11a Festa de la Poesia a Sitges, una crònica íntima (Per Lídia Gàzquez)

L’artista sitgetana Lídia Gàzquez no es va voler perdre la 11a Festa de la Poesia de Sitges, un esdeveniment que eriça les emocions de la pell i del cervell. Al seu blog, Entre píxels i càracters, relata el reguitzell de sensacions viscudes. Aquí us n’oferim un fragment i us animem a anar al seu espai per llegir la crònica completa!

El tradicional dinar de poetes, a la 11a Festa de la Poesia de Sitges | Foto: Carles Arola.

En entrar a la sala del Retiro vam al·lucinar. Era com entrar en un indret màgic amb colors energètics, lluminosos, cítrics! El groc i el taronja ho envoltaven tot amb una alegria contagiosa, com en un escenari de cartró i paper de pel·lícula de Michel Gondry, molt poètic, naïf i oníric. Tots teníem un llibret petit fet de cartró amb el nostre nom, ho vaig trobar simplement genialíssim (la llàstima és que em vaig deixar el meu en marxar i em va fer molta ràbia). L’obra de la decoració era de l’Angelina Salesas, que a més ens va explicar tot el procés de creació, i més concretament, el mòbil de cartró personalitzat per a cada poeta que regnava penjant sobre de cadascuna de les taules, presidida per cadascun d’ells. El de la Laura se centrava en l’expressió plàstica del fet de ser germana bessona, recordo una parella de papallones de paper, i ara que escric aquestes línies, em fa pensar que ella té una bessona i jo vaig portar la Sònia, la meva soulmate, a la festa, un altre senyal (no va ser l’única del cap de setmana) que ens diu que hem de fer moltes coses juntes. 

Vam dinar els entremesos i l’ensaladilla russa, la ja tradicional sèpia amb mandonguilles per llepar-se’n els dits i vam regar-ho amb bon vi i el cava Talino que estava també boníssim. La Vinyet ens va fer una bona retrospectiva de totes les festes de la poesia al retiro, que va viure amb l’Antoni com a president de l’entitat, i la seva condició de fan total de l’esdeveniment. Amb la Laura ens vam posar ben al dia i tot rutllava molt bé, i aleshores van venir el Joan i la Cèlia i em van demanar que pensés un brindis per a una de les poetes, la Concha Garcia, a qui vaig tenir la sort de conèixer en una presentació del seu poemari “Si yo fuera otra” a Sitges. Em vaig posar dels nervis perquè el brindis per mi és una cosa molt seriosa, no pots dir qualsevol poca-soltada, i em temia que després del cava, que em puja de seguida al cap, seria el que seria, més després de veure els acuradíssims, originals, cultíssims i espurnejants brindis de màquines de les lletres com la Laura Borràs o el Sebastià Portell, de personalitats com l’Antoni Sella que té unes taules brutals i és el rei de la improvisació, etc. Total, que sí, vaig dir-la grossa, però tots van riure de valent en sentir que “Bé, m’han agafat en calces -tot això de peu sobre la cadira-. Sort que avui en porto!”. Tanmateix, després ho vaig arreglar, i vaig brindar pels versos transparents de la Concha, el poemari de la qual portava a la bossa perquè me’l signés en algun moment de la festa. El millor de tot va ser quan la Mercè Garcia Campillo, una actriu sitgetana de cap a peus, va fer el brindis pel Marc Romera, i amb la seva gràcia innata va recollir el testimoni de “les calces” i el va portar a l’extrem tot dient que ella no en portava, que com que anava a dinar cada any, ja sabia el que calia fer, no portar-ne. Quin tip de riure, per Déu! Aquestes genialitats només passen a Sitges de mà de persones que simplement, brillen, com ho fa la Mercè, us ho ben asseguro!

