Víctor Sunyol: “El llenguatge és l’únic que tenim, però és un llenguatge indigent”

La poesia de Víctor Sunyol està molt lligada als grans interrogants filosòfics. Una poesia conceptual i alhora innovadora i trencadora: el cruixir de les paraules per anar al pinyol del mot, al pinyol del dubte. A l’essència pura.
El llenguatge com a mirall, com a distorsionador o com a reflectidor dels missatges de l’inefable: “Només hi ha nemòleg, el text de ningú./ El poeta no pot voler ser aquest “nemo” parlant; (el poeta ha de ) ser el llenguatge,/ (ha de) ser “en el llenguatge”./ [Qui parla és el llenguatge mateix. Parlar: fer (deixar) que parli el llenguatge.] L’actitud poètica de ser-hi -en el fet creatiu poètic- amb la mirada poètica que mirant va escrivint”.

Hem entrevistat al poeta Víctor Sunyol | Foto: Laura Basagaña.

Hem entrevistat el poeta Víctor Sunyol | Foto: Laura Basagaña.

 

M‘imaginava entrevistant-lo tot caminant, fent que la conversa fluís mentre els paisatges anaven canviant a través de la passejada. Ens hem trobat al barri de l’Eixample de Barcelona, al Cafè del Centre, però el soroll de cotxes de divendres a la tarda perjudicava el silenci necessari. Hem caminat una estona fins que hem trobat l’espai idoni: la biblioteca Sofia Barat. Així doncs, a la terrassa de la biblioteca, deixant enrere estudiants que -envoltats d’apunts- miraven d’absorbir coneixement, ens hem abandonat al plaer de la conversa.

(amb llengua només d’abans, potser)
aquí
ran del mur desert de mirada
-l’únic-
sense mai cap ombra enlloc

ja no
sinó
estar
en

des de amb dins

(tot just
estar)

estant

-el mur que no-

A través de la teva poètica t’has centrat a explorar els límits del llenguatge i has disseccionat la llengua, explorant la seva fragmentació, però centrant-te en el mot com a obertura de camins diversos. On va començar aquesta pulsió, d’agafar el llenguatge com a porta -com a inici de camins- però també com a representació de l’opressió del dir, dels obstacles i trampes a què ens porta la llengua?

Aquesta investigació poètica -aquest procés- no tinc molt clar quan va començar. Però sí que és cert que va ser un procés lent i no me n’adono fins més tard, quan ja hi estic molt involucrat. Sí que puc dir -amb tot- que potser va començar llegint reflexions sobre la llengua -sobre el xinès i el japonès-perquè tot el que són les relacions conceptuals que hi ha en els ideogrames em van fer plantejar que existeix una altra manera de construir -o de fer- poesia. Un dels primers textos que en vaig llegir va ser El caràcter de l’escriptura xinesa com a medi poètic d’Ernest Fonollosa i Ezra Pound, que parla d’això justament. I a partir d’aquí vaig començar a escriure uns textos que eren una altra cosa. Trencaven amb la meva època anterior, la sintaxi era una altra i els conceptes d’allò poètic i el tractament de la llengua eren uns altres.

Les influències i referents són ben presents en la teva poètica. I ben variats.

