10 raons per rellegir ‘Incerta glòria’
Fotograma de la pel·lícula ‘Incerta glòria’, basada en la novel·la de Joan Sales.
Amb l’arribada al cinema d’Incerta Glòria, l’obra magna de Joan Sales adaptada al setè art per Agustí Villaronga, és un bon moment per agafar de nou el llibre -publicat per Club Editor, l’editorial fundada per Sales- i paladejar-lo com cal. Esbossem deu raons per les quals saltar dins les pàgines d’aquesta novel·la embriagadora.
Sortint del cinema, una es queda amb ganes de més. Els matisos insinuats a la gran pantalla, els interrogants que planen sobre els personatges, els dilemes amb què batallen els protagonistes fan que la deliciosa pel·lícula que signa Villaronga ens impulsi a córrer cap a la nostra biblioteca domèstica (o a la llibreria més propera) i busquem amb ànsia l’obra mestra de Joan Sales, que Club Editor ha reeditat enguany amb motiu de l’arribada al cine d’aquesta obra. Degustar-la tàctilment, amb el llenguatge del passar les pàgines és un plaer difícilment superable. Ens amarem lentament de tots els detalls. Inspirem mot i terra i saviesa i fragàncies de paisatges del passat. Heus aquí deu raons per fer-ho.
- Pels dilemes universals que la novel·la ens posa en safata: la moralitat dels personatges és un dels grans temes de la novel·la. ¿És moralment acceptable desitjar la parella del millor amic? ¿Fins a quin punt és comprensible enamorar-se d’algú altre, si la nostra parella és lluny de nosaltres? ¿És moralment vàlid mentir per poder sobreviure? ¿És moralment viable canviar de bàndol si les coses es posen lletges? ¿En quin punt s’inicien les ànsies de venjança?
- Per la gran cura en la llengua i l’estil: ric, frondós, viu, desencarcarat. La voluntat literària de l’autor aconsegueix fer un retrat de la parla del moment sense escatimar en destresa per recrear bellesa a partir de les paraules. Els diàlegs i certs passatges són memorables:
-Vostè devia sofrir molt amb aquest home.
-¿Sofrir?- i altra vegada la mirada d’estranyesa; la veu de contralt es feia llunyana, velada; el trèmolo s’esfumava com en una distància o com en un crepuscle, com aquell “bones tardes tingui” en aquella cruïlla de camins-. Li prego que no em faci preguntes respecte als meus sentiments per ell. ¿És freqüent en els homes aquest desfici per saber aquesta mena de secrets? Si sabés com em molesta que em facin preguntes… Acontenti’s amb el que li he dit, que li he dit prou i massa. Pensi que el meu secret més gran el sap de sobres; el secret entre vostè i jo, el nostre secret -¡que els meus fills no sabran mai!
La mirada es feia còmplice, tèrbola, amb un polsim de picardia.
-Olivela… -m’acostava a ella, veia els quatre cabells blancs, els tenuíssims fils de teranyina-.Jo voldria que entre nosaltres dos hi hagués, no un sol secret, sinó tots els secrets possibles; els de la vida i els de la mort…
El polsim de picardia havia desaparegut per donar pas a una mirada tan distinta, lúcida com no l’hi havia vista mai, com si em penetrés fins al moll de l’ànima. Jo m’anava atansant més, sentia la seva respiració; però ja havia passat, la mirada tornava a ser la de sempre:
-No… deia la veu llunyana-. Seria massa bonic.Hi ha coses que estarien tan bé si no estiguessin tan malament…
-Podríem ser brutalment feliços només deixant-nos endur pel torrent…¡un moment així transfigura tota una vida! -jo no sabia el que em deia-.¿Per què perdre el temps en reflexions que només serveixen per esguerrar l’únic que importa? Estem lligats l’un a l’altre, condemnem-nos junts, ¡no hi ha res que valgui la pena fora d’aquesta hora de bogeria!
-Per favor- i realment semblava demanar clemència, esglaiada-; calmi’s. ¿No comprèn que és un abús això que fa amb mi? ¿No comprèn quina temptació més desesperada…? A mi no m’ha estimat mai ningú, i ara ve vostè i em parla com ningú no m’havia parlat mai; ara, quan jo ja em creia vella i fracassada i arraconada per sempre més…¡quan ja no esperava res d’aquest món!
-Ens hem trobat, beneïda la guerra – jo ja no sabia el que em feia però ella m’ha deturat amb una altra transició desconcertant deia en el to més natural:
-Torni demà passat i en parlarem -m’allargava les mans com si haguéssim estat tractant de coses indiferents, del temps o de negocis; només, al fons dels ulls, una claror humida i agraïda donava més sentit al gest i a les paraules”.
