Winterson escriu una narrativa martell

Jaume C. Pons Alorda reivindica la prosa de Jeanette Winterson i fa que ens endinsem en la seva narrativa única.

Jeanette Winterson | Foto: Pinterest.

Jeanette Winterson | Foto: Pinterest.

L’editorial Lumen s’ha proposat el més que noble objectiu d’anar traslladant l’obra (sensual, arborescent, magnífica) d’una de les narradores més importants del panorama anglosaxó actual: Jeanette Winterson (Manchester, 1959).

Gairebé desconeguda a casa nostra, no ha comptat amb massa sort quan alguns dels seus llibres s’han traduït al català, tot i algunes notables excepcions. Però, per altra banda, sí que està penetrant el mercat espanyol gràcies a l’editorial barcelonina. Encara que sigui amb comptagotes, encara que sigui en un procés de lectura pausat i meticulós. Cap problema. No tenim pressa. Els fans que integrem el club secret a favor de Winterson no patim cap ànsia perquè sabem que la seva tasca no necessita focs d’artifici. Perquè, sempre per bé, aquesta escriptora de raça no causa indiferència, i cada cop som més els que esperem els seus títols amb èmfasi i, tanmateix, tranquil·litat.

Tant si parla d’un cuiner que viu en primera persona l’Europa napoleònica a La passió (Columna, 1988, amb traducció meravellosa de Dolors Udina), com si s’atreveix a garlar d’un humà monstre tendríssim en una Anglaterra màgica que modifica el propi relat històric a Espejismos (Edhasa, 2006, amb traducció més que eficaç de Margarita Cavándoli i Horacio González Trejo), Winterson aconsegueix que les seves creacions sempre tinguin un aire de vitalitat exaltada, i és que l’horror d’existir en un món amarat per la grisor es compensa a través de la passió sense frens. Els seus personatges saben que protagonitzen una sèrie d’odissees emblemàtiques que segurament canviaran el seu propi destí i el de la societat que habiten. Perquè de subversió es tracta amb aquesta narradora de frase contundent i esmolada com un martell.

Jeanette Winterson, implacable lluitadora per fer avançar els nous models de món que lluiten des de la trinxera, en tots i cadascun dels seus textos no fa altra cosa que destruir els clixés i deixar constància de les cicatrius que a poc a poc segueixen obrint-se dins d’una cosmogonia ferida de mort anunciada però no acceptada. L’escriptura wintersoniana invoca la necessitat de canviar els rols, les idees preconcebudes i un llegat masclista, patriarcal, capitalista i abolicionista de les llibertats individuals. Per això té tant de sentit un volum de contes com, per exemple, El mundo y otros lugares (Lumen, 2015, amb traducció d’un escriptor increïble que cal ser més conegut talment Alejandro Palomas). De les 17 peces aquí incloses sorgeixen espais tergiversats, sentiments fàcilment identificables però difícils d’acceptar, imaginació desbordada a partir d’una familiaritat provocativa, reivindicativa, fugaç en el seu poder que subjuga els pobres éssers que travessen les pàgines sota el signe de l’espasme. Només cal que pensem en el personatge que treballa de somniador en un món en què dormir està prohibit, o en el desgraciat que es dedica a viure dins d’habitacions que acaben desapareixent.

Sobre la desaparició, el dol, el buit i l’obsessió per tornar enrere i refer el que deixem enrere parla al seu torn El hueco del tiempo (Lumen, 2016, amb traducció solvent de Miguel Temprano), reescriptura de The Winter’s Tale, una de les obres més delicioses de William Shakespeare però no tan coneguda com les grans tragèdies. El que interessa d’un procés com aquest, que una autora de la mida de Winterson retorni a un clàssic titànic i se’l faci seu, és una digestió saludable. Ja se sap que la literatura és caníbal, perquè els textos es devoren de forma salvatge, i perquè aquest retorn serveix per actualitzar alguns mites culturals i adaptar-los al temps tot mantenint el seu llegat, la seva estricta permanència.

De canibalisme moral, i de supervivència nietzschiana, alhora parla La mujer de púrpura (Lumen, 2013, amb traducció també d’Alejandro Palomas), una reflexió radical sobre un judici a unes dones de Lancashire acusades de bruixeria. Podem estar plenament convençuts que una autora com Maria-Mercè Marçal hagués pogut gaudir de molta sintonia, en tots els aspectes, amb Jeanette Winterson: per les seves idees compartides, per les seves biografies paral·leles, però també per les seves respectives escriptures, ambdues insubornables i sempre al servei d’una independència individual capaç d’escapçar els caps dels mediocres, dels censuradors, dels tirans i dels assassins. A partir de l’òptica de Marçal, i sobretot a partir de La passió segons Renée Vivien, podem trobar un correlat que permeti el lector català entendre l’abast de Winterson i què significa que les lletres angleses tinguin una veu sòlida i pertorbadora com la seva.

Tant de bo Lumen acabi culminant el somni de l’obra completa de Winterson, amb passa pausada però efectiva. Tant de bo alguna editorial que publiqui en llengua catalana s’hi atrevís. Així el martell d’aquesta escriptorassa seguirà emocionant però també intentant canviar les coordenades espai-temps l’univers. Per quina altra cosa serveix la literatura si no és aquesta?

 

Guardar

Guardar

Guardar

Guardar

Guardar

Jaume C. Pons Alorda

Jaume C. Pons Alorda

Poeta i escriptor.

2 comentaris

  • Dolors Udina
    16 de gener de 2017 at 9:25 pm

    Estic totalment d’acord amb l’autor de l’article. És incomprensible que no es publiqui més Winterson en català. Als llibres que comenta a l’article, cal afegir-hi l’autobiogràfic “¿Por qué ser feliz cuando puedes ser normal?” (traducció d’Álvaro Abella Villar) un llibre extraordinari que ens permet veure per què Jeanette Winterson ha arribat a ser qui és.

  • nora albert
    18 de gener de 2017 at 10:06 pm

    que bé que parlis de la Winterson. En sóc una fan des del principi!

Fes el teu comentari