Sí, hi ha molta barreja d’influències, moltes, i no només de la literatura. També del cinema: de les construccions cinematogràfiques, de la manera de narrar d’alguns autors- dels primers films de Werner Herzog, de les primeres pel·lícules de Wim Wenders (Lightning Over Water va ser una revelació). Crec que són pel·lícules on pràcticament la narració no existeix, o està trencada, dislocada. També quan llegia narrativa -del Noveau Roman que em va tocar molt, o de les novel·les experimentals dels setantes- i tot això va anar creant un pòsit. Però és que al costat d’això  també he tingut unes fixacions amb Ramon Llull o amb Ausiàs March, per exemple, que també m’han portat cap aquí: cap a fer aquestes reflexions. I és també un altre aspecte que m’interessa de la creació: el dubte permanent, el qüestionar la forma. Perquè hi ha un moment en què construir una poesia que no qüestioni la forma, que no qüestioni el mateix material amb el qual estàs treballant, que no qüestioni la llengua, que s’acomodi a la llengua i que se’n fiï, no m’interessava en absolut. Gens. I recordo-moltes vegades- allò d’escriure i un cop estàs al mig dir: “Ostres, això, total, res, no m’interessa, no vull escriure així”. Hi ha una voluntat, evidentment. Però no per prendre una postura, o per ser més no-sé-què o més diferent o més guapo, sinó perquè escriure de l’altra forma no m’interessa. No em fa fer res. No hi trobo cap tipus d’al·licient. A vegades faig la comparança entre el que és passejar per un jardí o escalar una paret. Una paret recta, eh? Sense preses on agafar-te ni res. Jo en el jardí, no m’hi poso, no cal. Per mi la creació no és passejar per un jardí, sinó escalar una paret. Cada vegada que mous un peu o una mà, pots caure i és un risc. I això és el que és interessant. La resta, per mi, no ho és. Abans que escriure sense risc, m’estimo més anar a passejar i mirar el cel o el mar.

És una forma de rebel·lia, també. Perquè estàs qüestionant la teva matèria primera.

És que a mi em sembla que la creació si no és un risc total -qüestionar això mateix que estàs fent- no té valor, no té sentit, no té gràcia. No l’entenc, si no és així. No entenc l’acte creatiu deslligat del risc. Evidentment que hi ha gent que treballa fiant-se de la llengua, fiant-se dels codis, i treballa d’aquesta forma potser acomodatícia i m’agraden i els llegeixo amb plaer -esclar que sí- però a l’hora de posar-m’hi jo -a treballar d’aquesta forma- no m’interessa.

“La creació si no parteix d’un risc total no té valor, no té sentit, no té gràcia”

A Stabat s’estableix un diàleg entre la veu poètica i les reflexions de l’autor, que dóna algunes claus per obrir cada poema. Hi escrius que “el gerundi és el temps verbal de la poesia”.

I de la creació en general! Sí, perquè aquí no tenim present continu -com en l’anglès- però una mica és la idea del gerundi: el concepte de l’acció fent-se, l’acció actuant, dient, fent. La creació només existeix -i també pel receptor- en aquell moment en què s’està donant. No és un element estàtic, no és un objecte-tampoc- la creació, ni l’acte de creació en si. Només existeix en el moment de fer-se i, per tant, en el moment de llegir-se. I aquest llegint o fent o construint és el moment. No hi ha altra cosa. Fora d’això, no hi ha creació.

Víctor Sunyol |Foto: Laura Basagaña.

Víctor Sunyol |Foto: Laura Basagaña.

I és la interpretació -també- que el lector en fa, de l’art. El poema -de vegades- es manifesta com un trencaclosques que el lector reconstrueix i edifica, en alguns casos.

Això amb tot. Amb qualsevol tipus d’art i -si agafem l’art de la paraula- en qualsevol tipus de comunicació. El llenguatge sempre ens porta a la reconstrucció d’allò que l’altre ha dit o escrit. El que passa és que quan es donen unes formes concretes -com les que apareixen en molts textos meus- en què no s’usa la llengua d’una manera habitual, el lector ha de fer un esforç més gran, això sí. I ha de buscar-se o crear-se les pautes de lectura. Però a la meva manera d’entendre, i això em diferencia per exemple d’alguns escriptors que poden fer un tipus de textos similars al meu,  jo vull dir coses i sé què vull dir. I tinc molt clar que només ho puc dir d’aquella manera. Amb això he discutit a vegades amb el Carles Hac Mor, per exemple.  I s’ “emprenyava” amb mi, em deia: “Tu vols dir coses. I la llengua l’has de deixar fluir. Que digui el que ella digui. Si vols dir alguna cosa, ja l’estàs traint”. Però jo sí que vull dir coses i em sembla que l’única manera de dir-les és aquesta. Si no ja no ho diria així, evidentment. No és una tria… no és “jo vull dir alguna cosa i ara busco una manera de dir-ho”, sinó que aquest vull dir i l’estic dient és el mateix, per això dic que és un gerundi. Per això dic que la creació es fa en gerundi. És en aquest fent on només es dóna.

El traductor -i quan parlo de traductor no parlo de la persona que tradueix uns textos d’una llengua a una altra, sinó de la persona que escriu o pinta o el que sigui- és la persona que té una idea.

I hi ha una manera d’escriure -o de pintar, o de crear- que consisteix a tenir una idea més o menys clara, i després buscar una manera de dir-la que sigui molt bonica, o agradable o memoritzable, o que sigui el que sigui. Però això, crec que és mentida, és fals. Potser hi ha gent que ho fa així, però això no acaba de funcionar. És l’acte de fer, el que t’està donant a la vegada la idea i la forma.  Per això és aquest gerundi: fent-se, creant-se. És la poesia.

T’entregues a la poesia i llavors apareix…

Tampoc és que vingui dictada des del cel. No és cap mèdium, per a mi, el poeta. El poeta treballa i ja està. I la idea primigènia que tens, ja és una idea verbalitzada. I aquest verb porta cap a unes paraules i aquestes paraules també et porten cap a unes idees. Al Quadern de port apareix aquesta impressió ben explícita. És una cadena que el poeta controla, al capdavall, absolutament.

El llenguatge el vius com una experiència, com un obstacle, com un repte?

Hi ha una frase que m’agrada molt, que vaig escriure fa molts anys que diu “La llengua (o el dir) és el remei i la malura”. I és exactament això: el llenguatge és l’obstacle -com bé tu deies- és a dir, és l’únic que tenim -no tenim altra cosa- som llenguatge. I aquest llenguatge és indigent, no serveix per a res, no va. Però a la vegada és l’únic que tenim i que ens pot salvar. És l’únic amb el qual podem dir coses. I sempre estem lluitant amb això. Sempre estem provant de dir, amb allò que sabem que no diu. Aquesta és la feina del poeta!  Al capdavall muntis el que muntis i i estableixis la poètica que estableixis sempre vas a parar a un cul-de-sac. Sempre hi ha una paret. Sempre, sempre, sempre. I que estem fets d’això, de provar-ho. De provar-ho.

 

Víctor Sunyol al Cafè del Centre del barri barceloní de l'Eixample | Foto: Laura Basagaña.

Víctor Sunyol al Cafè del Centre del barri barceloní de l’Eixample | Foto: Laura Basagaña.

El llenguatge i el jo poètic, per tant, són indissociables.

Sí, en el sentit que el que som és llenguatge i memòria. Jo tinc aquesta idea. Aquesta dèria. I t’adones que la tragèdia de viure és aquesta, que ni el llenguatge ni la memòria són veritat. El llenguatge no diu res i la memòria és ficció. Aleshores el que som és un ens imaginari i virtual que se’ns assembla -i que només se’ns assembla- i per això podem viure -perquè se’ns assembla-. I adonar-nos que al capdavall estem fets d’allò que no pot ser, és adonar-nos de l’essència de l’ésser. I una mica és això…és l’allò tràgic. La tragèdia que és ésser.

Per això en els teus poemes vincules molt la consciència -el despertar- amb el dolor. “Consciència igual a dolor”, escrius. I també l’experiència i el llenguatge entronquen amb aquest dolor. 