3. Pels paisatges i atmosferes: la solitud dels personatges, amarats de la buidor que deixa anar la guerra, s’aferren a les creences, desitjos, somnis i il·lusions. Les atmosferes tenebroses són el símbol d’aquesta buidor: paisatges deserts, deshabitats, igualment com el sentiment interior de falta d’empara. Solitud i clandestinitat, com la missa a les golfes:
Els pocs mobles que hi havia eren molt esbalandrats; feien servir d’altar una calaixera atrotinada i coixa posada damunt d’una petita tarima, una d’aquelles calaixeres negres amb marbre blanc que abans es veien per totes les cases i ara ens semblen tan passades de moda, tan tristes. El més estrany de tot, és que el vell que oficiava s’assemblava al mort com si fos ell mateix.
4. Per la veritat que surt de la boca dels personatges i del què se’n desprèn de les seves accions.
5. Pel retrat anímic de la condició humana:
La crida de la crucifixió… ¿són les guerres altra cosa? Branden pretextos, és clar; causes, grans paraules -¡i com sembla buit, incompresnsible, ridícul i tot, als ulls d’una altra generació! ¿podem comprendre nosaltres com els nostres besavis es mataven tan obstinadament per la línia masculina dels Borbons contra la femenina? Ara ens fa riure, però els nostres besavis es feien matar per això. Els nostres besnéts riuran quan sabran que nosaltres ens matàvem pels proletaris contra els burgesos o pels aris contra els semites i no obstant és en nom d’aquestes paraules buides i risibles que han estat creats els camps de concentració stalinians i hitlerians. Paraules risibles, pedanteries buides; però les multituds segueixen.
6. Per parlar dels sentiments en temps de guerra. Per parlar de la guerra civil espanyola, emmarcant l’acció narrativa, centrant-se en els sentiments dels personatges:
¿Què significa estar enamorat? ¡Encara no ho sé i ja ha passat un quart de segle! Potser el meu cor no ha gosat mai preguntar-s’ho a si mateix. ¿No seria potser com un desig de compartir el misteri a fi d’alliberar-se’n? El misteri de la vida-mort, de l’obscè-macabre; un desig de contorns molt vagues per més que l’arribem a sentir vivíssim i lancinant, sí, de contorns molt vagues, potser només arriba a fer-se prodigiosament precís al fons del somni però ens torna a fugir quan ens despertem. Hi ha en tot això alguna cosa de no gaire més clar que aquells fenòmens de què en Soleràs em parlava una nit inoblidable; feliços els qui saben fer com els ocells del cel, que viuen i moren sense preocupar-se de la vida ni de la mort.
7. Pel misteri i pel batec poètic que transforma la solitud en un record proper a la bellesa. Allò grotesc esdevé -a través de la literatura- poètic.
Una lividesa cadavèrica comunicava al paisatge un aspecte estranyíssim. L’interior del convent havia quedat en la fosc; els llamps i els trons s’encavallaven. Aquells semblaven il·luminar millor l’interior que el paisatge; l’explicació deu ser que els objectes de l’interior estaven més a prop dels meus ulls, però aleshores aquest efecte em va produir angúnia. Així en nits de tempesta seca, les més enervants de totes, la terra es veu de vegades més clara que el cel; aquest és d’un negre asfixiant mentre arran de terra hi ha com una dèbil luminiscència. L’angúnia que això fa deu ser deguda que aleshores sentim fins a quin punt l’univers que ens envolta és tot tenebra; les tenebres exteriors.
8. Per l’humor i ironies de Juli Soleràs.
9. Per la bellesa de les estampes narrades, integrades en diàlegs lúcids, en reflexions sòlides.
10. Per la saviesa:
Quan un home i una dona s’estimen, una cabana és un palau; vet aquí un secret molt antic. Don Juan ja el sabia prou, ell que tanmateix de l’amor només coneixia allò que té de més fugaç; perquè tota la nostra dificultat, Déu meu, és aquesta, és la nostra fugacitat. Si poguéssim fer eterns tals i tals moments que se’ns escapen… el món seria meravellós… Perquè la felicitat no es troba pas en les coses, sinó en l’amor; i l’esperit de riquesa neix del buit, que tractem d’omplir amb coses a falta d’amor.
Related Posts
14 de maig de 2018
29 de juliol de 2016
Llavor Cultural
Som el setmanari cultural de literatura que alimenta l’intel·lecte
Amb el suport de:
