Albert Forns i Anna Ballbona, escodrinyant l’absurd i les contradiccions socials a través de les paraules

Em trobo amb l’Anna Ballbona i l’Albert Forns a la llibreria Laie del CCCB. Aquests dos animals literaris ensumen les seves futures preses. S’alimenten de llibres, somien amb llibres, escriuen sobre llibres… i sobre les seves experiències llibresques (vitals i generacionals). El llibreter Damià Gallardo ens saluda i ens guarda els abrics, bosses i motxilles perquè puguem fer la sessió de fotos més còmodament. Ballbona i Forns visitaran en pocs dies aquesta llibreria en les jornades prèvies a Sant Jordi; els autors li pregunten a Gallardo si els guardarà brevatges alcohòlics. L’amic Damià respon que els vol ben sobris i esclafeix a riure. Unes quantes fotos més tard, anem a continuar la conversa en un bar del Raval. Entrevistem el guanyador del Premi Llibres Anagrama de Novel·la i la Finalista, en un diàleg dinàmic i voraç -com les seves obres-.

Albert Forns i Anna Ballbona | Foto: Laura Basagaña

Som al Caravelle i seiem davant d’un te chai amb llet de civada. Bé, la Ballbona es demana una copeta de vi blanc per donar corda a la conversa que mantindrem tot seguit, al·legant que ha tingut un dia intens – a les sis del matí li sonava el despertador, per poder arribar a Els matins de TV3, on fa de tertuliana-. En Forns, però, també reconeixia haver-se llevat molt d’hora, a les cinc en punt de la matinada, “perquè no tenia son” i havia aprofitat per fer la declaració de la Renda. Feina feta, no fa destorb; ja se sap. I amb aquestes cartes de presentació, no sobta gens que aquests dos animals de llibreta i bolígraf vagint avançant trames, polint línies i publicant llibres, mentre altres canvien de postura sota els llençols. Forns va endur-se el Premi Documenta amb el seu debut novel·lístic Albert Serra (la novel·la, no el cineasta), publicada a Empúries el 2013. També és autor de diversos poemaris, entre els quals destaca Ultracolors (LaBreu Edicions, 2013). Ballbona, per la seva banda, és autora de dos poemaris: Conill de gàbia (LaBreu Edicions, 2012) i La mare que et renyava era un robot, Premi Amadeu Oller a poetes joves, publicat a Galerada el 2008.

Amb deteniment, analitzem punt per punt el material i estructura dels seus dos darrers fills de paper imprès: Jambalaia, Premi Llibres Anagrama de Novel·la que Forns ha escrit -un recorregut per les contradiccions i contrastos de la societat del consum, l’hedonisme i les façanes socials- i Joyce i les gallines, finalista del premi, d’Anna Ballbona, que retrata un trajecte de transformacions i crítica social regada amb humor rabiüt i agreste.

Laura Basagaña: Teniu una manera propera d’acostar-vos al material literari. He detectat uns quants punts en comú: tots dos subratlleu una visió hipercrítica amb una societat malalta, us acotxeu en l’humor per fer més suau la pujada, treballeu l’autoficció, us n’enfoteu de vosaltres mateixos i homenatgeu a artistes o referents literaris que us han marcat; a banda d’estructurar les vostres novel·les-assaig en capítols curts, desplegant un trencaclosques o laberint literari per on van transcorrent els diferents canals de coneixement temàtic. Comencem, si us sembla, per la vostra visió crítica amb la societat, que retrateu en les vostres novel·les.

Anna Ballbona (amb gest ràpid i veu meditativa): En el meu cas, és possible que la novel·la acabi tenint un pòsit de crítica social per tots aquests contrastos que comentaves. La idea principal que travessa Joyce i les gallines és el contínuum de l’absurditat social i la pregunta de ¿què vol dir ser normal? ¿Qui són realment els bojos? Perquè de vegades, paradoxalment, algunes persones diagnosticades com a malaltes -els grillats que apareixen a la novel·la- no fan coses més absurdes que persones que la societat dóna per normals. Aquestes capes de normalitat i d’absurd abasten diferents àmbits: des de les rutines periodístiques, fins als retalls de la realitat quotidiana. La novel·la intenta reflectir aquesta absurditat que s’expressa de diferents maneres i la Dora -la seva protagonista- es rebel·la contra una invisibilitat que li ha estat atorgada; reivindica les particularitats, les individualitats, la perifèria i fa algunes picades d’ullet al món de la ruralia, renegant de la gent que es considera superior que els qui vénen de pagès. En certa manera homenatjo la vida de pagès, perquè m’ha ensenyat moltes coses; entre d’altres la llengua que parlo.

L.B: I en la novel·la, precisament, destaca la vivesa del llenguatge acompanyada de certes paraules més sorprenents, que creixen en el text com flors rares. Paraules noves i paraules antigues.

A.B: Sí, reivindico certes paraules provinents d’Òrrius i de Montmeló. Algunes de les quals ni tan sols les ha acceptat el DIEC, però jo les he sentit per boca dels avis. En la novel·la el tractament de la llengua és fer el retrat social de qui la parla. Si jo al tren hi sento una noia que diu txotxu, referint-se als seus genitals, escriuré txotxu. Igual com si sento joder, ho transcriuré tal qual. Intento que els diàlegs no semblin estrafets.

L’escriptora Anna Ballbona | Foto: L.B

L.B: Com vas arribar a la metàfora de les gallines? Aquesta idea de l’animal oprimit per un sistema agressiu i que fa que acabem malalts o embogits?

A.B: En un viatge a Dublín vaig conèixer un paio que criava gallines com a animals de companyia i que pronuncia la frase que dóna títol al llibre: “Tinc dues passions, Joyce i les gallines”. Aquest element, vinculat a alguns records d’infantesa -quan m’havien assignat el paper de gallina a l’obra de teatre infantil- em va portar a pensar en un seguit d’elements: la invisibilitat, la covardia, les absurditats, un món rural esbandit per una nova realitat, els pretextos per viure…

L.B: Albert, amb Jambalaia t’aproximes a les contradiccions socials d’avui espiant la societat americana (que diu una cosa i en fa una altra). A les pel·lícules enfoquen els surfers i les noies amb patins, quan la trista realitat és que la indústria nord-americana fomenta la cultura del menjar ràpid i el sucre camaleonitzat que engreixa l’epidèmia de l’obesitat, cosa que també és una metàfora d’aquest joc de reflexos; d’aquesta doble moral.

Albert Forns (amb la mirada serena, ajustant-se les ulleres): En el meu cas, aquest localitzar la novel·la a Amèrica, em permet veure la societat d’aquí – la nostra- però a través d’un mirall distorsionat on tot és més grotesc, més passat de voltes i on les contradiccions són més XXL. I en el fons, és el món cap on anem…

L.B: Parles molt dels egos, del mirar cap enfora, de les noves tecnologies i de la ciberhipocondria. En el fons estàs parlant de tu, però també fas la foto d’uns mals que són comuns en l’habitant del món d’avui.

A.F (aguantant-se la barbeta): Escric sobre allò que m’obsessiona. La meva matèria és allò que veig, el que sento; no es troba tan allunyat del periodisme, de fet -admet-. Com a escriptors, estem vivint dins d’una societat i considero que l’escriptor pot tenir una postura a favor, en contra, o també pot ser que no es posicioni intencionadament. A mi m’agrada posicionar-me, quan escric. Vivim en el món de les xarxes socials, dels egos, i aquests temes són els que apareixen en les meves novel·les. M’inspiren.

L’escriptor Albert Forns | Foto: L.B.

L.B: La crítica social hi és, amorosida per l’humor i l’autoparòdia.

A.F: Sí, hi apareix la precarietat. Hi apareix la incertesa. El consumisme…

A.B: Compartim la consciència d’un puteig generacional i social. Hi ha aquest puteig generacional dels que tenim entre 30 i 40 anys, però si t’ho pares a pensar la gent de 20 també estan molt malament. I els nostres avis també les van passar molt magres.

A.F: No podem defugir la precarietat que ens ha tocat viure. Reflectim una crítica transversal a la crisi, al consumisme i aquest donar per fetes les coses. En algun moment posterior al neolític, quan es va descobrir l’agricultura, a algú se li va acudir que les coses podien tenir un preu i que l’havien de tenir. ¿En quin moment vam donar per fet que ens passaríem la vida comptant diners? Abans parlaves de la metàfora de la gallina que la Ballbona fa sortir al seu llibre. Uns són els amos del corral i la resta som només gallines. I ho donem per fet. Donem moltes coses per fet. Això també ho trobem en la societat americana, que ha normalitzat l’obesitat: d’una anomalia, n’ha fet la norma.