Sí, pot ser una experiència dolorosa que també remet una mica a aquella idea del Romanticisme que si alguna vegada en algun instant de lucidesa has vist com funcionen les coses, has connectat amb l’ideal, amb l’absolut, ja mai més podràs ser feliç. O, el que és el mateix, viuràs sempre amb dolor: el dolor de la pèrdua, el dolor de l’impossible i el dolor del treball de la creació -aquest treball- que és dolorós. Dolorós en un sentit metafòric, però no tant metafòric, eh? Perquè -em sembla que ho explico a l’epíleg del “Rèquiem”– quan no tenia llengua per explicar aquell poema, ho vaig passar molt malament. A part que aquí hi ha una altra cosa, que l’Stabat és un llibre on apareix molt el concepte del dolor, perquè va ser escrit en unes circumstàncies bastant dures. En un lloc molt fred, sense llum, sense aigua, sense foc, menjant poc, vivint molt precàriament -diguéssim- i amb unes condicions hostils.

El text inicialment havia de parlar de la imatge i la idea de la Pietat, però a mesura que l’anava fent va anar virant cap a uns camins on el dolor és molt important, no només perquè en el motiu principal hi era -dins del tema de la mort i la Pietat- sinó perquè, a part, jo ho passava fatal, a causa de les condicions d’austeritat extremes que vivia. I si hagués escrit el llibre a Hawaii, seria un llibre molt diferent; havia de ser així, estic molt content que fos així.

Abans hem parlat de la memòria. Comentaves que som llenguatge i som memòria. Escrius que la memòria és un desencontre, però la memòria també és desig. 

En el fons l’únic que podem ser és desig, en aquest sentit. Si t’adones que la memòria és un desencontre, perquè t’adones que la memòria no és real -sinó que és ficció, que és un ens inventat- això és un concepte molt tràgic. I llavors l’únic que et queda és el desig. El desig de ser. Fent el símil en la creació, només podem provar. I en el terreny de viure, ens queda el desig de ser, de viure, d’arribar a allò que voldríem que fos. I no sé si això és ser nihilista o no, però és igual -tant me fa- al capdavall són etiquetes.

La poesia, per tant, recrea aquests desencontres.

No sé si els recrea o els evidencia. O surt d’ells. Parteix d’ells. Sobretot parteix d’ells o s’hi troba… perquè l’acte de creació -i no cal que sigui la creació poètica, en qualsevol tipus d’art-, em sembla a mi, es realitza en aquesta consciència d’indigència. I a partir d’aquí és quan es disparen els mecanismes de creació per preguntar, o per intentar respondre, per mostrar la perplexitat o per intentar crear un discurs -un discurs que saps que no podrà anar enlloc-, però em sembla que l’acte de creació es dóna en aquesta consciència.

Quan l’acte de creació es dóna en altres estadis de consciència -diguéssim- en la comoditat de la inconsciència, tot és molt bonic. “He fet un poema sobre volveran las oscuras golondrinas”. Està molt bé, però a mi no m’interessa. Perquè no em fa fer res. A mi el Bécquer no m’interessa gens, però és igual; és una manera de fer que està en un altre lloc que no és el meu. El respecto i hi ha poetes que m’agraden moltíssim. Però jo em trobo bé aquí i no em trobo bé en els altres llocs. Suposo que és una mica la manera com cadascú es construeix. Allò que diu María Zambrano, que m’agrada tant, que “quan triem, ens triem”, cadascú va agafant uns camins i aquests camins són els que ens conformen. I aquella tria que has fet més o menys voluntària -o potser no- t’acaba conformant, t’acaba fent el que ets. I quan ets el que ets, a les altres opcions, si són molt diferents, pot costar molt d’entrar-hi, perquè et van sent alienes.

“El llenguatge sempre ens porta a la reconstrucció d’allò que ha estat dit o escrit”

La poesia, també, és un mecanisme, un artifici per explorar tots aquests camins existencialistes -com comentàvem ara: Qui som? Com som? Cap a on anem? Què hi falla, aquí? Agafes aquests camins i ja no els abandones. Vas veient el laberint.