Després del dinar, vam anar a descansar i veure la Júlia, perquè no m’enyorés massa, ens vam perdre la Captura d’ànimes, que he llegit que va ser espectacular i que va aconseguir la captura de l’esperit dels poetes, com cada any i vaig lamentar no haver-hi estat, però ja en vindran més. La Júlia no em volia deixar anar i vam arribar tard al recital de cloenda, però per aquelles coses de màgia, sobraven un parell de cadires a la taula de la Joana Fort que ens va deixar seure amb ella i vam gaudir del final del recital. Jo esperava en candeletes sentir el “Forat”, el poemari dit per la seva autora, la Laura López, i com que tinc els seus poemes ben ficats al cor, prou que em vaig emocionar. L’Àngel Gonyalons va posar la veu i ens va demostrar que està ben en forma amb una presència escènica gegantina. Les notes del piano i dels temes escollits pels poetes van anar a càrrec de la pianista Elsa Perches, que mirava i escoltava sorpresa i corpresa, els sons fets a mida de cada poeta de l’artista multidisciplinar Eli Gras, que ja està acostumada a no deixar-nos indiferents amb les seves intervencions. El meu tema favorit al piano va ser ‘Merry Christmas Mr Lawrence’, de Ryuichi Sakamoto, que si no recordo malament era la peça dedicada a Maria Antònia Massanet. Pel que fa als sons, entre rius i tic-tacs de rellotges, em quedo amb el foc que va dedicar Gras a Romera, es podia sentir fins i tot l’olor de cremat.

Val a dir que jo prou coneixia la poesia de la Laura, el Marc i la Concha i m’acostava a la festa esperant descobrir de prop la de la Maria Antònia Massanet, en Tomàs Arias, la Begonya Pozo i en Josep Checa. Vaig portar els meus exemplars llegits esperant una signatura dels seus autors, al final de la vetllada. Vaig adquirir a la paradeta de la Bel un exemplar d’ “En fi, començo” de Tomàs Arias i poc a poc faré créixer la meva col·lecció. El que no vaig calcular bé va ser portar el bolígraf, en portava un de negre al dinar però me’l vaig deixar sobre la taula i ara vaig haver-li de demanar un a la Laura i només en portava un de verd, pel que les signatures van ser d’allò més especials encara. La Concha, fins i tot, va saber treure’n partit amb un “La vida en verde transparente”, en la seva dedicatòria. M’agrada pensar que és un bon senyal de les coses que vindran. La meva voluntat va tenir premi, perquè la Concha, a més de signar-me “Si yo fuera otra”, em va regalar un exemplar d’una altra obra seva: “Acontecimiento”. Aquest sí que va ser tot un esdeveniment per mi, de totes les dedicatòries dels meus poetes d’aquesta onzena festa en podria fer un altre poema, com una altra “Versfusió”.

La Sonia i jo vam marxar a fer-la petar amb una cervesa fresca a la mà després de tot, recordar, que així tornàvem a viure tot el viscut, com si no n’haguéssim tingut prou. a l’endemà l’artista Núria Corretgé feia la visita pels aparadors de la vila dedicats als poetes però també vaig haver-m’ho de perdre perquè tanta “juerga” ja no podia ser. Sé que ella ho entendrà perquè coneix molt bé la Júlia. Perdoneu si m’he deixat moltes coses per dir, si he fet alguna errada, si cal, editaré l’entrada. Visca les noves tecnologies.

Ara, ens queden els llibres, i els poemes i tot l’estiu per llegir-los i escriure’n de nous. Gràcies per tantes coses a tots, especialment al Joan i la Cèlia, que amb aquesta descàrrega d’amor fan possible que l’amor es multipliqui i la inspiració ens persegueixi per tots els racons de Sitges. I l’amor torna, no cal que jo us ho digui, prou que ho sabeu. Fins l’any que ve, em tindreu, com sempre, a la vora. Acabo amb uns versos de la Laura López Granell:

“Som el que ens falta, em dius.

Però som també el que regalem”.

Llegiu la crònica completa de la Lídia Gàzquez, al seu espai Entre píxels i caràcters.