Els escriptors Albert Forns, guanyador del Premi Llibres Anagrama de Novel·la, i Anna Ballbona, finalista| Foto: Laura Basagaña.

L.B: Quina és la dificultat més gran de fer autoficció?

A.B: A mi m’interessa el límit entre realitat i ficció. No considero que estigui fent estrictament autoficció, perquè no escric en primera persona i tot i que algunes parts del personatge coincideixen amb experiències personals hi ha parts que són totalment inventades.

A.F: Ballbona, encara que no ho vulguis reconèixer fas autoficció! La Dora és el teu alter ego!

A.B: Sí que em baso en algunes experiències de la meva vida de periodista i dels meus trajectes en tren, però, ¿quin escriptor no hi posa detalls de collita pròpia en la ficció? Fins i tot quan t’inventes un personatge de zero, sempre acabes posant-hi algun detall de tu. La frontera entre el que és real i el que és ficció el lector no la sap: de vegades allò que sembla més versemblant és ficció i precisament les coses més sonades han succeït veritablement. La voluntat era desdibuixar aquests límits i aprofundir en certes rutines periodístiques o socials que són divertides o absurdes; entrar en el joc de bescanvi entre realitat i ficció.

L.B: En el teu cas, Forns?

A.F: Em sento molt còmode amb l’autoficció, l’únic preu que té és que la gent es pensa que et coneix més, perquè et diuen “ja sé quina pasta de dents gastes” i potser,  justament, aquest era el detall que t’havies inventat. En aquest sentit això de barrejar realitat i ficció en l’escriptura s’ha fet sempre, l’únic que al segle XX els escriptors es creaven personatges a imatge i semblança per protegir-se i no exposar-se tant al públic. Però utilitzaven la història personal, o la història de la veïna. I fer autoficció implica atrevir-se a utilitzar el propi nom, a citar el nom de la veïna, i -en certa manera- quan la gent llegia la història de l’escriptor del segle XX els lectors identificaven a la veïna disfressada de personatge. Per tant, trobo més honest escriure directament el nom de la veïna. Quan fas autoficció, com que el teu material d’escriptura ets tu mateix, furgues més -potser- que no ho faries amb un personatge creat de zero; destines l’energia de detalls i documentació per crear el personatge a altres temes. Potser reflexiones més que no pas fabules. I d’altra banda, trobo que hi ha escriptors que s’inventen personatges que no treballen prou la versemblança dels seus personatges ficticis. No s’han molestat prou en fixar-se com parla la gent d’aquell gremi que retraten, com vesteixen, quines preocupacions tenen i acaben fent-ne un estereotip. Crear un personatge de zero representa una gran responsabilitat i hi ha escriptors que no la treballen prou.

L.B: Destineu tot aquest “estalvi energètic documental” de creació d’un personatge de zero per recopilar informació sobre els temes que us obsessionen i fer-ne una aproximació assagística, amb tints enciclopèdics? Hi abunden les recomanacions literàries i les referències sobre art, ciència…

A.F: En certa manera, sí. És un procés que, de vegades, coincideix força amb el periodístic. Sempre, però, amb voluntat literària i amb ganes de jugar i aportar coses noves.

A.B: En tot aquest joc de ficcions i de realitats ficcionades una cosa que sí que diria que compartim en Forns i jo és el sentit de l’humor. Un humor que es manifesta de maneres molt diferents, però que va cap a l’autocaricatura. Tant en Forns com jo parodiem situacions viscudes i les exagerem i les estireganyem, per trobar-hi -com en tota caricatura- una certa compassió. Pel que deies de les referències, en el meu cas hi apareix Banksy perquè és un revulsiu clar del personatge protagonista, que viu una transformació. També parlo de Joyce però sense fer grans dissertacions, explicant certes anècdotes i reflexionant sobre altres temes: el consum, el viatge, la perifèria, les invisibilitats. Però en Forns sí que cita no sé quants llibres, dins la novel·la!

A.F: Ho faig com un joc. Si un llibre m’ho ha fet passar bé, ho dic i hi poso la referència per si algú hi vol anar a parar. És una manera de fer partícip al lector d’aquesta efervescència cultural que vivim.