La imatge del laberint no la faig servir gaire, però ja és això. Perquè quan abans deia que qualsevol intent de poètica que vulguis construir acabarà en un cul-de-sac, i has de buscar-te un altre camí que saps que acabarà també en atzucac i has d’anar construint poètiques, assajos de poètica, per provar de dir i que saps que no funcionaran. Però aquesta és la gràcia! Potser sí que vas trobant un laberint i vas trobant parets i has de recular i buscar una altra cosa i buscar un altre camí. Aquest laberint no té sortida, eh? Està completament tancat. Per això més que construir una poètica -tal com jo ho enfoco- el que faig és construir assajos de poètica que tenen coses en comú -o no- i que són tota l’obra. Tot el que he anat fent des dels 80.

En el fons la poètica és això, una mena de laberint, o un arbre -amb un brancatge divers, dispers- que es va construint a mesura que es fa. Sempre …de fet jo he escrit molt sobre la meva poètica. Però sempre a posteriori. O sigui, l’anàlisi que puc fer després com a lector d’aquells poemes que he escrit anys o mesos enrere.

Mentre estàs escrivint no, perquè estàs immers en l’acte d’escriptura, de creació. 

L’Stabat és un exemple molt clar d’això. Totes les notes de cada poema són fetes després. Els comentaris que apareixen de cada poema són escrits posteriorment. Les notes les vaig fer per mi, però després es van publicar. I s’hi explica com he construït cada text. I cada poema va acompanyat d’una breu reflexió, arribant-se a construir una poètica (que en dic Iuxta) a base de moltes micropeces. De fet, l’Stabat és el llibre que marca la frontera d’una investigació o procés que he fet durant molts anys -i que ara ja s’ha acabat- de jugar amb les partícules, amb les paraules més petites: les preposicions, les conjuncions, etc. L’Stabat és la inauguració d’això, és un llibre que comença d’una manera i acaba d’una altra -amb més fragmentació i repetició, buscant molt més la importància de les partícules- i es veu ben bé el procés en els poemes i també en les notes i textos paral·lels.

“És l’acte de fer, el que t’està donant a la vegada la idea i la forma”.

La gravetat és un altre dels teus eixos poètics. Sempre t’ha perseguit o l’has intentat copsar en els teus textos. Petites impressions o grans reflexions però sempre caminant al límit, tensant molt la corda.

La corda, vols dir la corda de la gravetat?

Sí. De la gravetat i del llenguatge.

Bé, la corda del llenguatge sempre ha d’estar tensada; sinó, ja no té interès. Però, ja fa molts anys que faig aquest tipus de poesia de Com això, Stabat, el Quest, el Des d’ara que ve després de l’Stabat i és el començament d’això. I sí, aquí el que hi ha és -amb més o menys intensitat-  la voluntat de potenciar aquests elements lingüístics petits que deixem de banda i que són els més importants i els més carregats de significança. I per això aquesta gravetat, perquè -i això ho explico a l’Stabat- en un moment determinat buscava no sé què i allò que buscava era la lletra i, la conjunció. Tot el que volia dir es resumia amb la i.  I me’n recordo que allà a sota de l’Atles, al Marroc, tenia el diccionari i vaig buscar la definició de la i, i vaig dir” és que és això”. I una i, o una o, o un des de… hi ha la teoria que les paraules no signifiquen, o no donen -parlo de les paraules que pretenem semànticament plenes- doncs segurament aquests elements, com que són més abstractes, més difosos, tenen un significat més borrós, més nebulós, doncs aquests elements segurament diuen exactament el que diuen. Clar que el significat no és tan precís, però com que no és tan precís, per mi són molt més veritables, perquè un amb és molt ampli, diu moltes coses, i a partir d’aquí pots fer un discurs. En canvi, un substantiu… Què diu? En realitat és buit. De totes maneres, aquesta investigació de les partícules ara ja l’he abandonat. Potser sí que em podria passar tota la vida investigant sobre això i sortirien moltes més coses. Però trobo que en algun moment els camins d’investigació està bé deixar-los i tirar cap a altres verals. Si no, ve la repetició i es cau fàcilment en els automatismes, en la comoditat d’allò que saps que més o menys funciona.

