sexe hi és un camí d’autoconeixement i una via d’accés a la joventut. El sexe és explícit, a voltes poètic, gens pornogràfic i sense metàfores xarones.

Ets més de llum encès o de llum apagat?

Sóc més de llum, a seques.

Podem parlar d’una literatura eròtica catalana? I, en cas afirmatiu, quina opinió et mereix? Parlem de títols i de titoles, si us plau.

No podem parlar d’una literatura eròtica catalana com a tal. Ja t’he dit abans que només Marc Romera amb Les amistats virtuoses aconsegueix escriure i descriure el desig de fer, de mirar. El desig com a motor. I la literatura eròtica en català no té tradició al nostre país. Des de Ramon Llull, l’erotisme està deixatat en metàfores absurdes sense cap mena de gràcia.

Què ha suposat per a tu publicar amb El Cep i la Nansa i què esperes de publicar amb LaBreu? Què opines de les editorials independents?

En Quico Mestres és una persona meravellosa que fa d’editor i respecta molt el seu ofici. No només ha cuidat el llibre, l’ha passejat i l’ha estimat, sinó que m’ha cuidat, passejat i estimat a mi. Hi ha un abans i un després de la meva feina gràcies a El Cep i la Nansa. Estava avesada a editors invisibles o a editors que no van fer-li gens de cas al llibre. Vull dir que en Quim Torra, d’A Contravent, també es va portar molt bé amb la meva novel·la Unes ales cap a on. En el cas de LaBreu, tant l’Ester Andorrà com en Marc Romera em coneixen bé, valoren la meva feina i em cuiden. Em sento mega privilegiada de formar part de la seva cantera. Les editorials independents tenen allò que no tenen les grans editorials i que fan que l’ofici sigui més plaent: la humanitat.

“Les editorials independents tenen allò que no tenen les grans editorials i que fan que l’ofici sigui més plaent: la humanitat”

Vivim, certament, en un sistema literari força reduït. Tu que ho has intentat, i tornant als consells al jove entrevistador, què diries de l’escriptura en català com a forma de vida?

L’escriptura en català com a forma de vida –en exclusiva– és sinònim de suïcidi. Per això molts dels meus col·legues fan de professors o tenen altres feines que els aporten una nòmina cada mes. El fet de dedicar-se només a l’escriptura és una tria esbojarrada, arriscada i delirant. Però jo no em sé veure fent res més. Al jove entrevistador li diria que no fos sòmines com l’entrevistada: que busqués una feina de mitja jornada, ni que fos, que li permetés viure amb certa tranquil·litat. Que els que vivim de l’aire patim massa sovint.

“L’escriptura en català com a forma de vida –en exclusiva– és sinònim de suïcidi”

Llavors una veu dolentona i poc documentada et diria: “Fes com el Serrat, nena, passa’t al castellà”.

No puc. No penso, ni sento, ni faig l’amor en castellà. A més, em sortiria un best-seller —i tampoc no vull desbancar els escriptors castellans, pobres. (Riu)

L’escriptora Anna Carreras | Foto: Arxiu personal.

Parlant de dolentia o de poca documentació, fa uns mesos vares ser protagonista d’una polèmica per una entrevista al Diari de Girona. Allà hi afirmaves –o posaven en boca teva– que no escrivies per a dones menopàusiques. Ens ho podries explicar?

Gràcies per donar-me veu en això. A mi se’m va preguntar si jo feia “literatura per a dones”. Jo vaig contestar que jo escrivia per a qui em volgués llegir. Després, em va preguntar pel meu proper projecte, la novel·la eròtica Encén el llum, i em va demanar si anava en la línia de les Ombres de Grey. Aquí jo vaig respondre que les meves ombres ni eren grises, ni fúcsies, ni de color de gos com fuig. I que m’allunyava radicalment d’aquesta mena d’erotisme absurd sense cap investigació prèvia ni cap reflexió ulterior. Que me’n desbancava, que jo no escrivia per a mediocres. Aleshores el periodista va treure’s de la màniga el terme menopàusiques, fet que a banda d’ofendre’m a mi, em va suposar vint-i-set missatges d’insults i amenaces de mort.

Et consideres una dona feminista?

No. Em considero una dona femenina. I sento vergonya aliena amb certes manifestacions feminazis que ho embruten tot i que no han entès de què va la pel·lícula.

Creus en una escriptura femenina, com la que proposen teòriques com Hélène Cixous?

No. No hi crec, de la mateixa manera que no crec en una escriptura negra, o vegetal, o supersònica. Collonades teòriques sense fonament. L’escriptura és de ningú i per a tothom, només faltaria!

Seguim amb les intrigues. Tens res a afirmar sobre la fi la teva col·laboració com a crítica literària a la revista Time Out?

Que em sap molt de greu! Que he fet crítica a Time Out durant gairebé una dècada —primer amb Jordi Nopca i després amb Josep Lambies— i que m’ho passava molt bé —a banda de significar quasi la meitat del meu petit sou mensual. Però els temps canvien i les demandes també. Salta la pàgina de llibres de la revista, perquè es veu que ara interessen més les braves, els mojitos i les sales de ball. No hi ha bellesa sense cultura.

Acabem amb bon sabor de boca, però: et volem llegir, Anna. Digues-nos quina en portes entre mans.

Doncs mira, ara estic immersa en la traducció d’una trilogia de l’italiana Elena Ferrante que sortirà per separat l’octubre, Nadal i Sant Jordi. En paral·lel, enllesteixo la meva propera novel·la, Fes-me la permanent, que apareixerà el mes de novembre a El Cep i la Nansa i és la construcció d’una trama al voltant de la meva col·laboració quinzenal al diari El Punt Avui.

Guardar

Guardar

Guardar

Guardar

Guardar

Guardar