L.B: Parlem una mica de l’estructura de les vostres novel·les. Tenen temes centrals i temes satèl·lits, interconnecten temps i espais frenèticament; com els temps que vivim, que són ràpids i voraços. Abans he descrit les vostres novel·les com a laberints mentals (o petites arquitectures), que no tenen l’estructura arquetípica d’una novel·la com l’enteníem abans. Com funciona el procés de creació? Com gestionem totes aquestes peces que es barregen entre elles formant un gran mosaic?

A.F: Aviam, en el meu cas, quan escric, no ho faig linealment. No començo per la pàgina 1; potser començo per la 50. Tinc una sèrie de temes que m’interessen i els vaig desenvolupant en paral·lel. A còpia de llegir les reflexions sobre aquestes peces literàries hi ha un moment que faig el “clic” i veig el fil conductor que les uneix a totes. I llavors, experimento com fer que encaixin aquestes peces, perquè la novel·la ha de tenir un principi, un cos i unes conclusions. Seria com aixecar un castell amb peces molt estranyes -ni tan sols seria un puzzle, perquè del puzzle en tenim una imatge prèvia al cap a la qual volem arribar-. I el meu procés és més experimental. Aquest castell, del qual no tenim una imatge prèvia, està format per peces estranyes i rocambolesques que encaixen d’una sola manera que cal trobar. I primer de tot cal tenir moltes peces i tenir-les ben desenvolupades. Després ve l’enginyeria…

A.B: M’identifico bastant amb aquesta teoria, Forns! En el meu cas tinc uns quants primers retalls -fer un retrat de les converses invisibles de tren que una persona escolta- i aquesta idea s’entrecreua amb la coneixença d’un paio que cria gallines com a animals de companyia. El món desaparegut de la pagesia, la perifèria, els invisibles, tot va encaixant. En el procés d’escriptura d’aquestes peces fragmentàries busques la naturalitat sense necessitat d’haver de complir la introducció, nus i desenllaç clàssics.

A.F: La complicació no és tanta per al lector com per a l’escriptor. Són textos que s’acaben llegint molt bé, que són àgils.

A.B: I és natural que al 2016 no estiguem escrivint com es feia al segle XX, que hagin canviat les coses.

A.F: Podem fer elipsis, podem saltar-nos parts, podem canviar de registre i de gènere literari, podem barrejar moltes peces.

La societat de consum que retrata Forns parla de la masturbació, el menjar ràpid i les contradiccions del mirall nord-americà | Foto: L.B.

L.B: Hi ha una voluntat estètica al darrere?

A.F: No només! No és només per estètica. Ha de tenir un sentit. Cal trobar el gènere que toca. Quan poso un test sobre la masturbació enmig de la novel·la, no ho faig per estètica, sinó perquè considero que és el gènere que més s’hi adequa. És com en una sèrie de televisió: quan algú parla d’una ecografia que li han fet no surt un diàleg d’algú que explica que té un nen a dins que fa bum-bum-bum, sinó que directament veiem la foto de l’ecografia (amb el nadó movent-se).

A.B: Exacte. És trobar la millor manera per explicar allò.

L.B: Transgredint, si cal.

A.B: I també jugant amb la llengua. En Forns, per exemple, va a buscar les mil maneres per referir-se a la masturbació, trencant tabús.

Anna Ballbona a la llibreria Laie | Foto: L.B.

L.B: Quina és per vosaltres la definició del bon escriptor?

A.F: Algú que t’expliqui bones històries, però a banda que te les expliqui bé. Actualment pequem massa de centrar-nos en el què i oblidem el com, l’estem deixant de banda. La preocupació per la llengua és tant o més important que les històries que expliquem; posem recuperar paraules antigues, retratar les paraules del moment, capturar el llenguatge del carrer. Malauradament, vivim en un panorama molt pobre estilísticament parlant -començant pels mitjans de comunicació i acabant pels escriptors-.

A.B: Jo crec que fer literatura és explicar històries i això és el que he provat de fer a la novel·la, que n’hi haguessin moltes. Però el què sense el com no funciona, i l’escriptor ha de trobar la manera de fer funcionar el discurs. Això no sempre s’aconsegueix. O ho aconsegueixen només uns quants.