Víctor_Sunyol4

Analitzem amb Víctor Sunyol l’essència de la seva poètica | Foto: Laura Basagaña.

Recordes en quin moment vas arribar a l’experiència poètica? O sigui, en quin moment en vas iniciar en tot aquest camí?

Una cosa és escriure versos -que comences quan ets petit- i una altra cosa és l’experiència poètica, que és una cosa molt seriosa. Escriure versos, suposo que quan tenia 13-14 anys feia versos. Després, a Vic hi havia una sèrie de gent que estaven ficats en una revista que es deia Clot, això era als setantes, més o menys. I allà hi havia gent com el Francesc Codina, hi havia gent que encara escriu i hi havia gent que ja no escriu, i fèiem una revista amb fotocòpies i aquelles coses que hi havia abans; i això també et dóna una confiança, perquè algú que et llegeix et vol publicar. I jo diria que és cap als anys 80 que és quan hi ha aquesta mena de pas, d’entendre que la cosa era una altra història, d’entendre que vull anar per aquí, allò de la tria. Que això m’interessa. I m’hi poso. I quan dius experiència poètica -l’experiència de la creació- trobar-te amb la consciència que estàs escrivint alguna cosa i t’hi estàs donant tot en alguns textos, jo diria que això arriba als vuitantes. Potser la vegada que ara recordi -en el volum que em va publicar el Xavier Garcia a Pagès el 1995, que es diu Moment, que són cinc o sis llibres, dels anys 80- allà, en aquells llibres és quan comença tota la cosa més experimental, més de fugir del tipus d’escriptura més preestablerta i en molts moments d’aquells -pel que recordo ara- sabia que estava fent alguna cosa i que allò m’importava moltíssim. Algun llibre que em vaig autoeditar, o el premi Amadeu Oller l’any 80, ja van ser un despertar. Després en Toni Clapés em va publicar el Ni amb ara prou,  i hem acabat treballant junts tota la vida, i per a mi ha estat i és molt important. Amb aquell text que em va publicar -quan llavors jo no el coneixia de res-, tenia la consciència d’estar davant d’una cosa que per mi era molt important. Igualment amb Discursos, articles, pròlegs i altres escrits (I), allà veia clar que estava creant unes poètiques, jugant-m’hi molt, o tot.

A part de poesia, també has fet narrativa (Descripció del cec) i assaig-ficció (Cap a Tirèsies, una aproximació a Eva Aguilar). Recentment has publicat Birnam, una hibridació d’assaig amb ficció, sobre un dels teus grans temes: la impossibilitat de domar o de fer que el llenguatge sigui un esclau nostre; en tot cas, l’escriptor és l’esclau del llenguatge, oi?

Sí, Birnam ja forma part d’aquesta nova etapa, una etapa d’explorar la llengua des d’una altra banda. Amb Birnam m’interessava reflexionar sobre Shakespeare, però també sobre la naturalesa del llenguatge, sobre el valor de les paraules, sobre el pas del temps, sobre el dubte… I a través de Shakespeare, que ja ho va dir tot! En el fons, Birnam també ve a ser una manera de posar en text algunes de les reflexions sobre la llengua, en boca d’aquest actor a qui abans de sortir a escena se li plantegen d’una manera intuïtiva i les barreja amb reflexions sobre altres qüestions: el teatre, la vellesa, la memòria, la vida… tot a partir dels textos teatrals i poètics que l’han anat conformant, que té dins seu. I, és clar, hi ha molt de Shakespeare, però també Beckett, i Sara Kane, i Tarkovski, Angelopoulos i Handke… Tot allò que el personatge és, en definitiva; tot un imaginari que li serveix per anar enfilant aquestes reflexions que, al capdavall, li fan plantejar si cal o no cal sortir a escena, si val la pena. Pel teatre, per la llengua, per la vida… per tot.

Ara estic fent una altra cosa que és barrejar poesia amb assaig. És una suite, una sèrie de fragments molt curts: de vegades una ratlla; d’altres, mig foli. I és una barreja de textos memorialístics- però que no són de dietari, sinó que són poemes en prosa a partir d’experiències viscudes o coses pensades de la meva quotidianitat-. Dic que són proses, perquè la forma és de prosa, però amb base poètica. I són proses poètiques perquè no pretenen explicar res: de fet, no expliquen.

Víctor Sunyol, retrat en blanc i negre | Foto: Laura Basagaña.

Víctor Sunyol, retrat en blanc i negre | Foto: Laura Basagaña.

També ets editor, juntament amb en Toni Clapés, de l’editorial Cafè Central. En què es diferencia el Víctor poeta del Víctor editor?

El Víctor poeta no sé si existeix… existeix només en l’acte de creació, i mai més! Ara, quan estic parlant, parlo d’un altre. Parlo de l’altre Víctor.

Però, clar, hem editat coses que estan molt, molt en la meva línia, com ara Allò doncs, de la Danielle Collobert,  el Blanc del Josep L. Badal, el Dupin, el Carles Hac Mor, la Nemours… Però jo com a lector llegeixo moltes coses que no tenen res a veure amb la meva forma d’escriure. I estic molt content d’haver publicat coses molt clàssiques, caram, Shakespeare! Tenir sonets de Shakespeare a la col·lecció m’omple d’orgull! o l’Elizabeth Barret Browning. I també publicar poetes com Antònia Vicenç o Charles Simic, o la Koltz… tot això que hem anat fent, o el Feliu Formosa, o la Sònia Moll. De fet, la col·lecció la definim com que publiquem el que ens agrada. El que es dóna la gana. Punt i final. Hi ha una línia estètica? Si n’hi ha, és el nostre gust. Som dos, ara som tres, amb la incorporació del Jaume C. Pons Alorda, però és una línia de tres. Em sembla que el rigor d’un editor, a  la meva manera d’entendre, o almenys el tipus d’editor que volem ser nosaltres, és aquest: el que creu en els seus llibres. Ens preguntem: És interessant aquest text? Això s’ha de llegir? Això s’ha de publicar? Això la gent ho ha de veure? Doncs ja està, això es publica. Tant pot ser, com que sigui un autor que estigui molt, molt, molt en la nostra línia, com no. A la meva biblioteca només faltaria que només hi haguessin coses com les que jo escric! Impossible! No hi ha manera. Cal varietat.

La poesia és anar a buscar els límits.

Sí, aquesta és la condició del creador. No arribar-hi mai. El creador no hi arriba mai. Si el creador en un moment ha arribat, ha mort. No hi ha fita, en el sentit que  sempre hi ha un més enllà, sempre hi ha un lloc, una fita que va més enllà d’on eres. Quan estàs en un lloc t’adones que allò ja no és el teu objectiu, sinó que el teu objectiu se n’ha anat més enllà. El poeta no arriba mai, perquè sempre està en procés d’arribar. En aquest gerundi, en aquest procés, en aquest anant, en aquest fent. Aquí a l’Stabat hi ha aquella frase que diu “el poeta no parla de, el poeta hi és”. Perquè no es tracta de parlar d’alguna cosa, sinó que el poeta està en aquell estadi, en aquella consciència, que després traspassarà al lector, llegint, mirant. I mai no hi podrà arribar, tampoc, per aquella característica elemental de la creació poètica (o potser de tot acte de creació): allò que vull dir, precisament perquè ho vull dir en poesia, esdevé indicible.

 

Laura Basagaña

Laura Basagaña

Editora de Llavor Cultural.

1 comentari

  • Antoni Clapés
    28 de juliol de 2015 at 10:06 am

    Boníssima, l’entrevista! Bones preguntes, bones respostes; potser ara, molts ja no pensaran que en Víctor escriu “sense sentit” —o sense un sentit predeterminat— sinó que veuran una obra que es va fent, amb rigor.
    Gràcies!

Fes el teu comentari